Vicenç Pagès Jordà

Us deixe els enllaços a dos dels articles que Vicenç Pagès Jordà (1963-2022) va publicar enguany a l’Ara, un sobre Ferrater i un altre sobre Fuster:

Gràcies, Gabriel Ferrater

Literatura catalana contemporània

I aquesta ressenya meua d’un dels seus llibres de crítica literària:

«Clàssics revisitats», de Vicenç Pagès Jordà, o llegir contra l’acadèmia

Els dietaris de Miquel Pairolí

Lectura dels Dietaris de Miquel Pairolí (1955-2011), reeditats recentment per Editorial Gavarres en un sol volum. L’autor els havia publicat en tres lliuraments: Paisatge amb flames (1990), L’enigma (1999) i Octubre (2010). En el prefaci al primer hi advertia que «els textos d’aquest dietari són una selecció dels que he anat escrivint i corregint —si es té alguna voluntat literària, és tan important corregir com escriure— des de l’any 1981, amb abundoses interrupcions». A partir de L’enigma totes les entrades porten títol i tenen, sobretot en Octubre, una extensió molt semblant, com si fos un recull d’articles. Els dietaris de Pairolí no ofereixen el material en brut d’una escriptura privada, sinó el resultat de la tria i de la reelaboració a fons d’aquell.

L’autor afirmava en aquest mateix prefaci que «en principi, un dietari és el reflex de la vida de qui l’ha escrit», però el seu no és un report més o menys regular, au jour le jour, de la seua vida quotidiana. Aquesta només hi apareix esporàdicament. Per això sorprèn una entrada, Hotel al port, en què es narra una experiència que tothom estaria d’acord a qualificar d’íntima. De tota manera, Pairolí no la conta del tot —no ens en conta el final—, potser perquè només li interessava destacar-ne el punt d’incertesa i de perplexitat inicial que li va suscitar. És un text en què l’autor es mira des de fora, gairebé d’una manera pòstuma. Aquesta perplexitat distanciada es mostra en més d’un punt d’aquests dietaris.

«Clàssics revisitats», de Vicenç Pagès Jordà, o llegir contra l’acadèmia

Entre el 2009 i el 2018, Vicenç Pagès Jordà va publicar en la Revista de Girona cinquanta-sis articles sobre llibres en prosa d’autors nascuts, abans del 1920, en els límits geogràfics que cobria la revista. Aquests articles han estat recollits en el volum Clàssics revisitats, publicat per la Diputació de Girona. L’autor declara en la introducció que la seua intenció era esbrinar «fins a quin punt han envellit bé els autors “clàssics”. En altres paraules, ¿quin interès mantenen avui?» Ho ha fet deixant de banda l’enfocament acadèmic, que té «més en compte els períodes històrics que no pas la qualitat de cada obra». Per això, va basar cada article en un llibre concret de cada autor i va deixar de banda les anàlisis globals. Un altre factor, decisiu, en l’origen d’aquest llibre és el fet d’haver descobert que alguns dels escriptors canònics no li feien el pes i que l’atreien uns altres que no solen aparèixer en els manuals de literatura.

En l’article sobre la Història de la literatura catalana de Josep Comerma, llibre publicat el 1923, Pagès Jordà constata que «la manera d’entendre avui dia la literatura és majoritàriament deutora del materialisme dialèctic: en el relat que en resulta, cada autor és el símptoma d’un moviment, i cada moviment és la conseqüència dels canvis originats en la infraestructura econòmica. Potser per això els nostres estudiants vinculen més la paraula literatura als períodes històrics que no pas a uns determinats estils personals d’escriptura». Així, autors tan atractius i de tanta força com Eduard Girbal Jaume no apareixen en les nostres històries de la literatura. El volum VI de la Història de la literatura catalana que està publicant el Grup Enciclopèdia i l’Editorial Barcino, ni l’esmenta. No sabien on col·locar-lo. Cronològicament, Girbal Jaume pertany als moviments literaris tractats en aquest volum —modernisme, noucentisme i avantguardes—, però el fet és que no encaixa en cap dels tres. A més, ha estat reivindicat i tornat a posar en circulació des de fora del clos universitari. Raó de més per a ignorar-lo.

Llegiu aquest article de Vicenç Pagès Jordà

Dissabte passat, l’escriptor Vicenç Pagès Jordà va publicar a l’Ara un article que m’hauria agradat escriure. Però l’ha escrit ell, i molt millor del que jo hauria sabut. L’únic que puc fer, per tant, és recomanar-vos que el llegiu, si us interessa Gabriel Ferrater i la literatura catalana. No cal que el comente. En destaque només, si de cas, aquesta frase: «desconfio dels escriptors que parlen de tot excepte dels llibres que llegeixen».

Podeu llegir-lo fent clic en aquest enllaç: Gràcies, Gabriel Ferrater. I per si falla l’enllaç o no us sap mal abandonar la serp blanca, aquí el teniu reproduït íntegrament:

Gràcies, Gabriel Ferrater

Gabriel Ferrater (1922-1972) no va anar a l’escola fins als deu anys. Abans es va dedicar, entre altres coses, a llegir de manera frenètica, ja que va tenir la sort de disposar d’una biblioteca familiar ben assortida. Va cursar part de l’educació secundària a França, on també va aprendre l’anglès i l’alemany. La combinació d’intel·ligència, esperit autodidacte i capacitat de treball el va convertir en un intel·lectual de gran personalitat, amb un criteri propi i el caràcter necessari per plasmar-lo en tot moment.

Una de les seves facetes és la de lector i crític. No és pas una combinació estranya en un autor, ans al contrari. Qualsevol persona que tingui la voluntat d’escriure, per força ha de dedicar temps a llegir el que altres han escrit, i a analitzar-ho d’una manera personal. Les opinions sobre un llibre són discutibles, és clar, però també poden resultar tremendament estimulants. En canvi, moltes històries de la literatura repeteixen els tòpics dels llibres anteriors. En aquests refregits no hi trobo reflexions que m’hagin interessat tant com les que fan els escriptors: Nabokov sobre Jane Austen, Virginia Woolf sobre Emily Brönte, Proust sobre Flaubert, Borges sobre Cervantes, Zadie Smith sobre E.M. Forster. A la seva conferència sobre Joaquim Ruyra, Gabriel Ferrater confessa que li costa comentar prosa narrativa perquè no n’ha escrit gaire. És natural: jo també em refio més dels arquitectes que parlen d’arquitectura que no pas dels runners que parlen de filosofia. Per contra, desconfio dels escriptors que parlen de tot excepte dels llibres que llegeixen.

Vicenç Pagès Jordà recomana «Els còmplices»

L’escriptor Vicenç Pagès Jordà ha publicat en l’Ara un article, Sis recomanacions per a l’endemà de Sant Jordi, en què recomana «unes quantes novetats que poden quedar amagades pels rànquings de vendes, i que esperem que es mantinguin encara unes setmanes a les llibreries. Sis llibres de no-ficció que han estat publicats per editorials independents». Entre aquests sis llibres hi ha Els còmplices. Això és el que en diu:

«En aquestes notes hi apareix, com al dietari de Santaeulàlia, El quadern gris, model de qualsevol llibre edificat sobre lectures. El d’Iborra destaca tant per la varietat i la qualitat dels autors (Montaigne, Shakespeare, Conrad, Tolstoi, Mansfield) com per la capacitat de penetració i síntesi de l’autor, incisiu i sintètic, raonable i magistral. El que escriu sobre Primo Levi ho podem aplicar a ell mateix: “De vegades, aquests llibres fets o refets a partir de fragments i de paraules dels altres són els que tenen un caràcter més marcadament personal”».