Una nota comparant les traduccions de la «Ilíada» de Joan Alberich i de Montserrat Ros

En l’entrada anterior, sobre l’aparició de la Ilíada traduïda per Montserrat Ros, hi vaig reproduir al final uns fragments d’aquest poema homèric en dues traduccions diferents —la de Joan Alberich, publicada el 2012, i aquesta de Montserrat Ros—, sense dir-ne res. Prudentment, no em vaig mullar, i vaig deixar que els seguidors de la serp blanca se’n fessen una idea pel seu compte. Un d’aquests lectors, Marià Sais, ha recollit el guant i va publicar dissabte passat aquest comentari: «Doncs la més antiga em sembla més planera. De vocabulari i sintaxi. Pensava que seria al revés». Aprofitant que algú ha fet el primer pas, intentaré comentar una mica les dues traduccions. 

Cal dir que l’observació de Marià Sais és exacta. La traducció d’Alberich sembla més planera. Si més no, aparentment. De fet, Jaume Pòrtulas, que ha redactat un dels estudis introductoris a aquesta edició, remarca que la traducció de Montserrat Ros és un model de prosa culta neonoucentista i afegeix que aquest és precisament el registre més adequat per a la majoria de les obres de l’antiguitat clàssica. Deixant de banda aquestes consideracions generals, potser el millor per fer-nos una idea més clara de les característiques i el valor d’aquestes dues traduccions és comparar-ne un fragment en les versions respectives mitjançant un exercici de close reading. Per raons de comoditat i d’eficàcia, he triat un fragment molt breu, el de la invocació inicial. El torne a reproduir aquí segons les dues traduccions:

Ja tinc el meu exemplar

Ja estic tranquil. Ja tinc el meu exemplar de la Ilíada amb la traducció al català, en prosa, de Montserrat Ros. El volum, de 1168 pàgines, presenta acarat el text grec i conté, a més, una nota de l’editor, dos estudis introductoris, a càrrec de Jaume Pòrtulas i de Francesc J. Cuartero respectivament, i un índex de noms i una sèrie de notes a la traducció a cura de Joan Alberich. 

L’estudi de Francesc J. Cuartero tracta els següents punts: la Ilíada com a poema èpic, la llengua de l’èpica grega, Homer, el contingut i estructura de la Ilíada, la transmissió de la Ilíada, la Ilíada i la història, i la Ilíada com a poema panhel·lènic. Hi he trobat a faltar alguna consideració sobre el valor de la Ilíada com a obra literària i sobre la seua repercussió en la literatura universal.

L’assaig de Jaume Pòrtulas es titula A propòsit dels traductors i les traduccions d’Homer al català. Hi assenyala que la traducció dels poemes homèrics en les diverses llengües il·lustra «una llibertat i una flexibilitat gairebé exuberants, en contrast amb la rigidesa predominant a casa nostra». En el cas de la literatura catalana, l’exemple de Carles Riba potser ha pesat massa. Ha fet pensar que les traduccions dels poemes d’Homer han de ser necessàriament en vers. El fet és, com afirma Pòrtulas, que «les diferències de qualitat poètica —quelcom que no té res a veure amb el simple rigor tècnic— entre els diversos adaptadors al català de l’hexàmetre són abismals». 

“De Troia a Ítaca” (un bloc a tenir molt en compte) i encara una última nota sobre la traducció de Mira

Fa temps que volia recomanar-vos el bloc De Troia a Ítaca. No sé qui és l’autor o l’autora que hi ha al darrere, però siga que siga ha tingut l’encert de delimitar-ne el tema d’una manera molt precisa: les traduccions, els ressons i les influències d’Homer i la matèria troiana en les arts i la cultura catalanes i universals. 

Aquesta temàtica, és clar, és pràcticament inesgotable i permet tractar autors de totes les èpoques, tant de la literatura com de les arts. Discretament, el responsable o la responsable del bloc redueix els seus comentaris a la presentació dels nombrosos materials relacionats entorn de la Ilíada i l’Odissea, des d’una carta de Carles Riba contant un viatge que va fer a Ítaca fins a un text de Roberto Calasso sobre el quadre monumental d’Ingres, Tetis i Júpiter, inspirat a partir d’un petit episodi de la Ilíada. D’altres vegades, ni tan sols hi ha unes poques línies de presentació: els textos i la iconografia reproduïts en l’entrada són triats de manera que es llegeixen directament amb el més gran interès i amenitat. 

La traducció de l’Odissea de Joan Francesc Mira

Proa acaba de publicar l’anunciada traducció de l’Odissea de Joan Francesc Mira, que ve a afegir-se a la traducció clàssica de Carles Riba i a la traducció en prosa de Joan Alberich. Mira ha seguit en aquesta traducció els mateixos criteris que va aplicar en la de la Divina Comèdia: atendre, sobretot, el valor narratiu d’aquestes obres i aconseguir, com diu en la introducció, «un text pròxim, sense entrebancs, diàfan», «transparent, per al meu temps i per als meus conciutadans». L’he fullejada una mica, llegint-ne fragments a l’atzar, i la veritat és que es llegeix amb una gran fluïdesa. En aquesta Odissea els meus alumnes no haurien de tirar mà del diccionari cada dos versos, cosa que molt sovint és la principal barrera que els planteja la lectura. Al mateix temps, aquesta sensació de fluïdesa, excessiva potser en l’aspecte rítmic, m’ha fet sospitar una mica. 

Encara que això no es fa, ja us podeu imaginar que no he resistit la temptació de comparar la traducció de Mira amb la de Riba i la d’Alberich. No m’he calfat el cap i he triat la invocació amb què s’inicia l’Odissea. Ací teniu aquest fragment en les tres versions: