Una mirada als clàssics grecs i llatins

En el pròleg al seu últim llibre, Voces de largos ecos. Invitación a leer a los clásicos, Carlos García Gual hi adverteix que no ha intentat presentar una visió de conjunt, ajustada al cànon, dels clàssics grecs i llatins, sinó una selecció personal d’uns quants clàssics, tot d’un interès indubtable, encara que no tots s’ajusten a la nòmina oficial dels més indiscutibles i representatius. De fet, n’hi falten alguns dels grans, com ara Safo o Píndar, i no hi apareix tampoc cap representant de la tragèdia clàssica. En canvi, el lector hi trobarà dos o tres autors d’època més tardana, que no solen aparèixer en les aproximacions a la literatura antiga. Els diferents assaigs o capítols d’aquest llibre presenten també notables diferències d’enfocament. Alguns estan dedicats a l’obra de conjunt d’un autor, com ara Homer o Plutarc, d’altres a una part només de la seua producció, com en el cas de Plató o Virgili, o bé a l’única obra d’un autor de biografia desconeguda, com és de Dafnis i Cloe de Longus.

Aquestes característiques s’expliquen en bona part si tenim en compte que els capítols de Voces de largos ecos provenen de pròlegs a traduccions espanyoles de textos publiats anteriorment i que en la seua majoria no es reediten. El seu autor destaca en aquests assaigs el que li sembla més atractiu i original d’una obra o d’un autor, grec o romà, de l’època clàssica o del període hel·lenístic, amb la intenció d’invitar a la lectura o a la relectura de «textos inolvidables, singulares y diversos». Cada assaig va acompanyat d’una bibliografia molt útil, en què s’esmenten els principals estudis sobre l’obra i l’autor analitzat, i es comenten també les principals traduccions que se n’han fet al castellà.

Una nota comparant les traduccions de la «Ilíada» de Joan Alberich i de Montserrat Ros

En l’entrada anterior, sobre l’aparició de la Ilíada traduïda per Montserrat Ros, hi vaig reproduir al final uns fragments d’aquest poema homèric en dues traduccions diferents —la de Joan Alberich, publicada el 2012, i aquesta de Montserrat Ros—, sense dir-ne res. Prudentment, no em vaig mullar, i vaig deixar que els seguidors de la serp blanca se’n fessen una idea pel seu compte. Un d’aquests lectors, Marià Sais, ha recollit el guant i va publicar dissabte passat aquest comentari: «Doncs la més antiga em sembla més planera. De vocabulari i sintaxi. Pensava que seria al revés». Aprofitant que algú ha fet el primer pas, intentaré comentar una mica les dues traduccions. 

Cal dir que l’observació de Marià Sais és exacta. La traducció d’Alberich sembla més planera. Si més no, aparentment. De fet, Jaume Pòrtulas, que ha redactat un dels estudis introductoris a aquesta edició, remarca que la traducció de Montserrat Ros és un model de prosa culta neonoucentista i afegeix que aquest és precisament el registre més adequat per a la majoria de les obres de l’antiguitat clàssica. Deixant de banda aquestes consideracions generals, potser el millor per fer-nos una idea més clara de les característiques i el valor d’aquestes dues traduccions és comparar-ne un fragment en les versions respectives mitjançant un exercici de close reading. Per raons de comoditat i d’eficàcia, he triat un fragment molt breu, el de la invocació inicial. El torne a reproduir aquí segons les dues traduccions:

Ja tinc el meu exemplar

Ja estic tranquil. Ja tinc el meu exemplar de la Ilíada amb la traducció al català, en prosa, de Montserrat Ros. El volum, de 1168 pàgines, presenta acarat el text grec i conté, a més, una nota de l’editor, dos estudis introductoris, a càrrec de Jaume Pòrtulas i de Francesc J. Cuartero respectivament, i un índex de noms i una sèrie de notes a la traducció a cura de Joan Alberich. 

L’estudi de Francesc J. Cuartero tracta els següents punts: la Ilíada com a poema èpic, la llengua de l’èpica grega, Homer, el contingut i estructura de la Ilíada, la transmissió de la Ilíada, la Ilíada i la història, i la Ilíada com a poema panhel·lènic. Hi he trobat a faltar alguna consideració sobre el valor de la Ilíada com a obra literària i sobre la seua repercussió en la literatura universal.

L’assaig de Jaume Pòrtulas es titula A propòsit dels traductors i les traduccions d’Homer al català. Hi assenyala que la traducció dels poemes homèrics en les diverses llengües il·lustra «una llibertat i una flexibilitat gairebé exuberants, en contrast amb la rigidesa predominant a casa nostra». En el cas de la literatura catalana, l’exemple de Carles Riba potser ha pesat massa. Ha fet pensar que les traduccions dels poemes d’Homer han de ser necessàriament en vers. El fet és, com afirma Pòrtulas, que «les diferències de qualitat poètica —quelcom que no té res a veure amb el simple rigor tècnic— entre els diversos adaptadors al català de l’hexàmetre són abismals». 

Gran esdeveniment

Anit, després de sopar, em vaig posar a fullejar una mica la premsa en internet. Vaig veure unes quantes voltes el gol de Messi, és clar, que donava una altra Lliga al Barça. Després, vaig continuar fent clic d’esma, una mica ensonyat. De sobte, vaig pegar un bot. Vilaweb anunciava la publicació en Adesiara de la Ilíada, traduïda per Montserrat Ros (Avançament editorial: ‘Ilíada’ d’Homer, en la versió de Montserrat Ros). D’aquesta traducció se n’havien publicat dos volums en la Bernat Metge, el 2005 i el 2009, que recollien els cants I-XII. Els vaig fullejar en Fan set ja fa temps i en vaig tenir prou per adonar-me que era una traducció d’una qualitat extraordinària. No els vaig comprar, perquè volia esperar-me a l’edició completa de la traducció. Em vaig quedar, però, un tant moix, desconfiat davant el ritme habitualment parsimoniós de la Bernat Metge. Mentrestant, Montserrat Ros va morir el febrer del 2018. De seguida em va venir el dubte: hauria pogut acabar la seua traducció abans de morir? Els obituaris que vaig llegir no en deien res. 

Ara sabem que sí que la va acabar, que va refer fins i tot la traducció dels cants publicats en la Bernat Metge, i que la va deixar totalment enllestida per a Adesiara, que l’acaba de publicar en una edició bilingüe en un sol volum, amb el text grec acarat, les notes al final i un índex de noms propis que permet al lector saber ràpidament qui és qui en aquesta obra fundacional de la cultura europea. A més, el volum conté un pròleg del professor Jaume Pòrtulas, una introducció del professor Francesc J. Cuartero i les notes a la traducció i l’índex de noms propis a cura del professor Joan Alberich. 

Aquesta traducció de la Ilíada s’afegeix a una altra gran traducció publicada (reeditada en aquest cas) per la mateixa editorial, la d’El paradís perdut de Milton, a cura de Josep Maria Boix i Selva (vegeu Gran esdeveniment: s’ha reeditat la traducció d’«El paradís perdut» de Josep M. Boix i Selva). Juntament amb les de Carles Riba, Josep Maria de Sagarra, Josep Carner, Andreu Nin i Joaquim Mallafrè, la Ilíada de Montserrat Ros se situa en el primer rengle de les grans traduccions de la literatura catalana. No, no exagere. 

Ja se m’ha girat feina per a la setmana que ve. Trucaré a Núria i a Eva per advertir-los que el primer exemplar que arribe a la llibreria és meu i que ningú no me’l toque.

L’audàcia d’una mosca

Aquesta setmana he dedicat les classes dels dos grups que tinc de literatura universal a llegir i comentar una tria de la Ilíada i l’Odissea. Dels dos poemes homèrics, la Ilíada és potser el que resulta d’entrada més dur per al lector actual. És, com va dir-ne Simone Weil, el poema de la força, exaltada a partir de la narració d’una successió de combats, sense defugir la crueltat més truculenta, com en una escena del cant XII, en què un guerrer troià és mort d’una llançada al pit, i aquesta li queda «clavada al cor, que, en bategar-li, feia vibrar el mànec de la llança».

Aquesta exaltació de la força física va de costat amb una consciència molt aguda de la mortalitat i la brevetat de la vida humana, com expressen aquells versos tan coneguts del cant VI: «Tal com és la naixença de les fulles, així és també la dels homes. Les fulles, unes el vent les escampa per terra, altres el bosc les fa créixer brotant i arriba el temps de la primavera. Així és el llinatge dels homes, un neix, i un altre mor». L’extinció de cada individu, però, queda compensada en aquestes línies per la idea de la renovació cíclica de la vida humana. Uns segles més tard, Horaci, en un dels millors poemes de la literatura universal (vegeu Antologia portàtil de la poesia universal (2): Horaci), negarà aquesta perspectiva:

T'ho diu l'any, t'ho diu l'hora que ens pren la llum clara del dia:

no esperis res d'immortal.

Remeten els freds amb els zèfirs; l'estiu, que estalona

la primavera, se'n va

quan escampa els seus fruits la tardor generosa, i de pressa

torna el repòs hivernal.

Les minves del cel, tanmateix, aviat les arreglen les llunes:

quan a nosaltres l'ocàs

ens porta amb Eneas el recte, i amb Tul·lus i amb Ancus,

ombres i cendra som ja.

«Agamèmnon»: unes notes de lectura (i 2)

Diverses escenes del passat es rememoren en Agamèmnon molt vívidament: la destrucció i l’incendi de Troia, tal com se l’imagina Clitemnestra, els averanys que van precedir la partida de l’expedició dels grecs, el sacrifici d’Ifigènia… En aquesta última escena, d’un gran patetisme, Agamnèmnon s’hi troba encarat a un dilema. Dues aguiles han atacat i han devorat una llebre prenyada. Calcas, l’endeví dels grecs, ha interpretat aquest fet com una premonició de la presa de Troia —la llebre prenyada— pels dos Atrides —les dues àguiles. Però Àrtemis, deessa de la natura i de la caça, protectora de mares i fills, irritada per la mort de la llebre, exigeix el sacrifici d’Ifigènia, filla d’Agamèmnon, perquè s’aturen els vents adversos que impedeixen la partida de l’estol grec. Certament, Agamèmnon no és responsable del crim de les àguiles. Potser, els Atrides han comès alguna ofensa contra Àrtemis. Però això queda implícit i Èsquil no ho precisa. Amb la seua exigència, Àrtemis aboca Agamèmnon a un dilema tràgic: «llavors el rei gran parla així: “Cruel és el meu fat si no obeeixo; però cruel també, si he de trossejar el meu infant, l’orgull de casa meva, sollant, vora l’altar, les meves mans paternes amb els raigs de la degollació d’una verge. ¿Quin dels dos partits és sense mals? ¿Com puc fer-me un desertor de l’estol faltant a la meva aliança? Perquè si aquest sacrifici i aquesta sang virginal calma els vents, amb daler, ben dalerosament es pot desitjar sense crim. Que sigui per a bé!”» (línies 208-217). Enfrontat a un dilema, Agamèmnon tria, i aquesta tria és l’expressió de la seua responsabilitat moral. En aquest crim en ressona un altre, el del seu pare Atreu, que va matar els dos fills del seu germà Tiestes. 

El cor el censura amb aquestes paraules: «i quan s’hagué acotat a l’arnès del destí, es fa en el vent del seu esperit una revirada impia, impura, sacrílega: des de llavors es repensa, fins a resoldre aquell acte de tota audàcia. Perquè els moridors, els encoratja la pròpia demència, consellera de vileses, font primera de mals. Ell, doncs, gosà esdevenir el sacrificador de la seva filla, en ajut a una guerra per a vindicar una dona, en ofrena per al camí d’uns vaixells!» (línies 216-227).

Cinquena sessió del II Curs de literatura universal

La sessió del 8 de novembre passat la vam dedicar a la lectura i comentari d’una sèrie de textos relacionats amb la idea del nostos i amb la figura d’Ulisses com a personatge. El nostos, o retorn, és el principal element estructural de l’Odissea i té unes implicacions profundes, perquè és un arquetipus que organitza la vida i la visió del món des de les primeres cultures humanes, polaritzades entorn del retorn dels fenòmens naturals, com ara la nit i el dia, les estacions, el naixement i la mort. Malgrat una certa ambigüitat, i malgrat la malenconia que recorre tot el poema, l’Odissea ofereix al final una visió del recobrament de la vida i una afirmació dels valors humans enfront de la destructivitat de Posidó i Antínous. Un happy end que contrasta amb el nihilisme amb què es tanca la Ilíada.

El nostos es retroba en un dels llibres claus de la Bíblia, l’Èxode, el qual presenta nombrosos paral·lelismes amb l’Odissea. Si aquesta conta la història d’un home que vol tornar a casa després d’una llarga absència per retrobar-se amb la dona, el fill i el pare, un home que està destinat a reprendre el viatge per trobar una terra on viu una gent que no coneix el mar, l’Èxode és la història d’un poble que, caigut en l’esclavitud i exiliat, vol tornar al país dels pares, a la Terra Promesa, i que, una volta retornat, ha de reprendre de nou el camí: exiliat de nou, li és promès un altre retorn. 

Quarta sessió del II Curs de literatura universal

Dimarts de la setmana passada vam reprendre el comentari de l’Odissea a partir de l’arribada d’Ulisses adormit a Ítaca, centrant-nos en la interpretació que Carles Riba va fer d’aquest episodi en l’elegia setena de les Elegies de Bierville. Vaig comentar aquesta elegia en Un son profund i allí us remet (pàgines 52-56). També vam llegir i comentar la segona i la novena. Aquesta última la vam sentir recitada pel mateix Riba. I vam tornar al cant XIII de l’Odissea. Ulisses, quan desperta a la platja, no reconeix Ítaca. Al cap de poc, se li apareix Atena en la persona d’un noi jove, que li confirma que ha arribat a la pàtria. Ulisses, de seguida, li conta una història fabulosa sobre qui és i d’on ve. Atena li somriu, i li diu:

«Astuciós i subtil ha de ser qui volgués superar-te

en tota mena d’enganys, fins i tot si és un déu qui t’encontra.

Murri, embolicador i mai tip d’ardits, no podies,

ni en el teu propi país, oblidar-te d’astúcies i trampes

i de relats mentiders, que t’agraden d’ençà que vas nàixer!» 

(XIII, 291-295)

Però Atena està totalment del seu costat, com li declara amb aquestes paraules:

«Sempre has tingut dins l’ànim i el pit, les mateixes idees!

És per això que quan més trist estàs jo no t’abandone,

just per ser tal com ets, raonable, sagaç i sensible.

Un altre home, en tornar de vagar errabund, correria

amb alegria a sa casa a veure els seus fills i l’esposa:

tu prefereixes, però, no saber i no fer cap pregunta,

mentre no poses a prova la dona. » 

(XIII, 330-336)

Tercera sessió del II Curs de literatura universal

Continuant amb el comentari de l’Odissea, ens hem centrat d’entrada en el cant VIII, el cant literari per excel·lència d’aquesta obra. En l’Odissea molts conten històries, però és al país dels feacis on el cant i els contes ressonen al llarg de dos dies. El mateix procés de transmissió del poema èpic apareix representat en l’aede Demòdoc, que, com apunta Mira en una nota a la seua traducció, era considerat pels grecs com una figura o projecció d’Homer; d’aquí la llegenda de la ceguesa del poeta:

Un herald s’acostà amb el fidel cantor, que la Musa

va estimar molt i li va concedir una cosa dolenta:

la privació dels ulls, i una bona: la música dolça.

(VIII, 62-64)

Ulisses, acollit al palau del rei dels feacis, no revela la seua identitat. Però, quan sent l’aede Demòdoc cantar un dels fets de la guerra de Troia, la seua baralla amb Aquil·les, es posa a plorar. Per què plora Ulisses? Homer no ho explica. És probable que l’ànima d’Ulisses es veja embolicada en una multiplicitat de sentiments. La glòria, en la qual havia cregut amb passió, ara li sembla una successió de dolors. La seua figura d’heroi èpic, evocada per Demòdoc, li sembla molt lluny de la seua actual condició d’estranger i captaire, d’home sense nom ni pàtria. Demòdoc encara canta una altra història de la guerra de Troia, la del cavall de fusta. I Ulisses torna a plorar, en aquesta ocasió, sembla, perquè sent compassió dels vençuts.

Aquesta escena serà un model insistit en la literatura posterior: en el llibre primer de l’Eneida, Enees i els troians arriben a Cartago i veuen representades en les portes d’un temple escenes de la guerra de Troia. Molt més tard, en la segona part del Quijote, don Quixot es troba amb personatges que han llegit les seues aventures de la primera part. El personatge de ficció —Ulisses, Enees, don Quixot—, llegit pel lector, es converteix ell també en lector d’ell mateix i adquireix així una dimensió doble. El lector sap que és un personatge de ficció, però el personatge també ho sap. Aquesta intrusió de la ficció dins de la ficció té com a efecte immediat qüestionar o difuminar la frontera entre realitat i ficció o entre vida i art, així com plantejar la relació problemàtica entre totes dues. És un tema essencial de la literatura. 

Segona sessió del II Curs de literatura universal

Dimarts passat, després de les diverses qüestions generals tractades en la sessió anterior, vam comentar els quatre primers cants de l’Odissea. En aquesta part, que té com a protagonista Telèmac i per això és coneguda com a Telemàquia, no hi apareix encara Ulisses. No hi apareix, però hi és fortament present, sobretot per les històries que se’n conten a la cort de Nèstor i a la de Menelau, on viatja Telèmac per obtenir notícies del seu pare. Des del principi de l’Odissea, per tant, el lector s’adona d’una de les característiques fonamentals d’aquest poema homèric: el fet de ser un relat de relats. Vaig remarcar que al començament del cant I s’al·ludeix breument a una història, el retorn d’Agamèmnon, que apareix esmentada i contada repetidament al llarg del poema: «i li vingué al pensament la memòria d’Egist, tan il·lustre, / mort per Orestes, el fill celebrat i famós d’Agamèmnon». És una de les moltes històries de nostoi, de retorns dels diversos herois grecs a la pàtria després de la caiguda de Troia. 

El retorn d’Agamèmnon va ser particularment desastrós. La seua dona, Clitemnestra, amb l’ajuda d’Egist, amant seu, el va assassinar durant el banquet de benvinguda. Al cap d’un temps, Orestes va venjar la mort del pare. Aquest relat reprodueix com una imatge invertida el retorn d’Ulisses. Quan aquest arriba a Ítaca, no anuncia la seua arribada imprudentment, com Agamèmnon, sinó que es disfressa de captaire i observa quina és la situació del seu palau abans d’actuar. Penèlope, a diferència de Clitemnestra, ha mantingut a ratlla els nombrosos pretendents, i Telèmac, com Orestes, ajuda Ulisses en la venjança contra els pretendents, que seran morts, igual que Agamèmnon, durant un banquet. 

Tercera sessió del curs de literatura universal: final de la literatura de l’Antiguitat

Dimarts de la setmana passada, 20 d’octubre, vam dedicar una última sessió a la literatura de l’Antiguitat. En la pràctica, però, hem tractat també autors d’altres èpoques: Dante, Cervantes, Kavafis, Riba… Al final vaig repartir un altre dossier de textos, en aquest cas de literatura medieval, per a la pròxima sessió. Cal fer via i continuar endavant.

Vaig començar aquesta tercera sessió del curs amb la lectura i comentari de la setena de les Elegies de Bierville de Carles Riba. Riba hi va fer servir la figura d’Ulisses com a correlatiu de la seua experiència personal. Ulisses és, com el poeta ho voldria ser, el viatger que torna a la pàtria després d’una llarga peripècia, que podria ser un exili. Exiliat després de la derrota de la República, Riba ho havia perdut tot i el seu món s’havia esfondrat. Aquesta realitat el va abocar a encarar-se amb la seua veritat, amb el seu jo despullat i nu. Des de l’exili, el retorn a la pàtria col·lectiva es plantejava paral·lelament al retorn al seu jo essencial, com una tornada a la disponibilitat que tenim els humans abans de nàixer, quan encara no se’ns ha format un destí.

D’altra banda, l’episodi de l’arribada d’Ulisses a Ítaca es converteix en un referent per investigar la naturalesa de l’expressió poètica, l’«interior treball» a que fa referència el desè vers de l’elegia setena. Riba assimila l’arribada d’Ulisses a Ítaca a la il·luminació que dóna lloc al naixement del poema. La pàtria d’Ulisses és també la pàtria del poeta i és també la poesia: 

«El darrer freu», de Carles Riba: el darrer pas de mar d’Ulisses

En el cant XIII de l’Odissea es relata l’arribada d’Ulisses a Ítaca des de l’illa dels feacis. Ulisses no ha acceptat de casar-se amb Nausica, tal com li ofereix el seu pare Alcínous, rei d’aquell país, però Alcínous, comprensiu, decideix ajudar-lo, l’omple de regals i ordena als seus mariners que el porten, en un viatge velocíssim i màgic, a Ítaca, després de parar-li un llit al vaixell. Ulisses fa adormit aquest viatge que el porta a la seua pàtria. En aquest episodi central de l’Odissea hi ha una paradoxa formidable: l’heroi, que ha sobreviscut a tants perills gràcies a la seua astúcia i a la seua vigilància, fa el darrer pas de mar adormit, confiat a uns mariners que ni són els seus. 

Comentant les Elegies de Bierville, Gabriel Ferrater va escriure que «aquest tema, a Riba, sempre l’havia obsessionat: el fet que, en el periple d’una persona, el símbol que consisteix en el fet que en el moment decisiu, el moment abans de l’arribada final, l’home estigui adormit». Carles Riba va refer aquest episodi central de l’Odissea en la setena elegia de les Elegies de Bierville i com va explicar ell mateix en les notes amb què va acompanyar l’edició d’aquest llibre, el poema era una «represa, més ambiciosa, d’un tema ja tractat per mi en les Estances (Primer Llibre, 37: El darrer freu): el del son profund que caigué sobre els ulls d’Ulisses, quan s’hagué ajagut al pont del vaixell dels feacis. Adormit va fer Ulisses, l’heroi de la vigilància el seu darrer pas de mar, des del país on Nausica l’havia acollit, fins a Ítaca, l’illa paterna». 

«El darrer freu» va ser la primera variació d’aquesta tema de l’Odissea, que va culminar en la complexa la setena elegia de Bierville. És un poema molt concentrat, d’una gran fluïdesa, un dels més bonics de Riba, i ha estat musicat per Rafael Subirachs, juntament amb altres poemes de les Estances en els Cants de la partença, l’absència i el retorn, tres cicles de cants per a quintet vocal amb acompanyament de piano sobre poesies de Carles Riba, publicats en un CD doble. Abans de dir alguna cosa sobre «El darrer freu», ací en teniu el text (hi he afegit unes notes sobre el lèxic) i el vídeo que recull la interpretació de Rafael Subirachs: 

Jesucrist i Ulisses

No em cansaré mai de recomanar als professors de literatura universal, i als bons lectors en general, el bloc De Troia a Ítaca, que porta com a subtítol Les traduccions, els ressons i les infuències d’Homer i la matèria troiana en les arts i la cultura catalanes i universals. Hi trobaran una autèntica mina de materials, amb textos d’autors molt diversos, no sempre fàcils de trobar, i comprovaran com és d’allargada l’ombra d’Homer. Ara voldria recomanar concretament una de les últimes entrades d’aquest bloc, L’èpica homèrica en l’Evangeli de Marc, que ofereix uns quants extractes del llibre The Homeric Epics and the Gospel of Mark de Denns R. MacDonald. 

Els primers estudis sobre l’Evangeli de Marc consideraven aquest autor com un transcriptor passiu de la tradició, i el seu evangeli com un producte de la tradició oral de les memòries de Jesús. Estudis posteriors, però, han demostrat que Marc va redactar la seua obra aprofitant i combinant diverses fonts escrites, i que es va basar en diferents models literaris. Se n’han proposat molts, des de la mort de Sòcrates narrada per Plató fins a algunes de les tragèdies gregues. Denns R. MacDonald defensa en el seu llibre que la clau de l’Evangeli de Marc es troba en la imitació d’uns textos específics d’un gènere molt diferent: l’Odissea i el final de la Ilíada.

Mapes interactius del viatge d’Ulisses a Ítaca

Un notícia de Vilaweb informa d’un mapa interactiu elaborat per Gisèle Mounzer que ressegueix el viatge d’Ulisses de retorn a Ítaca. El mapa, que pot resultar ben útil per als estudiants de literatura universal i per a qualsevol lector de l’Odissea, està en anglès i presenta algunes curiositats, com ara situar el regne dels morts, l’Hades, en una zona al nor del País Valencià, l’illa de Circe a Mallorca i la de Calipso a Eivissa. 

Aquest mapa interactiu està bé, però és molt millor aquest altre: Odissea. El retorn d’Ulisses. Està penjat en Laberint, l’extraordinari portal «que pretén divulgar la civilització grecoromana i la seva pervivència en el món actual, adreçat principalment als estudiants i professors d'educació secundària, però també a l'ensenyament superior i a tothom que estigui interessat en l'antiguitat clàssica».

«Ulisses pensa en Itaca» de Josep Carner

En les classes dedicades a la Ilíada i a l’Odissea, he llegit als alumnes dos poemes de Kavafis, Troians i Ítaca, que són, de fet, uns comentaris dels poemes homèrics (vegeu Dos poemes de Kavafis sobre la Ilíada i l’Odissea). La lectura de textos crítics sobre una obra literària o d’altres obres literàries que s’han inspirat en aquella, contribueix a provocar la reacció dels alumnes i el debat en l’aula. Els poemes, per la seua brevetat, són un recurs ideal. N’hi ha moltíssims sobre la figura d’Ulisses o sobre un episodi o altre de l’Odissea. Ho podeu comprovar en el magnífic bloc De Troia a Ítaca. Si hi cliqueu l’etiqueta «Ulisses», trobareu molts textos, poemes sobretot, inspirats en la figura del protagonista de l’Odissea.

Un d’aquests poemes és «Ulisses pensa en Ítaca» de Josep Carner. Va ser publicat per primera vegada el 1957, en el volum Poesia, dins de «Llegendari». Marcel Ortín ha escrit un comentari molt complet sobre aquest poema, que es pot llegir online: Com si ho hagués dit l’heroi. Una lectura d’«Ulisses pensa en Itaca», de Josep Carner. Loreto Busquets, en La poesia d’exili de Josep Carner (Barcino), li dedica també algunes pàgines.

Damunt meu la mort i el destí implacable

Aquesta setmana hem llegit i comentat uns fragments de la Ilíada en el curs de literatura universal. Concretament, Hèctor i Andròmaca (La Ilíada, VI, 369-481), La batalla a la vora del riu (La Ilíada, XXI, 1-125) i La mort d’Hèctor (La Ilíada, cant XX), en la traducció en prosa de Joan Alberich editada per La Magrana. La traducció d’Alberich és molt bona i crec que per als alumnes és la més adequada, però reconec que m’estime més una traducció en vers, perquè imposa un ritme de lectura més ajustat al tempo que demana aquesta obra. No tinc temps ara de valorar les versions al català en vers que s’han fet de la Ilíada: n’hi ha una de Manuel Balasch (Proa) i una altra de Miquel Peix (Alpha). La Bernat Metge té en curs de publicació una altra traducció, en prosa, a cura de Montserrat Ros, acompanyada de moltes notes a cura de Joan Alberich. L’edició reprodueix també el text grec de l’original, que ha estat fixat per Francesc J. Cuartero.

En el comentari d’aquests textos ens vam centrar en la confrontació entre els dos herois principals de l’obra: Aquil·les i Hèctor. En la Ilíada l’heroïcitat d’una peça d’Aquiŀles s’oposa a totes les altres en la mesura en què no arriben a poder-se-li comparar: ningú no és tan heroi com ell. Però la seua heroïcitat s’oposa radicalment a la d’Hèctor, el gran heroi dels troians. Aquiŀles pertany al mite, a una època perduda per sempre en què tot era més gran, millor i més clarament definit. Hèctor, en canvi, no oblida el valor i la fama, però també té en compte les obligacions del guerrer amb tots els altres que viuen amb ell. Si Aquiŀles representa l’ideal pur de l’heroisme personal, Hèctor representa una adaptació nova d’aquest heroisme, que apareix estretament vinculat al deure de l’individu respecte de la seua ciutat i la seua família. Així, en la seua conversa amb Andròmaca, quan aquesta li suplica que no s’expose tant en el combat, i que reste a la torre amb ella, Hèctor, encara que li recorda el seu deure amb els troians i la voluntat de mostrar-se valerós, reconeix que «no em preocupa tant el dolor dels troians en el futur ni el de la mateixa Hècabe ni el del rei Príam ni dels meus germans, que nombrosos i valents, puguin caure a la pols a mans de guerrers enemics, com el teu, quan un dels aqueus de túnica de bronze se t’endugui plorosa, i et privi del dia de la llibertat». Hèctor, de casc tremolós… 

L’univers, els déus, els homes

El curs passat vaig comentar i recomanar en l’entrada Relats de mites grecs alguns dels principals reculls de mitologia grega de què disposa el lector actual. Voldria afegir a la llista que vaig publicar en aquella entrada un llibre de Jean-Pierre Vernant, a qui m’he referit més d’una vegada en aquest bloc. Es tracta de L’univers, els déus, els homes, una obra de divulgació de la mitologia grega, molt ben traduïda al català per Armand Carabén. 

Vernant va organitzar la narració de les històries principals de la mitologia grega per cicles. Concretament, L’origen de l’univers, Guerra dels déus i reialesa de Zeus, La guerra de Troia, Ulisses o l’aventura humana, Dionís a Tebes, Èdip a deshora i Perseu: la mort, la imatge. A més de contar els fets més importants de cada cicle mitològic, amb una gran fluïdesa, i d’explicar les característiques dels personatges respectius, Vernant proporciona de tant en tant observacions i reflexions que ajuden a comprendre la significació del mite més enllà de la peripècia narrativa, com ara sobre les figures d’Aquil·les —que obsessionava Vernant—, Dionís i Èdip. D’Aquil·les destaca que «la seva figura només pot ser tràgica: sense ser cap déu, Aquil·les no podria viure ni morir com el comú dels homes, com un simple mortal; però escapar de la condició ordinària de la humanitat no el converteix en un ésser diví, no té la immortalitat assegurada. El seu destí, que per a tots els guerrers i tots els grecs d’aquell temps té valor de model, continua fascinant-nos: desperta en nosaltres, com un eco, la consciència del que fa de l’existència humana, limitada, esquinçada, dividida, un drama on la llum i l’ombra, la joia i el dolor, la vida i la mort estan indissolublement barrejades. Exemplar, el destí d’Aquil·les porta el segell de l’ambigüitat. D’origen mig humà, mig diví, no pot pertànyer del tot ni a una banda ni a l’altra.»

El món d’Homer

A punt de començar el comentari de la Ilíada i l’Odissea en el curs de literatura universal, m’he llegit un llibret de divulgació de l’estudiós francès Pierre Vidal-Naquet, El món d’Homer (Empúries, 2002, com una mena d’exercici d’escalfament, de posar els motors en marxa i de refrescar la memòria.

Els títols dels capítols amb què Vidal-Naquet ha estructurat el llibre podrien servir de guió per introduir els poemes homèrics. L’autor comença amb una breu història dels dos poemes, tracta la seua relació amb la història i la geografia, així com les característiques que prenen en la Ilíada la confrontació entre els grecs i els troians, i després passa a dibuixar el mapa del que anomena el món d’Homer: la guerra, la mort i la pau; la ciutat dels déus i la ciutat dels homes; els homes i les dones, els joves i els vells; el rei, el captaire i l’artesà… 

Sobre el contrast i la confrontació entre els grecs (o els aqueus, o els argius, o els dànaus) i els troians que es planteja en la Ilíada, Vidal-Naquet assenyala que grecs i troians no es diferencien d’una manera tan clara com, per exemple, els cristians i els sarraïns en La cançó de Rotllà. Homer mai no anomena bàrbars els troians. Per a Vidal-Naquet, la diferència més gran entre els troians i els aqueus és que els primers formen el que cal anomenar una ciutat, composta d’homes i de dones, de vells i de nens.

Alguns materials per a l’assignatura de literatura universal

Voldria recomanar-vos dues publicacions que poden ser molt útils per a l’assignatura de literatura universal. La primera ha aparegut en l’extraordinari bloc De Troia a Ítaca, que ja vaig ressenyar ací fa temps (vegeu «De Troia a Ítaca», un bloc a tenir molt en compte). Es tracta de l’entrada Jacob i Ulisses, el Gènesi i l’Odissea, la pell de cabrit i la pell del xai, en què es compara un passatge del Gènesi, la benedicció de Jacob pel seu pare Isaac, amb un altre de l’Odissea: la història del ciclop, amb l’estratagema que permet Ulisses escapar finalment del monstre. Tots dos presenten uns paral·lelismes molt colpidors. En l’entrada del bloc es reprodueix complet el fragment del Gènesi en la traducció de Frederic Clascar i el de l’Odissea en la traducció en prosa de Joan Alberich, així com un fragment del llibre La violencia y lo sagrado de René Girard que els comenta tots dos. Aquests textos ens poden servir per lligar dos dels temes del primer bloc de la programació: 1.1. Els poemes homèrics: argument i característiques i 1.4. La Bíblia: llibres i repercussió literària.

L’altre text que us volia remarcar és Madame Bovary – Gustave Flaubert una ressenya sobre la novel·la de Flaubert, molt clara i sintètica, molt suggestiva també, de l’autora del bloc Devoradora De Libros.

Encara que no tinga res a veure amb la literatura universal, aprofite l’ocasió per recomanar-vos també l’entrada Competència lingüística vs competència comunicativa: la gramàtica a 1r de batxillerat (I) del bloc d’Antoni de la Torre La paraula vola, amb propostes molt valuoses perquè l’ensenyament de la gramàtica tinga algun sentit i no quede reduït a un mer procediment mecànic.

Notes d’una lectura de l’Odissea (i 3)

Per a Oreto Doménech, lectora sensible i intel·ligent de l’Odissea 










De la mateixa manera que Ulisses no accepta la immortalitat que li ofereix la nimfa Calipso, a canvi de restar amb ella per sempre, tampoc no accepta de casar-se amb Nausica, tal com li ofereix el seu pare Alcínous, rei del país feliç i perfecte dels feacis. Alcínous, comprensiu, decideix ajudar-lo, l’omple de regals i ordena als seus mariners que el porten, en un viatge velocíssim i màgic, a Ítaca, després de parar-li un llit al vaixell:

i per a Ulisses posaren un llenç i una bona flassada

cap a la popa del pont de la còncava nau; que dormira

tranquil·lament. Ell llavors també va pujar, i es va ajaure

silenciós. Els altres van seure ordenats als escàlems

i deslligaren el cable amarrat al forat de la pedra.

Mentre, vinclant-se endavant, xarbotaven la mar amb les pales,

un son suau, deliciós, li va caure damunt les parpelles,

un son profund, tan profund com seria la mort, i dolcíssim.

(XIII, 73-80)

Ulisses arriba a Ítaca adormit. Els mariners feacis el deixen a la platja, juntament amb els regals, i se’n tornen. En aquest episodi central de l’Odissea hi ha una paradoxa formidable: Ulisses, que ha sobreviscut a tants perills gràcies a la seua astúcia i a la seua vigilància, fa el darrer pas de mar adormit, confiat a uns mariners que ni són els seus. Així s’esdevé aquest episodi central, que obsessionava Carles Riba per les seues implicacions profundes i que va refer en la setena elegia de les Elegies de Bierville. Com va explicar el mateix Riba en les notes amb què va acompanyar l’edició d’aquest llibre, aquesta elegia era una «represa, més ambiciosa, d’un tema ja tractat per mi en les Estances (Primer Llibre, 37: El darrer freu): el del son profund que caigué sobre els ulls d’Ulisses, quan s’hagué ajagut al pont del vaixell dels feacis. Adormit va fer Ulisses, l’heroi de la vigilància el seu darrer pas de mar, des del país on Nausica l’havia acollit, fins a Ítaca, l’illa paterna. Son torbador, ple de misterioses significacions.»