Un comentari d’«El verí» de Baudelaire, per Nekane Heredia

L'any 1857 són processades judicialment dues de les grans obres de la literatura universal: Madame Bovary i Les flors del mal. Totes dues inaguren el que coneixem com a literatura de la modernitat i plantegen el conflicte entre el burgés i l'artista. Aquest critica la moral i les convencions establides per la societat burgesa i refusa admetre, per tant, cap tipus de restricció en la tria de temes, arribant, fins i tot, a reemplaçar la concepció tradicional de la bellesa artística i el seu escenari idílic: la naturalesa deixa de ser l'espai predominant i la ciutat esdevé l’objecte artístic principal de les composicions. Un exemple molt clar d'això és el poema de Baudelaire «A una dona que passa», en què es retrata una nova concepció de les relacions que només port donar-se a les ciutats: l'amor a última vista. Baudelaire descriu la fascinació i la passió que es pot arribar a sentir en la fugacitat d'una mirada atzarosa enmig d'una gran multitud i, alhora, la certesa que mai més no tornarà a produir-se aquesta trobada. En aquest poema s’estableix una contraposició entre l'anonimat que ens comdemna a no veure'ns mai mes i la multitud que ens envolta i fa possible la trobada. 

Gran esdeveniment: s’ha reeditat la traducció d’«El paradís perdut» de Josep M. Boix i Selva

No fa molt us comentava (vegeu Algunes novetats bibliogràfiques importants) que m’agrada fer una ullada als webs de les editorials per estar al tant de les novetats bibliogràfiques. A penes havia acabat de publicar aquella entrada que, per no perdre els bons costums, vaig entrar al web d’Adesiara. I vaig pegar un bot en la cadira. Hi vaig veure anunciada la publicació d’El paradís perdut de Milton, en la traducció de Josep Maria Boix i Selva, editada per Alpha el 1950 i que no s’havia reeditat des d’aleshores. La nota d’Adesiara indica que aquesta reedició incorpora les correccions que Boix i Selva hi va introduir posterioriorment. I, per si fos poc, reprodueix encarats el text original en anglès amb la traducció al català.

El paradís perdut de Milton en la versió de Josep M. Boix i Selva és una de les grans traduccions literàries de la llengua catalana. Joan Fuster en va fer aquesta valoració en Literatura catalana contemporània: «Tots els matisos formals i conceptuosos —que no són pocs— d’aquesta epopeia teològica troben en Boix i Selva un intèrpret diàfan, rigorós i exacte. I si els versos anglesos del Paradise Lost són “pulcres i vigorosos, àgils i flexibles en llur gràcia austera”, la seva rèplica catalana té les mateixes característiques i una elegant fluència sonora». Sam Abrams, per la seua banda, assenyala que és «la millor traducció de Milton que hi ha a Espanya i una de les més destacades d’Europa».