Última sessió i cloenda del curs de literatura universal

Fotografia de Jesús Prats

Dimarts passat va acabar el curs de literatura universal a l’Octubre. La primera meitat d’aquesta sessió, l’última d’un total de trenta, la vam dedicar a fer un comentari comparat de Bearn i El Gattopardo, un recurs que he utilitzat sovint al llarg del curs, per destacar les relacions que les diferents obres de la literatura universal estableixen entre elles, com una mena de diàleg que constitueix un dels encants més grans de la literatura. En el cas d’aquestes dues novel·les, però, les coincidències són tan marcades, tan sorprenents, que en principi únicament es podrien explicar per una influència directa de l’una sobre l’altra. Per un plagi, vaja, possibilitat que els estudiosos que s’han ocupat d’aquesta qüestió han descartat. De tota manera, tota anàlisi comparada de Bearn i El Gattopardo, si vol ser justa, haurà de ressaltar-ne també les diferències, com ara la major complexitat de la primera des del punt de vista de la tècnica narrativa, o el seu acusat caràcter de novel·la d’idees, de debat sobre qüestions ideològiques i estètiques. Els personatges principals respectius, don Toni i don Fabrizio, també presenten diferències notables. El mateix Villalonga, en comparar el protagonista de la seua novel·la amb el príncep Salina, advertia que el sicilià era un «vertader senyor feudal», mentre que el seu don Toni només era un «pobre hobereau mallorquí», un petit propietari rural. 

M’hauria agradat aprofundir més en aquestes dues novel·les, però volia presentar i comentar amb els assistents el pròxim curs de literatura universal, molts dels quals sembla que volen repetir. Ja us informaré, quan es convoque. Hi haurà un primer canvi important: el nou curs acabarà el 25 d’abril de 2017, un mes abans. Aquest últim mes de maig, els universitaris i els professors, en temporada alta d’exàmens, hem hagut de fer un esforç suplementari per seguir les classes. I ens ha costat. 

Penúltima sessió del curs de literatura universal

Ahir vam acabar pràcticament de comentar El Gattopardo, una novel·la que només es pot considerar històrica en una lectura superficial. De fet, els indicadors cronològics que hi apareixen són externs a la narració i la història no es constitueix en material narratiu. Aquest últim aspecte ve reforçat per les nombroses anticipacions cronològiques del narrador, que, a més de falsificar el punt de vista dels personatges, contribueixen a immobilitzar el temps del relat. Josep Pla pensava que, en realitat, El Gattopardo no era una novel·la, sinó una evocació de la memòria personal.

Com va assenyalar Miquel Pairolí en El príncep i el felí, el tema fonamental d’El Gattopardo és el temps o, més exactament, el poder destructor del temps, tal com sintetitza la frase amb què s’inicia la novel·la: «Nunc et in hora mortis nostrae. Amen». El pas dels anys és la força que ho empeny tot avall. Tot s’enfonsa, en darrer terme, en el no-res. La novel·la de Lampedusa contempla la vida humana i la història sota aquesta perspectiva desenganyada i existencial. El seu protagonista, don Fabrizio, nom de ressonàncies stendhalianes, és un personatge curiosament modern: un ésser que ha perdut el seu camí i no sap quina direcció prendre. Les antigues certeses han desaparegut i no han estat substituïdes per res substancial. La seua lucidesa, i el pensament de la mort que el domina, li permeten de tenir una perspectiva molt distant del món i de les persones, però no li proporcionen cap alternativa vital.

Ja només queden tres sessions del curs de literatura universal

A poc a poc, el curs de literatura universal a l’Octubre s’acosta al final. Dimarts passat vam acabar de comentar Dublinesos. En total, hem dedicat tres sessions completes a aquest llibre de Joyce. La sessió de dimarts passat, tota a Els morts, la narració que tanca el recull.

A la setmana que ve començarem amb El Gattopardo, del príncep de Lampedusa. Encara que ens centrarem en aquesta novel·la, la compararem també amb Bearn. L’he tornada a llegir, per tercera o quarta vegada, en la traducció de Pau Vidal publicada per Proa i reeditada en Labutxaca. La recordava molt bé, però m’ha tornat a enganxar totalment i l’admiració que sent per aquesta obra ha augmentat una mica més encara, si això és possible. Mentre la llegia, la deformació personal em feia pensar en els aspectes que volia destacar-ne en el curs, i també en la manera de relacionar-la amb els últims llibres que hem comentat, de manera que tinguem la sensació de seguir un fil conductor. 

Si hi ha temps, en l’última sessió del dia 24, com a traca final, m’agradaria comentar una tria de poemes de Josep Carner. Mentrestant, Isidre Crespo s’està encarregant d’organitzar un solemne acte de cloenda, un sopar en La Tasca de Ca l’Enric. Alguns em van demanar que digués alguna cosa sobre el pròxim curs de literatura. Perquè es dóna per fet que repetiré. Vorrei e non vorrei. Són moltes hores de preparació, i són moltes hores de classe, perquè també tinc les de l’institut. I l’institut pesa. Em van suggerir un curs monogràfic sobre algunes obres, diferents de les que hem estudiat enguany, perquè es tractaria de fer un curs nou. Van disparar amb bala i van proposar l’Odissea, el Tirant lo Blanc, Guerra i pau i l’Ulisses.

De Mann a Joyce

Dimarts passat, en la sessió del curs de literatura universal, hi vam dedicar uns minuts a qüestions d’organització. Vam acordar que acabarem el 24 de maig. No és convenient allargar més el curs, perquè de seguida comença la temporada d’exàmens i avalucions. Vam acordar també que, després de Dublinesos, llegirem i comentarem un últim llibre: El Gattopardo, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Ja que estem, aprofitarem per comparar-lo amb Bearn, de Llorenç Villalonga, que la majoria dels assistents al curs han llegit ja. Per a la novel·la de Lampedusa utilitzarem la traducció de Pau Vidal, publicada en Labutxaca. N’hi ha una altra que va fer el mateix Villalonga, editada amb el títol d’El guepard, igualment vàlida, però potser no tan accessible a hores d’ara.

I vam continuar parlant de La mort a Venècia, encara que ja li havíem dedicat una sessió completa. Crec que a tots ens recava abandonar-la. Després de comentar uns quants punts que ens havíem quedat pendents, ho vam allargar llegint alguns fragments que ens havien agradat especialment. Jo en portava preparada una llista, però la vaig deixar córrer de seguida en veure que els assistents en proposaven molts pel seu compte. Vam llegir també, com a complement, alguns fragments d’Els Buddenbrook i de Tonio Kröger, d’una carta de Kafka i d’un capítol de Bearn, que giren entorn del tema central de La mort a Venècia: la naturalesa problemàtica de l’art i de l’artista. Com a contrast, l’exaltació de la literatura que es pot llegir en El temps retrobat de Proust: «La grandesa de l’art veritable, en canvi, d’aquell que el senyor de Norpois hauria anomenat un joc de “diletant”, era retrobar, tornar a copsar, fer-nos conèixer aquella realitat lluny de la qual vivim, de la qual ens allunyem cada cop més a mesura que adquireix més gruix i impermeabilitat el coneixement convencional que posem en el seu lloc, aquella realitat que fàcilment moriríem sense haver conegut, i que és simplement la nostra vida. La vida veritable, la vida finalment descoberta i aclarida, l’única vida per tant realment viscuda, és la literatura; la vida que, en un cert sentit, viu a cada instant en tots els homes tant com en l’artista. Però ells no la veuen, perquè no proven d’aclarir-la. I així llur passat és ple d’innombrables clixés que són inútils perquè la intel·ligència no els ha “revelats”». 

Dimarts que ve comentarem «L’educació sentimental»

Després de les sessions que hem dedicat a Tolstoi, Txékhov i Gógol en el curs de literatura universal, hem fet marxa enrere per comentar, a partir d’un recull de textos, el període que va de la Il·lustració al romanticisme. Montesquieu, Voltaire, Goethe, Herder, Blake, Wordsworth i Keats han estat alguns dels autors que hem llegit en aquestes classes. Dimarts passat vam tractar el sorgiment i les característiques fonamentals de la novel·la moderna, com a forma clarament diferenciada de la ficció del passat, i vam comentar amb detall Bola de greix, de Maupassant. Dimarts que ve, u de març, atacarem sense més preàmbuls L’educació sentimental, de Flaubert, el llibre de lectura més extens que hem triat per a aquest curs. 

Tinc curiositat per saber a quina secta flaubertiana pertanyen els assistents. Es diu que els lectors de Flaubert es classifiquen en dos bàndols, totalment irreconciliables: els qui prefereixen Madame Bovary i els qui s’estimen més L’educació sentimental. Jo, abans, era de L’educació sentimental. Ara, que l’he tornada a llegir, ja no ho tinc tant clar. Potser perquè la vaig llegir per primera vegada, ja fa anys, a Navaixes, a l’estiu, davall d’un arbre, amb tot el temps per a mi. Ara, en canvi, l’he hagut de llegir amb interrupcions. No ha pogut ser d’una altra manera. A més, durant la lectura nno podia evitar de pensar en l’enfocament que donaria al comentari de la novel·la, cosa que hi introduïa un element una mica pertorbador. Tant se val. Espere que ens ho passarem bé.

Llegint Txékhov

Després de les sessions dedicades a Tolstoi, hem passat en el curs de literatura universal a Anton Txékhov, un autor que contrasta fortament amb els grans narradors russos del XIX. Lionel Trilling deia que l’encant peculiar de la seua obra té a veure amb un tret personal, que podríem anomenar modèstia. És una qualitat que es mostra no únicament en el to i la forma dels seus relats, sinó també en la tria dels temes. Txékhov no va tractar grans qüestions polítiques, religioses i morals, com Tolstoi i Dostoievski. El que va expressar de la naturalesa de l’existència humana es refereix a passions mudes, esperances frustrades, l’avorriment que s’apodera dels qui abans tenien il·lusions, la pena somorta de l’aïllament i l’alienació. Com si ens digués que la vida de l’home a la Rússia tsarista del seu temps era massa restringida i difícil per admetre la possibilitat de grans comportaments i emocions.

Txékhov, el primer gran escriptor rus que no provenia de la noblesa, va nàixer el 1860 a Taganrog; era el tercer d’una família de sis germans. El seu avi patern havia estat un serf enriquit que va aconseguir comprar la seua emancipació. El seu pare, propietari d’una botiga, era un home rígid i intolerant, que va tractar amb brutalitat els seus fills. El record de la duresa de la seua infància l’acompanyarà sempre. En una carta va escriure: «Recorde que va començar a educar-me, o més senzillament a pegar-me, quan encara no tenia cinc anys. En despertar-me cada matí, pensava primer de tot: em pegaran avui?». El 1876 el negoci del pare va fer fallida i la família es va traslladar a Moscou; Txékhov es va quedar a Taganrog per acabar els estudis de secundària. Després es va traslladar també a Moscou i es va reunir amb la seua família. Aviat es va convertir en el seu suport econòmic, escrivint contes de caràcter còmic o satíric que es publicaven en revistes. A Moscou va començar el 1880 la carrera de medicina. La va acabar el 1884, el mateix any en què se li va declarar la tuberculosi que li llevaria la vida.

«Michael Kohlhaas»: l’àngel de l’apocalipsi contra el desordre del món

En la sessió que vam dedicar en el curs de literatura universal al comentari de Michael Kohlhaas, de Heinrich von Kleist, tots vam coincidir en la sensació inicial d’estranyesa que provoca la lectura d’aquesta narració. No perquè siga difícil ni costosa de llegir, ben al contrari. El relat és transparent, precís, i Kleist imprimeix des de la primera línia un ritme vertiginós, que obliga a una lectura igualment ràpida, sense entrebancs. Però, primer motiu de desconcert, en Michael Kohlhaas tot és trama: els fets es presenten en estat brut, sense a penes comentaris, sense filtre moralitzador ni psicològic. No hi ha descripcions ni observacions sobre el caràcter dels personatges. El lector s’imagina el protagonista com un home robust, d’aspecte seriós. El fet, però, és que el narrador no diu ni una sola paraula sobre el seu aspecte físic. També contribueix a aquesta sensació d’estranyesa l’actuació del protagonista, tan hiperbòlica, i el seu determini, inflexiblement prussià.

«A mitjan segle XVI, a la ribera del riu Havel, vivia un rambler anomenat Michael Kohlhaas, fill de mestre d’escola i un dels homes més honests i alhora més terrorífics del seu temps.» Així comença la narració de Kleist. De camí a una fira local per vendre els seus cavalls, un noble obliga Kohlhaas a deixar part de la mercaderia com a mitjà de pagament per viatjar per les seues terres, amb la promesa que podrà recuperar-la al final de la fira. Quan Kohlhaas torna, troba els seus cavalls gairebé morts i que un seu criat ha estat apallissat. El noble no vol saber-ne res. El rambler, una vegada examinats els fets amb molta cura, presenta una demanda davant els tribunals, que, gràcies a la influència del noble, és rebutjada. La dona de Kohlhaas acudeix ella mateixa a portar una petició al príncep elector de Brandenburg, però torna tan maltractada pels guàrdies que mor al cap de poc. Kohlhaas, indignat, decideix de prendre’s la justícia pel seu compte i al capdavant d’un grup de servidors ataca el castell del seu ofensor. De seguida es veu voltat per tot un seguit de gent arreplegadissa amb la qual arriba a formar un exèrcit tan àgil com temible, que porta arreu el caos i la destrucció. La revolta de Michael Kohlhaas, que es du a terme sobretot amb l’incendi, pren un caràcter apocalíptic, típic dels moviments mil·lenaristes medievals, que van persistir fins ben entrat el segle XVI. En un manifest que va difondre, Kohlhaas es proclamava «l’enviat de l’arcàngel Miquel que ha vingut a castigar a foc i ferro la perfídia en què està sumit el món sencer en tots els qui abracen el partit del gentilhome en aquest litigi». 

«Khadjí-Murat», la millor narració que s’ha escrit mai?

En tornar de les vacances de Nadal, hem dedicat les dues sessions del curs de literatura universal que hem tingut fins ara al comentari de Khadjí-Murat, de Tolstoi. Vaig començar preguntant als assistents què pensaven de les paraules de Harold Bloom sobre aquesta obra: «la millor narració que s’ha escrit mai». La reacció general va ser d’un cert escepticisme. Home, la novel·la està bé, però la millor…! Reconec que Bloom és donat als entusiasmes rapsòdics i un punt hiperbòlics, sobretot si pot relacionar amb Shakespeare el llibre exaltat. Ara bé, en aquest cas concret no està sol. El filòsof Wittgenstein, que no era un babau precisament, en una carta del 1912 adreçada a Bertrand Russell li escrivia: «Acabe de llegir Hadjí-Murat, de Tolstoi. L’ha llegit vostè? Si no, ha de fer-ho, perquè és meravellós».

Evidentment, plantejar el valor d’aquesta obra en els termes amb què ho fa Bloom no té gaire sentit. Si ho vaig fer va ser més que res per provocar —en el bon sentit de la paraula, és clar. De tota manera, després de les dues sessions que li hem dedicat, crec que hem arribat a la conclusió que, si no la millor, sí que podríem considerar-la una de les millors. Tots contents.

Dimarts que ve es reprèn el curs de literatura universal a l’Octubre

Dimarts que ve, 12 de gener, reprendrem el curs de literatura universal a l’Octubre. Tal com vam quedar, dedicarem aquesta sessió i potser alguna més al comentari de Khadjí-Murat de Tolstoi. Entre altres coses, podrem discutir si la valoració que va fer Harold Bloom sobre aquesta obra —«la millor narració que s‘ha escrit mai»― és una hipèrbole entusiasta o la simple constatació d’un fet. A més de Khadjí-Murat, comentarem una tria d’altres textos de Tolstoi, que repartiré fotocopiada. A partir d’aquí, introduiré diverses qüestions relacionades amb el sorgiment de la novel·la com a gènere modern i amb el concepte de realisme en literatura. El següent llibre que comentarem seran els Contes de Txékhov, en la selecció editada per Quaderns Crema. 

Les entrades que estic publicant últimament estan més o menys relacionades amb les obres i els temes tractats en el curs. Al final, crec que deixaré de resumir sistemàticament totes les sessions, com he fet fins ara, i, en lloc d’això, escriuré sobre alguns dels punts tractats, completant-los o aprofundint-los una mica. De tota manera, encara voldria comentar en aquest bloc les dues últimes sessions, les dedicades a Montaigne i a la narració Michael Kohlhaas de Kleist. Espere fer-ho aviat. 

Ens veiem dimarts, doncs.

Última sessió del curs de literatura universal abans que acabe l’any

Dimarts passat va tenir lloc l’última sessió del 2015 del curs de literatura universal a l’Octubre. Reprendrem el fil el 12 de gener. En principi, havíem previst fer-ne una altra dimarts que ve, 22 de desembre, però els assistents al curs, amb el bon sentit que els caracteritza, van considerar que aquest dia se solen fer dinars d’institut o d’empresa i que, en conseqüència, és possible que molts no estiguéssem en les millors condicions per presentar-nos a classe amb el decòrum que exigeix un acte tan solemne. Per tant, el 12 de gener, més.

Després de festes començarem directament, sense cap preàmbul, amb el comentari de Khadjí-Murat de Tolstoi. Qui no puga fer-se amb un exemplar de la traducció catalana, exhaurida segons sembla, que el llegisca en castellà. Després de Khadjí-Murat, i d’altres textos de Tolstoi, que repartiré fotocopiats, passarem de seguida als Contes de Txékhov i, a continuació, a L’educació sentimental de Flaubert. Aquests són els deures per Nadal.

No he pogut redactar encara les entrades sobre la novena sessió, de l’1 de desembre, i sobre la desena, de dimarts passat. He hagut de corregir molts exàmens i enllestir uns compromisos editorials urgents; tot això adobat amb un constipat molt fort que em feia anar a mig gas. Ara només anote que la novena sessió la vam dedicar a Montaigne i a dues derivacions importants de la seua obra: la literatura dels moralistes francesos i el que s’ha anomenat la literatura del jo. A més, hi vam analitzar i comparar dues obres fonamentals de la literatura catalana: El quadern gris de Pla i el Diari 1952-1960 de Fuster. Dimarts passat vam acabar de comentar alguns aspectes del diari de Fuster. La resta del temps la vam dedicar a Michael Kohlhaas, de Kleist, aquesta narració tan transparent, tan ràpida i tan estranya —i tan extraordinària. 

Només puga, publicaré les entrades sobre aquestes dues sessions. De moment, el diumenge que ve ja el puc donar per perdut. M’han nomenat president d’una mesa electoral.

Vuitena sessió del curs de literatura universal a l’Octubre: Shakespeare, Rabelais, l’entrada en l’edat moderna

La feina se m’acumula. Dimarts passat vam tenir la novena sessió del curs de literatura universal a l’Octubre i encara no havia publicat el corresponent report de la vuitena. S’està complint l’aporia que plantejava Sterne en el volum quart del Tristram Shandy, quan Tristram constata que al cap d’un any de començar a escriure la seua vida i opinions no ha anat més enllà del primer dia. Perplex, es confessa que per molt que escriga la vida sempre anirà per davant, sempre hi haurà alguna cosa més que contar, perquè demana més temps narrar una vida que viure-la. Sort que ara hem tingut un pont de quatre dies. A més, com que demà és festa, no hi ha sessió del curs i ho podré aprofitar per posar-me al dia.

En la vuitena sessió, del 24 de novembre, vam acabar amb Shakespeare. Vam llegir i comentar el soliloqui de Ricard II que pronuncia el rei quan és a la presó. Ricard II és una obra que avança les tragèdies fosques i violentes: Hamlet, Macbeth, El rei Lear, Otel·lo… En aquest bloc ja vaig dedicar una entrada a aquest soliloqui de Ricard II, que podeu llegir clicant l’enllaç anterior. El rei l’inicia comparant la presó que l’acull amb el món. Com que el món és populós, mentre que a la presó no hi ha ningú, llevat d’ell, decideix poblar aquest petit món amb el seu pensament, «amb fantasies tristes, com si fossin homes». Però els pensaments tampoc no estan contents. Els més alts, es mesclen amb escrúpols i es contradiuen. Els ambiciosos, com que no poden res, moren dintre del seu orgull. I els pensaments de resignació s’adulen llastimosament dient-se que «d'altres han estat esclaus de la fortuna / i d’altres en vindran». Ricard constata que juga a ser molts personatges, cap dels quals no és feliç. És a dir, juga a posar-se diferents màscares, cap de les quals no el satisfà, perquè «ni a mi ni a un home que no sigui més que un home, / res no ens complau fins que arriba la calma / de no ser res». En els versos següents, el rei s’identifica amb un rellotge: abans vivia el temps. Ara, empresonat, l’únic que pot fer és comptar-lo. Després d’aquest soliloqui, vam llegir tres sonets de Shakespeare: el 18, el 23 i el 73, en la traducció de Gerard Vergés.

Setena sessió del curs de literatura universal a l’Octubre: més Shakespeare!

Aquesta sessió la vam dedicar a la lectura i comentari de dues escenes del teatre de Shakespeare: la del del balcó, de Romeo i Julieta, i la del parlament de Marc Antoni, de Juli Cèsar. En tots dos casos vam fer servir la traducció de Sagarra.

Romeo i Julieta està considerada la primera obra mestra de Shakespeare. És una de les més populars també, en el sentit que tothom sap de què va, encara que no l’haja llegida, i mostra ja la preferència de Shakespeare per la construcció fortament travada. Molts motius i personatges estan organitzats en parelles. A més de Romeo i Julieta, hi ha les dues famílies —Capulet Montagut— i la contraposició elemental entre amor i odi. Cada membre de la parella protagonista té un doble amb una funció de contrapunt al seu amor apassionat i romàntic. Julieta, la Dida; Romeo, Mercutio. Mercutio no para de fer comentaris de doble sentit, sempre obscens. La Dida és incapaç de referir-se a les aventures amoroses sense recordar-ne la conseqüència principal: el ventre que s’infla. Altres contrapunts: els vells i els joves. La primera intervenció que fa el pare de Julieta és per dir que ja fa molt de temps que no balla. En l’escena cinquena del segon acte, Julita es queixa que «aquests vells semblen uns morts vivents: / encarcarats, feixucs com plom, i lents» (traducció de Miquel Desclot). Abans de passar a la lectura de l’escena, vaig remarcar alguns aspectes de l’espai escènic. En primer lloc, el fet que Julita és al balcó i Romeo baix. En una de les escenes amoroses més memorables de la literatura, els dos amants estan separats i no es poden tocar. L’únic que poden fer és parlar. A més, el balcó dóna a un jardí. I és de nit. Les connotacions d’aquests dos elements —la nit i el jardí— són òbvies i m’estalvien el comentari. 

La lectura dramatitzada d’aquesta escena la van fer molt bé José i Diana. Jo, modestament, vaig fer el paper de la Dida. En el comentari vam remarcar sobretot el contrast que es produeix entre els dos personatges: Romeo, fortament retòric i líric. Julieta, molt més pràctica i directa. En més d’una ocasió es queixa en aquesta escena de l’inflament verbal del seu enamorat i es permet de fer reflexions sobre el mateix llenguatge. Aquesta diferenciació entre els dos personatges és molt efectiva dramàticament i molt versemblant psicològicament. Tots dos són molt joves, Julieta més encara que Romeo, però tots sabem que les noies maduren abans que els nois. D’aquesta escena m’agraden molt aquests versos que pronuncia Romeo: «L’amor segueix l’amor / com els estudiants fugen dels llibres; / l’amor deixa l’amor / amb la tristor del noi que va a l’escola». 

Com a contrast, el parlamanent de Marc Antoni davant el cadàver de Juli Cèsar. Enfront de l’enamorat inexpert, que, tot i sincer, no sap adequar encara el sentiment amb l’expressió, l’home polític, que domina el llenguatge com ningú fins al punt de capgirar la voluntat de la massa popular. Enfront d’una escena íntima, una escena amb molts personatges, bastant complicada de representar en un escenari. Carles va llegir el parlament de Brutus i Marc el de Marc Antoni. Jo, les diverses intervencions del populatxo. A continuació, vam veure l’escena de l’adaptació cinematogràfica dirigida per Mankiewicz amb la interpretació de Marlon Brando. He de fer constar que aquesta vegada la reproducció del DVD no va presentar cap problema. Tots en vam quedar molt satisfets.

Per acabar, vam llegir, d'Enric V, l’arenga del rei  abans de la batalla d’Azincourt i la vam veure interpretada per Kenneth Branagh.

Els llibres que no he llegit

Els llibres que no he llegit, és clar, són pràcticament tots. M’estic referint només a aquells que voldria o hauria d’haver llegit, però que no ho he fet per un motiu o altre. Llibres que tinc sempre ben presents a la memòria. Em vénen ara al cap el Diccionari filosòfic de Voltaire, les Lletres a Lucil·li de Sèneca, les Confessions de Rousseau, la correspondència sencera de Flaubert, la de Stendhal, El capital de Marx, The Principles of Psychology de William James, la Història de la crítica literària de Wellek… La llista podria fer-la molt més llarga encara, però no tindria cap mèrit. Hi afegiria, si de cas, la lectura a fons de diccionaris, més enllà de la consulta apressada i ocasional. El Coromines, i l’Alcover-Moll, i l’Oxford. 

Ara mateix puc llegir poc. La preparació de les sessions del curs de literatura universal a l’Octubre, l’elaboració d’un manual de literatura universal per a una editorial valenciana, la redacció de les entrades del bloc, altres projectes d’escriptura que tinc entre mans i, sobretot, les classes a l’institut, em lleven molt de temps. És clar que aquestes activitats m’obliguen a llegir, però no tant com voldria i no sempre els llibres que voldria. 

En la pròxima sessió del curs a l’Octubre parlaré de Montaigne. M’hauria agradat tornar a llegir els Essais de cap a cap, a poc a poc, llapis en mà, i aprofitar el moment per llegir també algun llibre bàsic sobre Montaigne, com la monografia d’Hugo Friedrich. Però no pot ser. Hauré de seleccionar els textos que comentaré refiant-me de la meua memòria. 

M’agradaria llegir més i d’una manera més lliure, sense que les lectures depenguessen tant de les meues obligacions professionals. No ignore, però, que llegir per «obligació», amb una finalitat concreta, també té avantatges importants.

Sisena sessió del curs de literatura universal a l’Octubre: Macbeth

La sessió de la setmana passada va ser molt diferent de les anteriors. La vam dedicar a comentar una única obra, Macbeth, que tots havíem llegit prèviament. Ho vam fer directament, sense cap introducció i sense preocupar-nos per fer-ne un comentari sistemàtic a partir d’un esquema previ. En lloc d’això, vaig plantejar als assistents que intentassen explicar la seua experiència amb la lectura d’aquesta obra, destacant-ne el que consideraven més important o el que els havia cridat més l’atenció per un motiu o altre.

La resposta va ser excel·lent. Hi van haver moltes intervencions i totes van servir per aprofundir els aspectes més importants d’aquesta tragèdia. Al final de la sessió, combinant el col·loqui amb la lectura de fragments, havíem dut a terme un comentari molt complet. En vaig quedar molt satisfet. Bé, no del tot, perquè vaig voler projectar una escena de l’adaptació cinematogràfica que en va fer Orson Welles i no hi va haver manera. L’ordinador, que havia comprovat abans de començar, es blocava una i altra vegada a l’hora de reproduir-ne el DVD. He de fer constar que el meu fracàs tecnològic va provocar un innegable sentiment de satisfacció entre els professors assistents al curs, que comentaven entre ells: a ell també li passa!

Cinquena sessió del curs de literatura universal a l’Octubre: Dante, Villon, March

Dimarts de la setmana passada vam dedicar la sessió del curs a la lectura i comentari de dos poemes de François Villon, d’uns altres dos d’Ausiàs March i del cant cinquè de l’Infern de Dante. 

Villon i March són els poetes més grans del segle XV. Profundament medievals, la seua obra se situa a banda del corrent humanista i de la nova concepció de la literatura inaugurada per Petrarca. Al mateix temps, gràcies a la seua poderosa personalitat, tots dos trenquen els motles de la literatura medieval i es pot dir que la renoven des de dins. Són dos poetes antilírics, capaços d’establir una distància envers els temes de la tradició poètica i envers l’expressió de la pròpia experiència, com un Bertolt Brecht segles més tard o un Arquíloc segles abans. Així, encara que la major part de la poesia d’Ausiàs March expressa l’anhel d’aconseguir un amor purament espiritual, en què el cos se sotmet a l’ànima, i el desig de la carn al desig de l’enteniment, March no deixa de constatar que aquest amor és irrealitzable per causa de la dama i d’ell mateix. L’ideal d’un amor exclusivament intel·lectual va acompanyat de la consciència, o l’experiència, de la seua impossibilitat. Aquest reconeixement del fracàs és el que fa convincent i versemblant psicològicament la seua poesia, més enllà del convencionalisme i de la retòrica.

Dimarts que ve comencem a comentar «Macbeth»

Dimarts passat, en la cinquena sessió del curs de literatura universal a l’Octubre, vam acordar de començar el comentari de Macbeth a la setmana que ve. Per tant, tots haurem de portar aquesta obra llegida o rellegida, i subratllada, si no és demanar massa.

Això, que sembla tan senzill, se’ns ha complicat molt, perquè la versió de Josep Maria de Sagarra està exhaurida i de la de Salvador Oliva, editada per Vicens Vives, que és la que farem servir, no n’hi havia exemplars a les distribuïdores, on constava que el llibre no estava «disponible». Al final, gràcies a la tossuderia d’Eva i Núria, de Tres i Quatre, i als bons oficis de la llibreria Gavina de Gandia, s’han pogut aconseguir exemplars d’aquesta edició. 

L’únic problema que estem tenint fins ara en el curs és la manca de disponibilitat de molts títols, que no són o no haurien de ser rareses bibliogràfiques. Podria fer una llista ben llarga d’obres fonamentals traduïdes al català que a hores d’ara no es troben a les llibreries, com el Shakespeare de Sagarra, la Infància, adolescència i joventut, de Tolstoi, en la traducció d’Andreu Nin, Khadjí-Murat, del mateix autor, o L’home que mirava passar els trens, de Georges Simenon. Fa temps, vaig publicar una entrada comentant aquesta qüestió (Alguns llibres per als meus alumnes). El llibre electrònic podria solucionar en bona part aquest problema, però la majoria d’editorials no en vol saber res. Li tenen pànic. Mentrestant, a patir.

Quarta sessió del curs de literatura universal: la literatura medieval

La setmana vam començar la primera sessió dedicada a la literatura medieval. Vaig repartir un dossier amb una tria de textos d’aquest període per il·lustrar alguns aspectes fonamentals en el procés de formació i desenvolupament de les noves literatures que apareixen a Europa cap al segle XII, en el que s’ha anomenat el primer renaixement europeu. A partir d’aquest moment, coincidint amb la renovació de la vida urbana i l’expansió del comerç, la fundació de les universitats i la construcció de les grans catedrals, s’inicia també el procés de conversió dels vulgars en llengües literàries. De tota manera, el llatí continuarà sent la llengua de cultura durant molt de temps en competència amb les noves llengües literàries. No era, doncs, una llengua morta, encara que ja no s’aprenia per transmissió familiar. Es feia servir en les lliçons universitàries, en els oficis religiosos, en el dret, en la literatura… Per a la majoria dels qui la feien servir devia ser una mena de Basic English.

La conversió dels vulgars en llengua literària no va ser un procés senzill, perquè no disposaven d’una tradició literària i, per tant, havien de partir des de zero. Els primers textos conserven moltes característiques orals, com ara anticipacions, represes, digressions, el·lipsis, absència de subordinació, interpel·lacions al lector o a l’oïdor i informació al lector dels canvis de tema o de fil narratiu. Vam exemplificar aquest moment amb un fragment de les homilies d’Organyà, en què s’expliquen uns versicles en llatí de l’Evangeli. L’autor d’aquestes homilies mostra una consciència molt clara que el llatí i el vulgar català eren llengües diferents. Quan cita una frase en llatí, la tradueix tot seguit al català, que, vuit-cents anys després, continua sent transparent per a nosaltres.

Tercera sessió del curs de literatura universal: final de la literatura de l’Antiguitat

Dimarts de la setmana passada, 20 d’octubre, vam dedicar una última sessió a la literatura de l’Antiguitat. En la pràctica, però, hem tractat també autors d’altres èpoques: Dante, Cervantes, Kavafis, Riba… Al final vaig repartir un altre dossier de textos, en aquest cas de literatura medieval, per a la pròxima sessió. Cal fer via i continuar endavant.

Vaig començar aquesta tercera sessió del curs amb la lectura i comentari de la setena de les Elegies de Bierville de Carles Riba. Riba hi va fer servir la figura d’Ulisses com a correlatiu de la seua experiència personal. Ulisses és, com el poeta ho voldria ser, el viatger que torna a la pàtria després d’una llarga peripècia, que podria ser un exili. Exiliat després de la derrota de la República, Riba ho havia perdut tot i el seu món s’havia esfondrat. Aquesta realitat el va abocar a encarar-se amb la seua veritat, amb el seu jo despullat i nu. Des de l’exili, el retorn a la pàtria col·lectiva es plantejava paral·lelament al retorn al seu jo essencial, com una tornada a la disponibilitat que tenim els humans abans de nàixer, quan encara no se’ns ha format un destí.

D’altra banda, l’episodi de l’arribada d’Ulisses a Ítaca es converteix en un referent per investigar la naturalesa de l’expressió poètica, l’«interior treball» a que fa referència el desè vers de l’elegia setena. Riba assimila l’arribada d’Ulisses a Ítaca a la il·luminació que dóna lloc al naixement del poema. La pàtria d’Ulisses és també la pàtria del poeta i és també la poesia: 

Segona sessió del curs de literatura universal de l’Octubre: el tema d’Ulisses

Dimarts passat, a pesar del dia núvol i aspre, vam fer la segona sessió del curs de literatura universal a l’Octubre. Primer de tot, vam triar les obres que llegirem i comentarem durant el curs, a més dels dossiers de textos que repartiré de tant en tant. A l’hora de fer aquesta tria, ha calgut tenir en compte un condicionament important: la disponibilitat editorial. Hi ha molts títols importants que només es poden trobar amb penes i treballs, si és que es troben, a les llibreries de vell. Fet aquest advertiment, els vaig mostrar una llista inicial d’obres que m’havien vingut al cap, a partir de l’edat moderna, i els vaig indicar les que jo preferiria. El públic assistent, amablement, va donar per bona la meua tria. Aquesta:

Shakespeare, Macbeth. Vicens Vives. 

Heinrich von Kleist, Michael Kohlhaas. Riurau Editors.

Tolstoi, Khadjí-Murat. Destino.

Gustave Flaubert, L’educació sentimental. Labutxaca.

Anton P. Txékhov, Contes. Quaderns Crema.

Thomas Mann, La mort a Venècia. Labutxaca.

James Joyce, Dublinesos. Labutxaca.

Evidentment, la llista la podrem modificar i ampliar sobre la marxa. Aquests són els altres llibres que havia considerat i que deixem de moment en la recambra:

Voltaire, Càndid. Labutxaca.

Jane Austen, Emma. Adesiara.

Jonathan Swift, Viatges de Gulliver. Adesiara.

Guy de Maupassant, Bola de greix i altres contes. Edicions 1984.

Stendhal, El roig i el negre. La butxaca.

Emily Brontë, Cims borrascosos. La butxaca.

Nathaniel Hawthorne, La lletra escarlata. Traduccions Inèdites en Línia.

Herman Melville, Bartleby, l’escrivent. Labutxaca.

Giusseppe Tomasi di Lampedusa, El Gattopardo. Labutxaca.

Ja ha començat el curs de literatura universal

Dimarts passat, a les 18’30h, tal com estava previst, va començar el curs de literatura universal al Centre Octubre. Vaig arribar-hi amb temps, per connectar l’ordinador al projector i veure si funcionava correctament. I no. El projector, no sé per què, es va negar a reconèixer el meu ordinador. Cap problema. Els responsables de l’Octubre me’n van prestar un de seu que sí que sabia comportar-se. Total, només volia projectar-hi algunes fotografies. L’ús del power point està prohibit en aquest curs. A l’espera de tenir la llista definitiva d’alumnes, crec que n’hi deu haver uns quaranta-cinc matriculats. La majoria són professors. També tinc alguns exalumnes meus, que ara estudien a la universitat. 

Per començar, vaig repartir un dossier amb un recull de textos, bàsicament de la literatura grecollatina i de la Bíblia, però també d’autors posteriors, per mostrar com aquesta tradició es reprèn i es transforma. Després, vaig passar a explicar una mica el plantejament que pensava donar al curs. Un curs de literatura universal (en la pràctica, de literatura occidental) no deixa de ser un curs de tota la literatura, per molt que ens centrem en unes obres determinades. ¿Com presentar-ne un panorama que tinga coherència, que permeta seguir un o diversos fils conductors, que no acabe reduint-se a una juxtaposició d’èpoques, de moviments i d’autors?