Comença la vida nova

«En aquella part del llibre de la meva memòria, abans de la qual poc podia llegir-s’hi, hi ha una rúbrica que diu: Incipit vita nova». Aquesta vida nova va venir marcada per a Dante pel significat que l’amor hi va introduir i, també, per la nova poesia que en va nàixer. Dante va contar aquesta història en la Vida nova, que Adesiara ha publicat en edició bilingüe amb traducció al català de Rossend Arqués, autor també de la introducció que l’encapçala i de nombroses notes que aclareixen i aprofundeixen diversos punts de l’original.

La Vida nova recull un conjunt de poesies que Dante va triar de la seua producció anterior, enllaçades per mitjà del fil d’una narració en prosa. La narració il·lustra el motiu que va engendrar cada un dels poemes, aclareix mitjançant divisions l’estructura de pensament que els articula i en revela el significat simbòlic. L’alternança de la prosa i el vers replica la relació que s’estableix, en un nivell més profund, entre l’experiència recordada i la representada literàriament en els versos. Dante rememora un episodi crucial de la seua vida com a comentari dels poemes que va escriure durant aquell episodi. En realitat, es tracta més d’una reescriptura —una altra representació literària— que no d’un comentari.

Rossend Arqués assenyala que «aquesta mixtura de prosa i poesia té un clar referent en les vidas i les razos dels trobadors que en aquell temps circulaven per les corts italianes septentrionals. La vida era la biografia d’un trobador, i la razo, una explicació plausible de la gènesi d’una determinada poesia». Però la Vida nova va més enllà d’aquest model inicial, sobretot perquè narra en primera persona, com més endavant la Comèdia, experiències personals ja viscudes, que havien quedat impreses en «el llibre de la meva memòria».

Se vogliamo che tutto rimanga com’è…

«Se vogliamo che tutto rimanga com’è, bisogna che tutto cambi». Si volem que tot quede com és, cal que tot canvie. La màxima que Lampedusa va posar en boca del jove Tancredi, un dels personatges d’El Gattopardo, és ben coneguda, fins i tot per molta gent que no ha llegit la novel·la. Amb el temps ha adquirit un caràcter proverbial i això ha contribuït potser a dissimular-ne el sentit ambigu i enigmàtic. Com pot ser que tot canvie, si tot continua igual? Si fos alguna cosa, encara… En el context de la novel·la, el que canvia, el que ha de canviar perquè tot quede igual, està ben clar: les classes dirigents sicilianes han de renunciar a la dinastia borbònica i han d’acceptar la unificació italiana i el règim parlamentari a fi de mantenir els seus privilegis i el seu paper dirigent. Es tracta, en definitiva, d’adaptar-se als «nous temps».

Els virreis de Federico De Roberto va influir profundament en El Gattopardo. De fet, la màxima de Tancredi està inspirada en el monòleg de Consalvo que tanca Els virreis. Hi trobem una frase que n’és l’equivalent i tot, o gairebé, quan Consalvo, per a tranquil·litzar la seua tia, li assegura que, malgrat els canvis que s’estan produint, «la diferència és més nominal que real». Comparada amb la de Lampedusa, la frase de De Roberto és grisa i anodina. És només una «frase», no una màxima sentenciosa, construïda retòricament partir d’un contrast simètric. Grisa i anodina, però més precisa. El que vol dir De Roberto està molt clar: continuaran manant els de sempre, els qui ja manaven abans. O uns altres que els reemplaçaran i faran exactament el mateix paper.

«Els Virreis», una gran novel·la europea

Entre les novetats que van aparèixer per Sant Jordi em sembla que ha passat una mica desapercebuda Els virreis, la gran novel·la de l’escriptor sicilià Federico De Roberto (1861-1927), una obra monumental de més de set-centes pàgines, que ha publicat Edicions 1984 en traducció al català de Pau Vidal. El mateix Vidal havia traduït uns anys abans El Gattopardo de Tomasi di Lampedusa, clarament inspirada en Els virreis.

És estrany que aquesta novel·la no siga més coneguda. Leonardo Sciascia la considerava la més gran de la literatura italiana després d’Els promesos d’Alessandro Manzoni. La novel·la de Manzoni, a què vaig dedicar el contrapunt cinquanta-set de La literatura recordada, tampoc no és molt llegida fora d’Itàlia. Una conseqüència d’escriure des d’una àrea lateral de la literatura europea? A les novel·les d’Eça de Queirós els passa igual. La literatura italiana, malgrat Dante i tants noms il·lustres, forma part d’aquesta àrea lateral, igual que la portuguesa, que la catalana o l’espanyola. De Roberto, com a sicilià, escrivia des de la perifèria de la perifèria. Però reconec que això no acaba d’explicar el ressò limitat que ha obtingut Els virreis. Pirandello, Sciascia i Lampedusa eren sicilians tots tres, i sí que han aconseguit un reconeixement generalitzat, dins i fora de la literatura italiana. O m’ho sembla a mi.

Publicada el 1894, Els virreis pren la forma d’una crònica privada i pública dels Uzeda, una família siciliana d’antiga estirp espanyola, els avantpassats de la qual van obtenir, en temps de Carles V, el càrrec de virreis. El marc temporal comprèn els anys que van del 1855 al 1882. La primera part transcorre entre el 1855 i el 1861, període en què es produeix el desembarcament de Garibaldi a Sicília (1860) i la proclamació del Regne d’Itàlia amb la constitució del primer parlament nacional (1861). La revolució liberal provoca de primer la fugida esbojarrada de l’aristocràcia siciliana, però a poc a poc tothom s’afanya a pujar al carro dels vencedors. El primer de tots, Gaspare Uzeda, duc d’Oragua, germà del príncep Giacomo.

Una mort a Venècia de Pirandello

L’any passat, Viena Edicions va llençar la nova col·lecció Petits Plaers, dedicada a la novel·la breu, subgènere narratiu que els francesos anomenen nouvelle. A hores d’ara ja hi porten publicats onze títols, editats en volums de petit format, molt bonics, amb traduccions acurades. Aquesta col·lecció ofereix una de les tries de narrativa més atractives de què disposa en aquests moments el lector en català, i no únicament el qui té poc temps. De Txékhov a Françoise Sagan, passant per Turguénev, Stevenson, fins a Colette, Kuprín …

I ara, El viatge, de Luigi Pirandello, traduït per Narcís Comadira, una autèntica joia que a penes fa cinquanta pàgines. Mitja hora de lectura, rellotge en mà. A pesar de la seua brevetat, aquest relat condensa alguns dels temes principals de l’obra de Pirandello: els paisatges de Sicília —«un cobalt del cel tan intens que gairebé semblava negre»—, la vida i la mort als pobles de l’illa, i, sobretot, els papers socials que empresonen els homes i les dones. Molt més les dones, per a qui «solament la fe cega a l’altra vida podia fer suportar sense desesperar-se la lenta i feixuga tristesa en què es succeïen els dies». Com en gran part de l’obra literària de Pirandello, aquest relat planteja una interrogació radical sobre la identitat humana més profunda, oculta per la màscara que recobre cada persona, o personatge. 

Recorda la novel·la de Pirandello El difunt Mattia Pascal, de la qual es pot considerar una variació. Mattia Pascal aprofita que el donen per mort al seu poble per començar una nova vida, amb una altra identitat i en un altre lloc. Adriana Braggi, personatge central d’El viatge, no surt de casa des que fa tretze anys va morir el seu marit. De sobte, l’aparició d’unes molèsties físiques fa que el seu cunyat l’obligue a anar a veure el metge a la capital. Emprendrà així un viatge amb ell, que la portarà més lluny de Sicília, i li farà adonar-se del que ha estat la seua vida i, alhora, descobrir-ne una altra, més lliure i mès àmplia, en el mateix moment en què està a punt de perdre-la. 

El viatge també presenta semblances colpidores amb La mort a Venècia, de Thomas Mann. En totes dues novel·les hi trobem estretament enllaçats l’erotisme i la mort. És la passió eròtica la que desfà els nusos que encotillen tant Adriana Braggi com Gustav von Aschenbach. Al mateix temps, és la malaltia —la mort, al final— la que crea les condicions perquè aquest alliberament es puga produir. Alliberament, trencament o desorganització de tot un passat, i d’un paper social, al qual ja no poden ni volen tornar. La malaltia no simbolitza tant la degeneració d’una determinada personalitat com les condicions que fan possible l’alliberament d’aquesta. En tots dos casos, ha estat la malaltia, a més, la que ha motivat el viatge: la visita al metge o el simple canvi d’aires. Finalment, com Aschenbach, Adriana Braggi també acaba el seu viatge a Venècia, i l’últim dia té el seu passeig amb góndola: «Amb tot, va voler tenir el seu dia de Venècia. Fins al vespre, fins a la nit, pels canals silenciosos, en góndola. I tota la nit va romandre desperta, amb una estranya impressió d’aquell dia: un dia de vellut. El vellut de la góndola? El vellut d’alguns canals? Qui ho sap! El vellut del taüt». El final d’Adriana Braggi és tràgic i delicat alhora. Pren la forma d’un suïcidi racional, no desesperat, sense comentaris ni per part de la protagonista ni per part del narrador. 

Pensava que Pirandello s’havia inspirat en La mort a Venècia, però he comprovat que aquesta es va publicar el 1912, dos anys després d’El viatge, reeditat el 1928 en un dels reculls de Novelle per un anno. El coneixia Mann? La meua suposició —el meu error— s’explica perquè l’he llegit ara, molts anys després de la novel·la de Mann. Per tant, en la meua memòria la primera és aquesta. Tant se val, però. A partir d’ara, per a mi tots dos relats s’emmirallen mútuament i per això mateix han esdevingut més densos, i més suggestius encara.

(publicat en Nosaltres la Veu, 15/08/2020)

Les arrels de Primo Levi

El 1980, l’editor i intel·lectual Giulio Bollati va demanar a alguns escriptors italians una «antologia personal», no dels seus escrits, sinó de les seues lectures. Però no es tractava de fer una antologia dels millors llibres que havien llegit. L’objectiu principal era aconseguir un autoretrat personal a partir de les lectures triades lliurement per cada escriptor, com una manera també d’afirmar uns determinats valors literaris en contrast amb aquells més consagrats o més obvis. Entre els escriptors invitats per Bollati hi havia Primo Levi, Italo Calvino i Leonardo Sciascia. Encara que tots van acollir la proposta amb entusiasme, només Levi la va dur a terme, i amb bastant rapidesa, perquè, com va assenyalar en el prefaci amb què va encapçalar el volum, «tinc el costum de col·locar els meus llibres preferits, independentment del tema o de l’època, en un mateix prestatge, tots profusament subratllats en aquells passatges que m’agrada rellegir. Així que no he hagut de treballar massa».

La búsqueda de las raíces —títol de la traducció castellana d’aquest llibre, publicada per l’editorial El Aleph el 2004— es pot considerar el balanç de tota una vida. Primo Levi es pregunta quant deuen les nostres arrels als llibres que hem llegit, cosa que li provocava una certa perplexitat. De fet, va emprendre l’elaboració d’aquest llibre amb una certa reserva, convençut que la seua escriptura havia estat més influïda per haver-se dedicat durant trenta anys a una professió tècnica —Levi era químic— que no pas pels llibres que havia llegit. Les lectures, és clar, hi van jugar el seu paper, però per a ell no eren l’element essencial. Levi es considerava un híbrid, meitat químic i meitat escriptor, o primer químic i després escriptor. De tota manera, matisava que «les relacions entre els éssers humans i els llibres no es donen totes a la llum del sol, són vincles tambés obscurs, subterranis…» 

Antologia portàtil de la poesia universal (57): Leopardi

L’INFINIT
Sempre he estimat aquest turó desert
i aquesta barda que de tanta part
de l’últim horitzó l’esguard em priva.
Però, assegut i contemplant, immensos
espais més enllà d’ella i sobrehumans
silencis i una quietud fondíssima
jo al pensament fingeixo. I, per molt poc,
el cor no se m’esglaia. I, com que el vent
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: i l’etern em revé,
i les èpoques mortes, i la d’ara
vivent, i el so que fa. Així en aquesta
immensitat se’m nega el pensament:
i naufragar m’és dolç en aquest mar.

Giacomo Leopardi (1798-1837)

(Giacomo Leopardi, Cants. Labutxaca. Traducció de Narcís Comadira)

Una aproximació al doctor Johnson en noranta pàgines

En una entrada que vaig dedicar fa poc a la biografia com a gènere literari, comentava que l’obra mestra d’aquest gènere, la Vida de Samuel Johnson de James Boswell, presenta un inconvenient per al common reader: les nombroses cartes i documents que hi va reproduir el seu autor entrebanquen la lectura i contrasten amb la vivesa de les escenes en què apareixen ell i Johnson. L’escriptor francès Marcel Schwob va afirmar en el pròleg a les seues Vides imaginàries que aquesta biografia seria perfecta si Boswell no hagués cregut necessari citar la correspondència de Johnson i fer digressions sobre els seus llibres. 

L’opinió de Schwob és molt discutible. De tota manera, el lector que no es veja amb cor d’enfrontar-se amb la biografia íntegra, té ara a la seua disposició una via d’aproximació molt vàlida, la Vida de Samuel Johnson de l’escriptor italià Giorgio Manganelli (1922-1990), que acaba de publicar en castellà Gatopardo ediciones. Aquest llibre, o llibret, que a penes arriba a les noranta pàgines, va ser escrit el 1961 per a ser llegit en el Terzo Programma de la RAI. No és un resum ni una adaptació adreçada al gran públic de la biografia escrita per Boswell, sinó un assaig sobre la personalitat de Samuel Johnson, sobre el mateix Boswell i sobre el seu cercle d’amics. 

Manganelli arrenca el seu llibre amb l’arribada de Johnson a Londres el 1737, quan tenia vint-i-vuit anys, sense un clau i amb una tragèdia inacabada a la butxaca, en companyia de David Garrick, que es convertiria aviat en un dels millors actors anglesos. Londres era aleshores un lloc d’enorme vitalitat i també una ciutat increïblement bruta, sòrdida i insegura, plena de misèria. A Londres, però, Johnson hi va trobar la llibertat personal i un escenari de vida i de varietat inesgotables. Toca recordar les celebrades paraules que va dir una vegada a Boswell: «Quan un home està cansat de Londres, és que està cansat de viure, perquè Londres ofereix tot el que la vida pot donar».

Una biblioteca online de la literatura italiana

En la nota que vaig publicar la setmana passada sobre Clàssics per a la vida, de Nuccio Ordine, comentava que el més m’havia interessat d’aquest llibre era la citació d’un fragment dels Ricordi de Francesco Guicciardini (1483-1540). Com podeu suposar, de seguida vaig recórrer al cercador de Google per saber-ne més i el primer resultat em va proporcionar justament el que més desitjava: un pdf complet dels Ricordi, en una edició electrònica molt ben maquetada que es pot descarregar lliurement. 

Em vaig adonar de seguida que aquesta edició formava part de la Biblioteca della Letteratura Italiana, una antologia de les principals obres clàssiques de la literatura italiana, que es poden descarregar en pdf igual que els Ricordi: hi ha, en edicions íntegres, la Divina Commedia, l’Orlando furioso, les principals obres d’Aretino, de Boccaccio, de Giordano Bruno, de Goldoni, de Manzoni, de Maquiavel, les vides del Vasari, la història de la literatura italiana de De Sanctis… Es tracta d’un cas clar de serendipity, de casualitat afortunada. Buscant, trobes el que no esperaves, que encara t’interessa més que el que buscaves en un primer lloc.

Aquesta biblioteca online de la literatura italiana és un treball dut a terme per Pianetascuola en col·laboració amb l’editorial Einaudi, amb l’objectiu de posar a l’abast dels estudiants una àmplia selecció de la literatura italiana de forma completament gratuïta, en edicions filològicament fiables i en format pdf, que permet una extrema simplicitat d’ús. Tots aquests textos de la Biblioteca della Letteratura Italiana estan extrets de la Letteratura Italiana Einaudi, una biblioteca multimèdia publicada en 10 CD-ROM, que conté 342 obres de 205 autors, des del segle XII fins als nostres dies, fitxes bibliogràfiques, assaigs crítics, textos comentats, taules cronològiques, etc. 

L’únic que fa falta, evidentment, és saber llegir en italià. Si no en sabeu, ara ja teniu una excusa de pes, i un mitjà, per aprendre’n.

Antologia portàtil de la poesia universal (34): Dante Alighieri

TAN GENTIL APAREIX I HONESTA TANT…
Tan gentil apareix i honesta tant
la dona meva quan algú saluda,
que tota llengua es torna, trement, muda,
i els ulls no gosen de seguir mirant.

Ella camina, quan se sent lloar,
benignament d'humilitat vestida;
sembla que sigui una cosa sorgida
com miracle que el cel en terra fa.

Es mostra tan plaent a qui la mira
que pels ulls dóna una dolcesa al cor
que comprendre no pot qui no la prova:

i sembla que als seus llavis, dolç, es troba
un alè suavíssim ple d'amor
que va dient a l'ànima: sospira.

Dante Alighieri (1265-1321)

(Poesia italiana. Edicions 62. Traducció de Narcís Comadira.)

Antologia portàtil de la poesia universal (33): Francesco d’Assisi

CÀNTIC DEL GERMÀ SOL
Altíssim, omnipotent, bon Senyor,
teves són les lloances, la glòria i l'honor i tota benedicció.
A tu només, Altíssim, s'adiuen
i cap home no és digne d'anomenar-te.
Lloat siguis, Senyor meu, amb totes les teves criatures,
especialment mossèn el germà sol,
el qual és dia, i per ell ens il·lumines.
I ell és bell i radiant amb gran esplendor:
de tu, Altíssim, porta significació.
Lloat siguis, Senyor meu, per la germana lluna i les estrelles:
al cel les has formades clares i precioses i belles.
Lloat siguis, Senyor meu, pel germà vent
i per l'aire, ennuvolat i serè i en tota mena de temps,
pel qual a les teves criatures dónes sosteniment.
Lloat siguis, Senyor meu, per la germana aigua,
la qual és molt útil i humil i preciosa i casta.
Lloat siguis, Senyor meu, pel germà foc,
pel qual il·lumines la nit:
i ell és bell i alegre i robust i fort.
Lloat siguis, Senyor meu, per la germana nostra mare terra,
la qual ens sustenta i governa
i produeix diversos fruits amb flors de colors i herba.
Lloat siguis, Senyor meu, per aquells que perdonen pel teu amor
i suporten malalties i tribulacions.
Beats aquells que ho suportaran en pau,
que per tu, Altíssim, seran coronats.
Lloat siguis, Senyor meu, per la germana nostra mort corporal
de la qual cap home vivent no pot escapar:
ai d'aquells que moriran en els pecats mortals;
beats aquells a qui trobarà en les teves santíssimes voluntats,
que la mort segona no els farà mal.
Lloeu i beneïu el meu Senyor i regracieu-lo
i serviu-lo amb gran humilitat.

Francesco d’Assisi (1182-1226)

(Poesia italiana. Edicions 62. Traducció de Narcís Comadira.)

Audiollibres en català

Des de fa uns pocs anys, s’ha produït una creixent popularització dels audiollibres com a alternativa a la lectura tradicional. Com a alternativa, o com a complement. De fet, l’audiollibre representa una manera diferent de «llegir». En comptes de llegir el llibre, l’escoltem llegit per un altre, cosa que té, supose, avantatges i inconvenients. Ara voldria remarcar-ne els primers, com ara que l’audiollibre, és clar, permet escoltar la lectura d’un text mentre fem altres coses. D’altra banda, és un recurs més a tenir en compte en l’ensenyament per fomentar l’hàbit de la lectura: l’audició d’un text ben dit pot ajudar molts lectors a assimilar-ne millor el significat. És, també, una manera excel·lent d’assimilar la pronunciació d’una llengua que estem aprenent. En aquest últim cas, pot ser útil sentir l’audiollibre i llegir el llibre alhora, igual que sentim una òpera amb el llibret davant. 

En l’actualitat, hi ha programes informàtics per a la lectura de llibres electrònics que ofereixen també la possibilitat d’escoltar-los. Encara que el resultat és bastant acceptable, l’entonació de la veu resulta una mica plana, robòtica. L’audiollibre, en canvi, ofereix una lectura dramatitzada o, millor encara, diu el text acuradament, si el locutor sap dir-lo, cosa que no és tan fàcil com sembla. 

L’audiollibre reprèn, en part, una manera de llegir que és bastant antiga. La lectura individual i en silenci ha estat una activitat esporàdica fins a una època relativament recent. El més habitual era la «lectura» escoltada. Ramon Muntaner, quan va escriure la seua Crònica, es va referir sovint a aquest fet: «senyors que aquest llibre oirets…» Més tard, quan la impremta, les innovacions tipogràfiques i l’alfabetització van revolucionar la lectura, la lectura escoltada no va desaparèixer mai del tot. En les famílies, el pare o la mare solien llegir en veu alta. I Dickens tenia un gran èxit en les sessions públiques en què llegia les seues novel·les. Sembla que era tot un espectacle. L’audiollibre, però, no té aquesta dimensió familiar o social de la lectura tradicional en veu alta. El més habitual és que el consumidor d’audiollibres els senta amb els auriculars, aïllat dels altres, igual que quan llegim un llibre en silenci.

Els perills de llegir

Me’l vaig comprar pel títol, Leer es un riesgo, que em va despertar l’interès de seguida. També, perquè en la contraportada es parlava del seu autor, Alfonso Berardinelli (Roma, 1943), que no coneixia, com un dels crítics culturals més polèmics d’Itàlia, un dels més provocadors i irreverents. Editat fa poc per Círculo de Tiza, el volum recull diversos articles de Berardinelli apareguts en diferents publicacions italianes durant els últims anys. 

Llegir és perillós? Per què? Reconec que el títol d’aquest llibre em va predisposar favorablement. Les campanyes a favor de la lectura m’embafen, i totes les nicieses que se solen dir per encomiar-ne les virtuts les trobe, en la major part dels casos, cursis i falses. Per tant, ni que siga per variar, bé està deixar de proclamar emfàticament els inefables plaers de la lectura i parlar-ne, ni que siga una mica, dels perills i inconvenients. 

En la primera part de les cinc en què està organitzat aquest volum, Berardinelli hi assenyala d’entrada que, des que existeix això que s'anomena modernitat, llegir representa riscos. En primer lloc, perquè si, d’una banda, permet i incrementa la socialització dels individus, de l’altra posa en risc la voluntat individual d’entrar en la xarxa dels vincles socials renunciant a la pròpia autonomia i singularitat. Paraules literals. La frase és d’una pedanteria que tomba d’esquena. Continuem. L’autor, ja una mica embalat, diu que també pot resultar arriscada la lectura dels clàssics premoderns, ja que la seua lectura ens pot fer anacrònics, obsessionats com estem per superar i declarar obsolet el passat. Es veu que Berardinelli té una pell molt fina. O que sent una mena de plaer morbós pensant en perills imaginaris. Si llegim els clàssics no és perquè siguen venerablement antics, sinó perquè continuen sent actuals. A més, les nombroses diferències que presenten respecte al nostre moment ens refresquen i ens connecten més profundament amb la realitat.

«Crist s’ha aturat a Èboli»: un altre llibre memorable de la literatura italiana

Una altra obra de la literatura italiana que he marcat amb pedra blanca durant les passades vacances: Crist s’ha aturat a Èboli, de Carlo Levi, crònica de la seua vida durant dos anys en un poble de la Lucània, al sud d’Itàlia, on havia estat confinat el 1935 pel règim feixista de Mussolini. Crònica i recreació d’un món, d’una altra civilització en realitat, amb els seus camperols miserables, taciturns i impenetrables. L’estranya simbiosi entre les persones, el paisatge i els animals. Un llibre «tutto cose», amb personatges inoblidables com el capellà misantrop del poble. O com Giulia. 

Al meu pare li agradava molt aquest llibre. Supose que hi retrobava moltes de les característiques del món rural de la seua infantesa, a la Marina, aquella comarca tan pobra i tan remota en aquell temps, abans del 1939, com el poble on va estar confinat Levi. 

Dues obres fonamentals de la literatura italiana (1)

Ara que, inexplicablement, s’estan acabant les vacances, tinc la sensació que les hauria d’haver aprofitat molt més, que hauria d’haver fet més coses. Sempre em passa igual. De tota manera, aquesta vegada estic moderadament satisfet, perquè com a mínim hauré llegit dos llibres que tenia pendents des de feia molt de temps, dues obres fonamentals de la literatura italiana: la Storia della letteratura italiana, de Francesco De Sanctis (1817-1883), i I promessi sposi, d’Alessandro Manzoni (1785-1873). 

Aquests dos llibres van contribuir d’una manera decisiva a construir la moderna literatura italiana nascuda amb el Risorgimento. Tots dos són molt estimats pels italians. Tots dos són escassament llegits fora d’Itàlia. Quan estudiava a la facultat, em vaig matricular a l’Istituto Leopardi per aprendre italià. Recorde que la meua professora, Laura, que era italiana, s’estranyava molt que cap dels seus alumnes hagués llegit I promessi sposi. 

Josep Pla tenia una predilecció especial per la Storia de De Sanctis. Al llarg de la seua obra la va esmentar sovint i en va traduir alguns capítols en el volum 37 de l’Obra Completa, Itàlia i el Mediterrani, per ajudar a difondre-la entre nosaltres. En una entrada d’El quadern gris de 8 de setembre de 1919, va anotar que «una de les poques coses útils i de bon sentit que vaig fer en el curs dels meus anys universitaris a la Facultat de Dret fou concórrer a un curs de llengua italiana, donat a la Casa degli Italiani de Barcelona». Una mica més avall confessa que «vaig començar a estudiar l’italià per llegir la Història de la literatura italiana de Francesco De Sanctis, llibre d’un interès decisiu». 

Llegir, ara que és estiu

Enguany no m’he fet cap llista de lectures per a les vacances d’estiu. Més o menys tinc una idea del que voldria llegir, però he passat de fixar-me uns objectius que no podré complir ni de lluny. També tenia ganes de llegir d’una manera més relaxada, triant els llibres sobre la marxa. 

He començat per un que tenia pendent de feia molt de temps: la Storia della letteratura italiana de Francesco de Sanctis. El podia llegir en una traducció al castellà que hi ha en la biblioteca del meu pare, però al final he preferit fer-ho en italià, en una edició electrònica. L’italià de De Sanctis és fàcil de seguir. De Sanctis és un escriptor vivaç, amb una «prosa parlata que ha la spontaneità del discorso vivo», segons una citació que reporta la Viquipèdia sense esmentar-ne l’autor.Vaig ja per la meitat. Els assaigs sobre Dante, Petrarca i Boccaccio són extraordinaris. Estic impacient per arribar al dedicat a Maquiavel. 

Quatre contes del Decameró

Acabe de penjar en el web de literatura universal de la serp blanca, per si us pot fer servei, quatre contes del Decameró i el començament de la Introducció. La Introducció conté la descripció de la pesta que va esclatar a Florència el 1348. El curs passat ja li vaig dedicar una entrada (El Decameró i la pesta), comentant la funció i el sentit d’aquest text en el conjunt del llibre de Boccaccio. 

Els quatre contes que hi he penjat són: la novel·la primera de la tercera jornada, en què Masetto de Lamporecchio es fa passar per mut i esdevé hortolà d’un monestir de monges, les quals totes concorren a gitar-se amb ell; la novel·la vuitena de la vuitena jornada, que narra la història de dos amics: un es gita d’amagat amb la muller de l’altre i aquest, en saber-ho, fa amb la seua muller que aquell siga tancat en una caixa, damunt la qual es gita amb la muller d’aquell; la novel·la cinquena de la quarta jornada, en què els germans de Lisabetta donen mort al seu amant. Ell se li apareix en somni i li indica on és enterrat; Lisabetta desenterra d’amagat el seu cap i el posa dins un test d’alfàbega del qual no se separa mai, però els germans li’l prenen i ella mor de dolor poc després. I, finalment, la novel·la desena de la tercera jornada, el conte famós de “la resurrecció de la carn”. 

Juntament amb la Introducció, els hem llegit i comentat en classe, excepte el de la “resurrecció de la carn”. Ja comprendreu que al Vives practiquem uns mínims principis de decència i procurem evitar certs extrems. En canvi, el meu amic Voro Vendrell, que fa classe de literatura universal a l’institut de Sueca, aquest és el primer conte que ha passat als seus alumnes. Però ja sabeu que a Sueca tots fan el que els dóna la gana. 

Els comentaris de la Divina Comèdia

Amb l’excepció de la Bíblia, pocs llibres deuen tenir una tradició crítica tan densa i continuada com la Divina Comèdia. Una bona eina per accedir-hi és el web The Dartmouth Dante Project, una base de dades que conté el text íntegre de la Divina Comèdia i més de setanta comentaris complets, vers a vers, d'aquesta obra. Són una mostra de la millor tradició crítica entorn del gran poema, des del Comento de Jacopo Alighieri, fill de Dante, publicat el 1322, fins al de Nicola Fosca, del 2003-2007, passant pel de Boccaccio, Momigliano o Sapegno. Hi podeu cercar qualsevol tercet, o un vers concret, o un cant complet de la Comèdia i, al mateix temps, llegir els comentaris dels diferents editors. 

De tota manera, crec que la primera lectura de la Divina Comèdia, com la de qualsevol altra obra, per complicada que siga, per allunyada que estiga en el temps, s’ha de fer sense notes. Les notes que acompanyen les edicions poden impedir paradoxalment la lectura de l’obra o, el que és el mateix, que la lectura esdevinga una experiència personal. Notes, pròlegs, introduccions, s’han de llegir sempre després, quan ja podem contrastar i completar la nostra lectura amb les dels altres. La primera, doncs, és millor fer-la a pèl, però s’ha d’afegir que quedarà mancada si no es continua amb la lectura de la literatura crítica sobre l’obra, si n’hi ha i val la pena, és clar. 

4.2. Romanticisme europeu

Ací teniu el tema 4.2. Romanticisme europeu. Potser m’ha eixit una mica dens. Vull dir que s’hauria de desenvolupar i matisar més.

En les classes que hem dedicat al romanticisme, la veritat és que hem parlat més de pintura i de música que de literatura. La diferència entre el classicisme i el romanticisme com a moviments artístics la vam plantejar, inicialment, a partir de l’audició comparada d’un moviment d’una simfonia de Haydn i de l’obertura Coriolà de Beethoven. Després vam projectar en la pantalla alguns quadres de David i d’Ingres, d’una banda; de Delacroix, de Géricault, de Goya i de Turner, de l’altra.

La literatura romàntica la vam il·lustrar a partir d’una selecció mínima de textos, començant per alguns fragments del Werther de Goethe. Els alumnes es van quedar una mica sorpresos quan els vaig contar que arran de la publicació d’aquest llibre va augmentar de manera notable l’índex de suïcidis a Europa. Un exemple més de la influència dels llibres en la vida, tema central de Don Quixot i de Madame Bovary.

Curiosament, la redacció del Werther va servir a Goethe per a alliberar-se del romanticisme. Amb el Werther va empudegar tota Europa, però per a ell va ser una mena de porga. Més endavant pronunciaria aquella màxima tan recordada: “Classicisme és salut. Romanticisme és malaltia”. Tota l’obra d’Eugeni d’Ors no és que un comentari o una aplicació d’aquesta fórmula. També, en part, la de Thomas Mann. Amb aquesta màxima Goethe apuntava i denunciava un aspecte particular del romanticisme: la relació de l’artista amb la societat. Aquesta relació, de sobte, ha esdevingut problemàtica i ambigua. L’artista romàntic se sent estranger entre els homes; és melancòlic, extremadament sensible, estima la solitud i les efusions sentimentals, sobretot aquelles que expressen una desesperació indefinida. L’artista romàntic rebutja la vulgaritat i el prosaisme del món de cada dia, però al mateix temps enyora o enveja l’existència més senzilla i més directa, més sana, de la gent normal. El verbalisme, el tuf a resclosit, el dolorisme i l’autocomplaença, eren alguns dels perills que Goethe va conjurar per a ell mateix escrivint Werther.

Un altre aspecte important del romanticisme és un sentiment més agut i patètic del temps. Com a conseqüència de les transformacions de la Revolució Industrial les coses quotidianes envelleixen ràpidament. El romanticisme descobreix la nostàlgia, com es descobreix la infantesa, que només viu en el record. Aquest aspecte de la sensibilitat romàntica el vam il•lustrar a classe amb un poema de Leopardi, A Sílvia. Els Cants de Leopardi els podeu llegir en català en una traducció excel·lent de Narcís Comadira.

Després del Werther hauríem d’haver llegit i comentat el Faust, però vaig adoptar la solució més fàcil i més realista de llegir només uns poemes solts de Goethe, aprofitant alguns dels que va musicar Schubert. Amb això volia apuntar també una altra qüestió: el romanticisme va donar els seus millors resultats en la música.

Alguns alumnes van sentir una certa inquietud, perquè els lieders de Schubert no van per a la selectivitat. Cosa que diu molt poc a favor de la selectivitat.

Vam sentir primer El rei de Thule, extret de la primera part del Faust. Podeu llegir-lo en la traducció de Feliu Formosa i sentir-lo en la veu de Christa Ludwig.

Der König in Thule
Es war ein König in Thule,
Gar treu bis an das Grab,
Dem sterbend seine Buhle
einen goldnen Becher gab.

Es ging ihm nichts darüber,
Er leert' ihn jeden Schmaus;
Die Augen gingen ihm über,
So oft er trank daraus.

Und als er kam zu sterben,
Zählt' er seine Städt' im Reich,
Gönnt' alles seinen Erben,
Den Becher nicht zugleich.

Er saß beim Königsmahle,
Die Ritter um ihn her,
Auf hohem Vätersaale,
Dort auf dem Schloß am Meer.

Dort Stand der alte Zecher,
Trank letzte Lebensglut,
Und warf den heiligen Becher
Hinunter in die Flut.

Er sah ihn stürzen, trinken
Und sinken tief ins Meer,
die Augen täten ihm sinken,
Trank nie einen Tropfen mehr.

El rei de Thule
Un monarca hi havia a Thule
que fou fidel fins a la tomba;
al llit de mort, la seva amiga
li va donar una copa d'or.

No la deixava mai de banda,
la buidava en tots els festins;
els ulls se li omplien de llàgrimes
cada vegada que hi bevia.

I quan va arribar la seva hora,
va comptar ciutats i reialmes
i ho cedí tot als seus hereus,
però no hi va ajuntar la copa.

Es va asseure a l'àpat reial.
envoltat dels seus cavallers,
a l'alta sala dels seus pares,
allí, al castell damunt el mar.

Allí s'alçà el vell bevedor,
begué el darrer caliu de vida
i llançà la sagrada copa
avall, a les profundes ones.

La veié davallar i omplir-se
i enfonsar-se al pregon del mar,
se li anaven tancant els ulls,
no begué mai més ni una gota.

Altre poema, potser el millor que mai va escriure Goethe, és la Cançó nocturna del caminant. Ací el teniu, també en la traducció de Feliu Formosa i en la veu de Hans Hotter.

Wandrers Nachtlied
Über allen Gipfeln
Ist Ruh,
In allen Wipfeln
Spürest du
Kaum einen Hauch;
Die Vögelein schweigen im Walde.
Warte nur, balde
Ruhest du auch.

Cançó nocturna del caminant
Damunt tots els cimals
hi ha repòs,
en tots els brancams
un hàlit
a penes sentiràs;
els ocellets callen al bosc;
espera, que aviat
també reposaràs.

Finalment, un altre lieder de Schubert, A la música, un homenatge molt inspirat a l’art romàntic per excel·lència. La lletra, fluixeta, no és de Goethe, sinó de Franz von Schober, un poeta i libretista que va col·laborar sovint amb Schubert. La traducció no és de Feliu Formosa, ho sent. Però el podeu sentir en la veu de Hans Hotter.

An die Musik
Du holde Kunst, in wieviel grauen Stunden,
Wo mich des Lebens wilder Kreis umstrickt,
Hast du mein Herz zu warmer Lieb entzunden,
Hast mich in eine Beßre Welt entrückt.

Oft had ein Seufzer, deiner Harf entflossen,
Ein Süßer, heiliger Akkord von dir
Den Himmel beßrer Zeiten mir erschlossen,
Du holde Kunst, ich danke dir dafür!

A la música
Tu, adorable, que en les hores fosques,
quan m’envoltava el brogit de la vida,
m’acaronares amb un amor càlid
i em vas conduir a un món millor.

Sovint, un sospir de la teua harpa,
una harmonia dolça i sagrada,
m’ha obert el cel d’aquell temps feliç.
Art adorable, gràcies per sempre!

2.4. La prosa narrativa: Boccaccio i altres autors

Després de llegir alguns contes del Decameró i dels Contes de Canterbury, ja podeu llegir i descarregar-vos el tema 2.4. La prosa narrativa: Boccaccio i altres autors. Un altre fascicle col·leccionable.

No voldria resultar impertinent, però us recorde que el simple fet de fer clic, de copiar i apegar, no eximeix de la lectura. La navegació per Internet proporciona sovint la il·lusió que, fent clic, ja t’ho has llegit, estudiat i assimilat. És una il·lusió molt bonica, i ja sé que és impossible viure sense il·lusions, però lamente dir-vos que, en aquest cas si més no, es tracta d’una il·lusió totalment infundada. Ara per ara, hem de recórrer encara al mètode arcaic i incòmode de la lectura.

Aquest tema 2.4. l’he centrat en Boccaccio i en Chaucer. El títol —la prosa narrativa—tal com apareix fixat en la programació, és potser massa reductor tractant-se de la literatura medieval. Penseu que la major part de la narrativa medieval està escrita en vers, des de les novel·les de la matèria de Bretanya fins a l’Spill de Jaume Roig. De fet, al llarg de la història literària la poesia —el vers— ha estat fonamentalment un gènere narratiu, encara que en l’actualitat tendim a identificar-la exclusivament amb la poesia lírica. Per acabar de reblar el clau, la major part d’aquesta poesia narrativa la solem llegir ara en versions prosificades. Pitjor per a nosaltres.

Finalment: em sap greu no haver dit res de Chrétien de Troyes: és un escriptor fascinant, però és un dels molts autors que enguany haurem de passar per alt. En català podeu llegir-ne El conte del graal i El cavaller del lleó, editades per Quaderns Crema. El cavaller del lleó ha estat publicat també per Bromera, que a més ha editat El cavaller de la carreta.

El Decameró i la pesta

A l’inici de la primavera de l’any esmentat començà horriblement els seus dolorosos efectes i a manifestar-se de manera insòlita. I no pas com ho havia fet a Orient, on si a algú li rajava sang del nas era senyal manifest de mort inevitable, sinó que en començar la malaltia naixien tant als mascles com a les femelles, sota les aixelles o a l’engonal, unes inflors, algunes de les quals creixien com una poma i d’altres com un ou, alguna més, alguna menys, les quals eren anomenades vulgarment “glànoles”. I de les dues esementades parts del cos al cap de poc temps començava ja la dita glànola mortífera a néixer i a venir indiferentment per totes bandes; i després d’això, la qualitat d’aquesta començà a mutar-se en clapes negres o lívides, les quals apareixien en molts als braços i a les cuixes i a qualsevol altra part del cos, i els uns les tenien grosses i escampades i els altres menudes i espesses. I així com la glànola havia estat de primer, i encara ho era, indici cert de mort imminent, ho eren aquestes per a tothom qui les tenia.

Boccaccio, Decameró.

Pieter Brueghel el Vell, El triomf de la mort. 1562. Museo del Prado.

Les deu jornades del Decameró van precedides d’una Introducció en què Boccaccio relata l’epidèmia de pesta que va esclatar a Florència el 1348. Els crítics s’han preguntat, una mica perplexos, quina és la raó de ser d’aquest text en el conjunt del llibre, a més de proporcionar un pretext argumental que explique la fugida dels deu joves al camp.

Vittore Branca, un dels màxims especialistes en l’obra de Boccaccio, remarcava que la fórmula del marc narratiu del Decameró contribuïa a aïllar i relegar la Introducció, en principi, a una funció decorativa i merament exterior. Si de cas, s’hi podia assenyalar una relació de contrast entre l’ombra de l’horror inicial i la llum joiosa que sembla brollar de la vida del grup cortesà i dels cent contes. Per a Branca, però, aquesta Introducció té un caràcter necessari i és un element més d’aquesta “unitat ideal i fantàstica del Decameró”. Així com Dante, per a dotar més clarament a la seua comèdia divina d’un caràcter universal va voler que tinguera lloc “nel mezzo del cammin di nostra vita”, de la mateixa manera Boccaccio va situar decidament la seua comèdia humana en un temps i en un pla excepcionals i emblemàtics alhora, amb una intervenció directa i extraordinària de la Divina Providència.

Més que els lúgubres episodis del contagi, més que la desolació de les ciutats i dels camps, Boccaccio destaca en aquesta Introducció la dissolució a Florència de totes les lleis morals i civils. Per contra, els deu joves que s’han retirat al camp representen la humanitat, que creu en el deure, en la gentilesa, en els ideals de l’ordre i la mesura: aquests deu joves, escriu Branca, “poden representar veritablement la humanitat i, en certa mesura, la poden jutjar, perquè n’han salvat els valors suprems: són els elegits que es retiren i es refugien a la vila de Fiesole, com en una arca de salvació durant el nou diluvi”.

De més a més, la Introducció, amb la seua evocació de la pesta, marca un moviment ascendent que s’inicia en l’Infern de Florència esgarrada per l’epidèmia i conclou en el Paradís del cercle selecte i culte dels deu joves que es retiren als turons de Fiesole. Des de la primera fins a l’última jornada es desenvolupa un itinerari ideal, que enllaça des de la recriminació aspra dels vicis dels grans en la primera jornada, amb l’elogi esplèndid i ben construït de la magnanimitat i de la virtut en la desena. Els amplis frescos de les les jornades intermèdies desenvolupen la “comèdia de l’home”, el qual revela plenament la seua pròpia humanitat i pot ser digne del regne esplèndid de la virtut, mesurant-se amb les grans forces que, quasi instruments de la Divina Providència, semblen d’alguna manera regir el món: la Fortuna, l’Amor, l’Enginy. El Decameró, per tant, seguiria un itinerari ideal que recorda o calca el de la Divina Comèdia. Per a Branca, que va qüestionar la crítica positivista que veia en Boccaccio un escriptor exclusivament dels sentits i de la carn, el Decameró no es contraposa, com volia De Sanctis, a la Divina Comèdia. Segurament, Branca té raó. Però no m’acaba de convèncer del tot.

En els seus estudis, va insistir sovint que el marc narratiu del Decameró invita a llegir-lo no com a col·lecció de contes sinó com una obra d’una unitat premeditada. En classe ens hagut de limitar a la lectura d’uns pocs contes, cosa que ha fet impossible percebre de primera mà aquesta gran construcció que relliga tot el llibre.

Hem aprofitat també aquesta lectura de la Introducció per a referir-nos a altres obres de la literatura universal que fan servir la pesta com a metàfora o com a motiu argumental, o com a totes dues coses alhora. Com ara Èdip rei, que vam llegir fa un mes: en aquesta tragèdia la pesta que ha esclatat a Tebes desencadena l’acció i, alhora, actua com a metàfora o símbol de la contaminació moral i de la culpa. Els he recordat també la descripció de la pesta a Atenes de Història de la guerra del Peloponés de Tucídides, que, com Boccaccio, es centra sobretot en la descripció dels efectes morals de la pesta: en la dissolució d’una societat, que va molt més enllà del simple buidatge demogràfic.

Un altre llibre important que té la pesta com a motiu central és el Diari de l’any de la pesta de Daniel Defoe, el primer reportatge periodístic important de la literatura europea. També recorde ara L’aranya negra de Jeremias Gotthelf, una novel·la breu d’un escriptor suís poc conegut i d’una rara força expressiva. Justament memorable és la descripció de la pesta del 1630 a Milan, que apareix en la novel·la de Manzoni Els promesos. Ja al segle xx, s’ha d’esmentar, és clar, La pesta d’Albert Camus, o La mort a Venècia de Thomas Mann. En el cas de la novel·la de Mann, l’epidèmia no és de pesta, sinó de còlera, i no apareix en un primer pla, però hi fa un paper semblant al de les altres obres que acabem d’esmentar: és el marc de la dissolució, no d’una societat en aquest cas, sinó d’una personalitat. En moltes classes, comentant autors i obres molt diversos, ens hem referit a aquesta novel·la.

PD. Unes paraules, encara, sobre Vittore Branca: nascut el 1913 i mort el 2004, el 1962 va descobrir un manuscrit autògraf del Decameró escrit per Boccaccio entorn del 1370. En català no se n’ha traduït res; en castellà, només un llibre, Bocacio y su época, publicat per Alianza Aditorial, que recull diversos estudis sobre el Decameró i una biografia de Boccaccio. Està exhaurit, però se’n poden trobar exemplars fàcilment en uniliber.

Branca va dirigir la publicació d’una obra monumental, Boccaccio visualizzato (Einaudi, 1999), un catàleg, en tres volums i amb més de 7000 il·lustracions, de les imatges basades en textos de Boccaccio. Aquest llibre, un testament de l’extraordinària energia i saviesa del seu editor, encara que no el tinc i no l’he vist ni en foto, deu ser una joia bibliogràfica. Sí que sé que és un llibre car i difícil de trobar. També va dirigir un Dizionario critico della letteratura italiana. Tampoc no el tinc, però l’olfacte em diu que deu valdre la pena de fer-se amb ell. Però sí que tinc la seua edició del Decameró! Me la va regalar mon pare diumenge passat.

(La primera il·lustració lateral és una miniatura de la Bíblia de Toggenburg, 1441, que representa dos afectats per la pesta. Les altres dues són dues miniatures de Les très riches heures du duc de Berry (1412-1416) que reprodueixen la processó de sant Gregori per pregar a Déu la fi de la pesta a Roma. Els afectats per la pesta cauen enmig de la processó.)