«París,1919», un conte de Joan Plana

Amb evident dificultat en Pompeu Gener aconsegueix baixar les escales del museu del Louvre i enfila, ranquejant, cap a la sortida. Malgrat la penosa travessa del vestíbul que ha de fer, treu forces de flaquesa per mostrar-se desafiant i no desviar la mirada de la figura de cap petit, rostre allargassat i barbeta punxeguda, tota ella vestida de negre, que roman impassible al bell mig de l’espai. Quan en Pompeu, a la fi, s’acosta a la porta del museu, aquella figura ja s’ha esvaït.

Sota la neu, abrigat com per anar al pol nord, el seu amic, en Ramon Casas, se li acosta i li allarga el braç per ajudar-lo en el pocs metres que els separen de l’Hotel Louvre on en Pompeu ha de recollir un equipatge ben exigu. És en Ramon qui li ha pagat aquesta curta estada a París, conscient que serà el darrer cop que en Pompeu petgi els carrers de la seva ciutat estimada. A Barcelona, només la soledat, la pobresa i la mort esperen en Peius Gener.

No es diuen res en el curt trajecte. En Pompeu està absort. Ara ja sap amb certesa que la fosca engolirà la infinitat d’articles que ha escrit, el nom dels llibres que ha publicat, les controvèrsies que han aixecat els seus assaigs. I els papers i més papers que resten, encara inèdits, escampats per l’habitació miserable del carrer de les Heures. S’escaparan de l’oblit, això sí, les facècies, mentides i plagasitats que l’han fet tan famós a Barcelona.

«Pedres disperses», un conte de Joan Plana

Diu el diari que s’ha mort l’editor. N´hauria d’estar content. Però, la veritat, aquí, assegut en l’avió que em porta als Estats Units, tan se me’n fot. Ell, al calaix, i jo, a ocupar la càtedra de filologia d’una universitat dels Estats Units. I la de llocs que podia haver triat. Quan es té un currículum com el meu i es dominen deu idiomes, les universitats se’t rifen. Em feia més peça anar a Alemanya. De totes les meves llengües, l’alemany és la que més m’estimo. No debades vaig ser traductor de l’entrevista entre Franco i Hitler, allà a Hendaia. Ja en fa de temps, d’això. I em convindria donar-ho per oblidat. Ara, a començaments dels anys seixanta, corren altres aires i la meva posició se’n podria ressentir de segons què. Inclús això de l’editor, fora d’Espanya, no seria gaire ben vist. 

L’editor. Quin malparit! Prim, alt, espatlles caigudes. Tot ell semblava caure. Groguenc, les faccions esvaïdes, semblava un malalt. I les seves dificultats per expressar-se en llengua castellana. I aquell accent! Em va venir amb la collonada de la seva merda d’editorial. Ja l’havien fet rodar per tot de despatxos i, quan ja havia omplert una munió de papers inútils, me’l van encolomar. Com feia dies que el marejaven, jo ja tenia un informe complet de les seves intencions i els seus antecedents. Era soci d’una llibreria ben emplaçada i d’una editorial devastada, a Barcelona. Ara, quan l’altre soci era a l’exili i no n’havia de tornar, ell ho menava. Ja els havia canviat, adequadament, el nom a la llibreria i a l’editorial. I, el ximple, s’havia fotut al cap que la reedició de clàssics catalans era un bon negoci.

El setge de Barcelona. Una nova perspectiva dels fets de 1713-1714, per Neus Iborra

En moments com els que s'estan vivint actualment, no fa pas nosa una lectura que ens traslladi al setge de Barcelona de 1713-1714. A través d'aquestes cròniques, inèdites fins avui, podem seguir el testimoniatge d'aquells que visqueren els fets de la Guerra de Successió fins a la claudicació catalana de l'Onze de Setembre. Tots sabem, a grans trets, què va passar, però realment tenim idea de com visqueren els barcelonins, ja fossin austriacistes o filipistes, aquells catorze mesos d'assetjament? Una mirada enrere ens pot ajudar a tenir més clar d'on venim, què creiem i què defensem.

Després de la caiguda de la ciutat de Barcelona l'onze de setembre de 1714, la política d'amnèsia que va seguir la victòria de Felip Vva provocar la destrucció d'una gran part dels documents que van redactar durant aquells moments els mateixos autors. Alguns d'aquests documents, però, van sobreviure i han pogut arribar fins a nosaltres. És el cas dels testimonis inèdits que es publiquen en aquesta edició a cura d'Agustí A1coberroi Mireia Campabadal: Cròniques del setge de Barcelona de 1713-1714 (Barcino, «Els nostres clàssics», 2014).

Aquest recull de cròniques té una particularitat: ens proporciona una visió àmplia sobre l'episodi del setge de 1714. No es tracta d'un llibre d'història amb una visió general i completa d'aquells fets, sinó d'una mostra de perspectives i reaccions de diversos testimonis reals d'aquell moment, testimonis que havien passat desapercebuts fins fa poc temps perquè havien quedat amagats i dissimulats com a part d'uns altres textos. Els cinc cronistes de l'any 1714 que podem llegir en aquesta edició, tres austriacistes i dos filipistes, ens parlen des de diferents punts de vista que encara podem retrobar en l'actualitat.Tal com expressen, la seva intenció era la d'escriure sobre els esdeveniments del moment i servir així com a exemple per a les generacions futures.

«Esborrar», un conte de Joan Plana

Doncs, sí. Una vegada. Aquí mateix, en aquesta sala immensa on ens trobem nosaltres dos. Devia ser l’any 1967, o el 1968. Jo estava preparant el volum XVII de la meva Obra Completa, el Retrats de passaport. Ja sabeu, un recull de retrats a ploma de persones que, d’una manera o altra, van passar per la meva vida. Amics, coneguts i saludats. I sí, home, també alguna coneixença fingida devia haver-hi. Què hi farem? En un ofici tan mal pagat, cal omplir paper. Aquest volum se’m feia molt pesat. Tot i que hi posava molts retrats que ja tenia fets i, fins i tot, publicats. Però, ja sabeu, la reescriptura, quan es pretén fer-la amb eficàcia i una mica de traça, porta molta feina. Hi ha autors, de ploma fluent, que ho enllesteixen aviat això, però a mi se m’allarga d’una manera extremadament tediosa.

Aquell vespre jo estava fatigat i tenia molta fred. Escrivia, com sempre, aquí, amb la taula al costat del foc, sota la campana. Ja veieu que és prou grossa per emparar-nos i oferir una mínima comoditat. Però no n’hi havia prou, aquell reconsagrat vespre. De la resta de la sala, des d’aquests racons tenebrosos, m’arribaven, de tant en tant, ratxes d’una fredor insondable i penetrant que se’m clavava als ossos. La tramuntana, en aquest país, pot arribar a ser molt desagradable.

A la taula hi tenia, pràcticament acabat, el retrat d’en Jaume Piquet. Aquell autor dramàtic, coetani d’en Pitarra, que, amb la seva radicalitat anticlerical, havia fet més mal que la pedra seca entre els menestrals i les classes més baixes. I, ves per on, després d’haver enllardat els escenaris amb obres sobre monges enterrades vives i devessalls de sang i fetge, s’havia despenjat amb uns Pastorets formidables: La Infància de Jesús, o els Pastorets de Betlem. Molt respectuosos amb la religió i carregats de sentit comú. Plens de comentaris pintorescos i ben trobats, tenien un punt de familiaritat i sornegueria molt arrelat en la tradició del país.

Tocar el cel, per Diana Buigues

Fotografia de Joan Andreu Quiles

Només d’arribar-hi, l’ambient de la ciutat ja donava a entendre que no era un dia qualsevol. Hi havia alguna cosa, fàcilment perceptible d’un colp d’ull, que trencava amb la tranquil·litat habitual dels carrers i carrerons de la històrica ciutat. Cartells ací i allà, façanes decorades, mocadors rojos lligats al coll dels vianants que, alhora, lluïen samarretes de colors, tensió per tot arreu, somriures i un únic tema de conversa entre els tarragonins: «saps, diuen que la canalla ha aconseguit l’equilibri sense problemes», «és la primera vegada que el carreguen a la plaça, ha estat espectacular», «doncs a mi em sembla que aquests solament saben carregar-los, haurien d’aprendre a descarregar-los també». I és que els castells humans han estat —i són— un dels espectacles més dignes d’admirar. Ho dic jo, que fins fa poc més de dues setmanes no sabia què era allò del ‘folre’ i les ‘manilles’.

El XXV Concurs de Castells, celebrat a Tarragona durant el cap de setmana del 4 i el 5 d’octubre, va acollir al Tarraco Arena Plaça una multitud d’assistents d’arreu de les comarques catalanes i de més enllà. La plaça estava plena de gom a gom: gent dreta, asseguda als escalons, als corredors, mitjans de comunicació d’arreu del món, autoritats, famílies senceres, grups d’amics, gent que hi anava per primera vegada, grans i menuts. Això sí, si havies tingut sort i havies aconseguit l’entrada a temps, cosa que no va ser gens fàcil.

No hi havia a València…, per Helena Hernàndez i Èvole

(I)

PENSE que ha arribat l'hora del teu cant a València.

Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.

Temies el moment del teu cant a València.

(Cant de Vicent – Vicent Andrés Estellés)

Els primers dies de curs són els més durs i terribles. No estàs acostumat a alçar-te a hores despietades. Al principi intentes arribar prompte, però després tots sabem que retardes l’arribada a classe cada dia una miqueta més, fins que al final eres incapaç d’arribar a primera hora. Tornar a la rutina dels horaris, haver d’eixir a les tres de la vesprada de la facultat amb una gana capaç d’acabar amb el rebost de casa. Senzillament esgotador. 

Arriba la vesprada i com sempre no trobe altra manera d’animar-me que escoltant música a tot volum per a disgust del veïnat. Pose el play a la llista de Spotify i a l’instant tot sembla una mica millor. Desconnexió total. M’emocione amb la melodia que duu la guitarra, sona la veu de Sarrià i encara que em sé les cançons de memòria, de sobte em quede parada al sentir els versos, com si els estigués escoltant per primera volta. “Oh València ciutat, tu m’has condemnat”. Sona “A València” la primera cançó dels Obrint. Em quede parada escoltant la lletra, la seua visió de València als inicis; contrasta molt amb una de les cançons del seu darrer treball “La vida sense tu”. En aquesta relaten els fets quotidians d’una València ben diferent: “la vida és mossegar la fruita dolça a les escales del Mercat Central, pujar per Cavallers fins la Valldigna... la vida és agafar el primer tramvia del Pont de Fusta al Cabanyal, una ciutat taronja a les finestres, un món en guerra als ulls cansats.” Una València d’aire mediterrani, de resistència creada amb el treball de les diferents associacions i organitzacions de base, aquelles que saben que fer país és una activitat diària, i no quinze dies a l’any coincidint amb les Falles. Que “las señas de identidad valencianas” són més que una tela blava i menjar paella. València té eixes dues cares, una ciutat d’amor i odi, que de vegades ofega, convertint-se en els barrots d’una presó imaginària. D’altres, simplement encisa.

Montse i Carlos, per Francesc Collado

Tres mesos després de la mort de Montserrat Amfruns, ens va telefonar Bea, la filla de Carlos Sevilla, el company de la Montse. Manel jm Romero i jo vam visitar-lo al Clínic, secció oncologia. La filla plorava en el corredor mentre parlava amb la metgessa sobre el protocol mèdic. Nosaltres entràrem a l'habitació després que l'auxiliar acabà d'enllestir el malalt i ordenar certes coses. Carlos estava tranquil i asserenat. Encara tenia esperances de tornar a casa. No obstant això, planificava per telèfon una entrevista amb un oficial de notari per tal d'enllestir les seues voluntats. Sobretot pel que feia a l’herència de les seues dos filles sobre béns compartits amb la seua exdona, en particular l’apartament a la Malva-rosa...

Portaren el dinar, i menjà amb la nostra companyia. Parlava d'ell, de la malaltia, de Montserrat. Teníem pendent un dinar, que havíem hagut d’ajornar, i que ell deia que ens «devia» per al qual volia fer un «conejo de monte» que guardava en el congelador de Benifaraig i que volia fer-lo com a la Mancha (a la manera dels nostres pares manxecs, d’aquella zona d’Albacete…)

Sobre l’ús del valencià a la universitat, per Helena Hernàndez i Èvole

Arribe tard a la universitat. Entre a classe amb el cap baix, i m’assec a les darreres files. Per sort, el profe encara no ha començat perquè continua barallant-se amb l’ordinador, que dia rere dia es nega a funcionar ràpidament. Trac la llibreta i el boli, preparada per a prendre notes. Crec que el que més enyore de l’institut és la tranquil·litat de tenir un llibre on poder anar seguint la classe. Finalment, i després d’un parell de tortuosos intents, l’ordinador s’engega, el profe comença a parlar i... Ep! Un moment, està parlant en castellà? Els companys de classe ens mirem els uns als altres. Estem esperant a veure qui és el valent que alça el braç i recorda al professor que som el grup V, que la V no és per a fer bonic, que la V és de grup en valencià. Si el professor imposa massa, callem. Què hi farem? Tenim l’experiència del «yo es que, el valenciano lo entiendo pero no lo hablo». Ovidi respondria, «mire, com el meu gos». L’enuig és més gran quan saps que són d’algun poble valencià, i per comoditat empren el castellà. 

El punt de vista nacional en la literatura universal, per Tomàs Llopis

Em contaven uns alumnes que un professor corrector de literatura universal a les PAU, en el moment de l’examen, recomanava als alumnes que donassen algunes referències a la literatura espanyola perquè ell no dominava prou el català ni la literatura catalana. L’anècdota, potser aïllada, posa el dit a la nafra de l’especial importància del punt de vista en l’estudi de la literatura universal a segon de batxillerat.

En un altre moment potser caldrà discutir aspectes pedagògics com ara el risc de l’assignaturització en una matèria que volem tan vivencial, i potser que aquest debat provoque més unanimitats. Ara, però, allò que potser es debat més als claustres i als despatxos dels caps d’estudis és l’assignació d’una matèria tan luxosa i sensible al departaments legalment adients: el de castellà o el de valencià.

Hi ha en joc diverses solucions i múltiples arguments. Coneixem casos en què s’ha arribat a un pacte per l’alternança, és a dir la “igualtat” salomònica, tres anys per a cadascú. En altres, directament i sense discussió s’ha assignat al departament de “la gloriosa lengua del imperio” i finalment en alguns centres com el meu han prevalgut els arguments favorables a assignar definitivament la Literatura Universal al departament de valencià.

Avorriment, per Josep Conill

No existeix res semblant al caràcter nacional. Les ciències socials ho van posar de manifest ja fa temps i no paga la pena d’insistir en aquesta mena d’obvietats. Això no significa, però, que determinades societats no es vertebrin al voltant de certes experiències, la intensitat de les quals pot esdevenir una dada reveladora sobre la seva manera de ser. En el cas dels espanyols, no sé si algú ha remarcat la importància cabdal que en la seva existència assoleix l’avorriment. No em malentengueu, no pretenc pas que siguin els únics a avorrir-se. Em consta que a tot arreu la gent s’entreté com pot, i la popularitat del sexe, l’alcohol o les drogues proporciona un eloqüent testimoni de la necessitat de «passar», literalment, la vida, com qui passa les planes d’un llibre ensopit, que es llegeix més per obligació que no per devoció. Ara bé, a diferència d’altres grups humans, em fa la impressió que els espanyols són, per damunt de tot, gent que s’avorreix. I no em refereixo al taedium vitae o al spleen, de noble ressonància literària, sinó a certa varietat «castissa» d’avorriment que sembla la segregació glandular d’un poble secularment desocupat. Al capdavall, sense ella no s’hauria escrit molt probablement una part de la literatura espanyola, com ara l’obra gairebé sencera d’Azorín. 

Estic parlant, en definitiva, d’un fet constatable: tot al llarg de la geografia peninsular, en sortir al carrer, hom entropessa infal·liblement amb una munió de zombis aclaparats pel desfici, el principal objectiu «vital» dels quals —sense distinció de procedència, sexe, edat o classe social— consisteix a apaivagar per tots els mitjans el corc del buit interior que els rosega. Tradicionalment, passaven el temps caminant a l’atzar, contemplant els paletes de les obres o fent petar la xerrada amb el primer que trobaven; a hores d’ara, veuen la televisió a jornada completa o comparteixen qualsevol fotesa aproximadament futbolera amb les amistats reals o virtuals, gràcies al recurs imprescindible al telèfon mòbil. Es tracta, ben mirat, de lleugeres variacions de la mateixa experiència: la del temps que s’estira com en la paradoxa eleàtica davant d’uns individus obsedits per la necessitat imperiosa d’emplenar-lo. 

(Re)descobrir Josep Pla, per Amanda Ruiz

Fotografia de @navegAvela

La primera vegada que vaig llegir Josep Pla tenia dèsset o divuit anys. Per a mi era totalment desconegut: a primer de batxillerat ens quedàvem amb el Segle d’Or i a segon només recorde fer comentaris de text d’articles d’opinió de forma mecànica i insubstancial.

Fou justament Enric Iborra qui em va deixar Girona, un llibre de records. Crec que llavors no era molt conscient del que tenia entre mans. Recorde vagament les descripcions que feia de l’escola, dels professors i alguns racons de la ciutat. Poc més. No negaré que la seua lectura se’m va fer un poc pesada, a trossos, però això no sé si ho vaig voler admetre quan vaig tornar el llibre a Enric, que aleshores era el meu professor de literatura universal. D’altra banda, va ser una lectura tramposa, perquè tenia les anotacions i els subratllats d’Enric. L’any passat, quan per primera vegada vaig recórrer els carrers i les pedres de Girona, em vaig sorprendre evocant una certa atmosfera continguda en aquell llibre. 

En acabar l’institut, i sempre fent cas omís de les recomanacions dels qui m’envoltaven ―recomanacions que ara entenc massa bé―, vaig començar a estudiar filologia catalana a la Universitat de València. En tercer vaig marxar amb una beca Erasmus a La Sorbonne de París, i en cinquè vaig gaudir d’una beca Sèneca a la Universitat de Barcelona. Per molt increïble que puga semblar, en cap moment, en cinc anys, vaig tornar a creuar-me amb Josep Pla, ni acadèmicament ni literària.

Primavera, per Mar Vidal

La vida és com la primavera. Després d'uns dies de sol creus que ja està ací, que tot està fet. Fins que arriba la pluja i ens cala fins als ossos.

SOL

La primavera trau el nostre costat més rèptil. Mirem el cel amb els ulls mig tancats, aprofitant cada raig, volent acabar amb la pal·lidesa hivernal. Tanmateix, pareix tindre caràcter britànic; d’incertesa. D’aquests de no saber quina roba posar-te, de semblar ceba. 

La primavera és l’hora de l’aperitiu, d’allargar el descans a la terrassa de la cafeteria d’història, de prendre bombó del temps. De les arruixaetes, per llevar-se la xafogor de damunt, per dormir millor. 

ÀNIMS

Arriba març i tot va cap amunt; com el dia que s’allarga. Auge total. Subidón. 

PLATJA

Aquesta part de la ciutat olora a mar i té un color beige, com d’arena. A la vesprada sap a gelat, d’aquells que preníem després de fer un passeig en bici, quan encara la calor no havia arribat del tot. Té records grocs per culpa del sol, i humits per les nits de Sant Joan, per l’últim dia de curs que acabarem en remulla. 

No imagine vides sense la mar. Sense bussejar i buscar peixos, sense els besos salats. Sense el pis on passàvem els dijous, sense les classes de guió. Sense la parròquia de Julio, aquella roja i guerrera. Sense el ros d’ulls blaus i la xica d’ones trencadores.

Mar Vidal

Un comentari d’«El verí» de Baudelaire, per Nekane Heredia

L'any 1857 són processades judicialment dues de les grans obres de la literatura universal: Madame Bovary i Les flors del mal. Totes dues inaguren el que coneixem com a literatura de la modernitat i plantegen el conflicte entre el burgés i l'artista. Aquest critica la moral i les convencions establides per la societat burgesa i refusa admetre, per tant, cap tipus de restricció en la tria de temes, arribant, fins i tot, a reemplaçar la concepció tradicional de la bellesa artística i el seu escenari idílic: la naturalesa deixa de ser l'espai predominant i la ciutat esdevé l’objecte artístic principal de les composicions. Un exemple molt clar d'això és el poema de Baudelaire «A una dona que passa», en què es retrata una nova concepció de les relacions que només port donar-se a les ciutats: l'amor a última vista. Baudelaire descriu la fascinació i la passió que es pot arribar a sentir en la fugacitat d'una mirada atzarosa enmig d'una gran multitud i, alhora, la certesa que mai més no tornarà a produir-se aquesta trobada. En aquest poema s’estableix una contraposició entre l'anonimat que ens comdemna a no veure'ns mai mes i la multitud que ens envolta i fa possible la trobada. 

La senyora Dalloway, per Júlia Olmo

M’agrada trobar en els llibres les sensacions, les idees, les reflexions i les inquietuds que jo mateixa he tingut alguna vegada. La relació entre els llibres i la vida, la literatura com una extensió de la vida és un dels aspectes més fascinants i encisadors de la literatura. Aquesta qüestió l’he tinguda molt present en la lectura de La senyora Dalloway de Virginia Woolf.

La senyora Dalloway se situa al Londres de la postguerra i transcorre al llarg d’un dia de la vida de la Clarissa Dalloway, una dona de mitjana edat de la classe alta anglesa, esposa d’un membre del parlament britànic, encarregada d’organitzar una festa a la seua casa aquell mateix vespre. La novel·la, mitjançant la tècnica de l’estil indirecte lliure, creada unes quantes dècades abans per Gustave Flaubert, se centra en els diferents personatges, en les seues reflexions, sentiments, sensacions i records. En definitiva, en la seua actitud davant la vida.

Una exposició sobre Corella i el seu temps, per Diana Buigues

Fa poc vaig estar al monestir de Sant Miquel dels Reis i, tot i que no era exactament el motiu de la meua visita, vaig passejar entre claustre i claustre una bona estona. Gairebé no hi havia gent, llevat d’una guia que explicava ràpidament els trets bàsics de les parts renaixentistes més significatives de l’edificació a un grapat d’excursionistes ociosos. «No passeu» o alguna cosa semblant posava en moltes de les portes que amagaven racons històrics. Per als més curiosos, el rètol constituïa una incitació a descobrir-hi racons inèdits.

Vaig deixar per al final de la visita l’exposició que han organitzat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la Universitat de València i la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu amb motiu de l’Any Joan Roís de Corella, que va ser el 2013. A la Sala Capitular del monestir no hi havia ningú. Vaig aprofitar per observar i llegir amb deteniment cada exemplar exposat. Just a l’entrada hi havia una breu explicació de la figura de Corella i, tot seguit, la impremta, mostres de la literatura del XV i la Inquisició completaven el gruix temàtic de l’exposició. El que més em va cridar l’atenció, sens dubte, els exemplars de les edicions d’Ausiàs March que es difongueren per tota la Península a partir del segle XVI, tant en català com traduïdes, amb les referències dels aleshores tres en un, editors-impressors-llibreters.

La injustícia cool: trobada amb Michael Winterbottom, per Carlota Garrido

La setmana passada vaig estar a Barcelona, cosa que vaig aprofitar per anar a la presentació de la pel·lícula In this world que la Filmoteca de Barcelona oferia a càrrec del mateix director. La veritat és que, tot i que jo no l'havia vista, la pel·lícula ja té uns anyets. Es va estrenar el 2002 i va guanyar l'Ós d'Or de la Berlinale. Va ser la primera vegada que Winterbottom utilitzava un gènere fronterer entre el documental i la ficció, que perfeccionaria en la més coneguda Camino a Guantánamo (2006). Aquest encontre estrany, que podríem resumir com una «realitat recreada», consisteix a basar-se en una certa recerca social que desemboca en el descobriment d'un protagonista, la història del qual Winterbottom guionitza, recrea i filma. El protagonista no és un actor, sinó l'autèntic inspirador de la història, tal i com va admetre Winterbottom: «Jamal actuava en una pel·lícula de ficció, però també s'estava interpretant a si mateix». Aquesta aposta, a vegades un poc tramposa, colpeja el cap de l'espectador aconseguint un gran efecte de realitat. 

In this world conta la història de dos joves afganesos que ho arrisquen tot per viatjar clandestinament a Londres, després del setge bèl·lic que sofreix Afganistan arran dels atemptats de l'onze de setembre. Aquest viatge, que transcorre per diversos països àrabs (Paquistan, Iran, Turquia), ens va mostrant, d'una part, la personalitat dels protagonistes, i de l'altra, el món àrab, que no se'ns descobreix com un espai uniformitzat, sinó com un laberint heterogeni. Les particularitats geogràfiques prenen força en el relat, així com les diferències culturals, paisatgístiques, climàtiques i lingüístiques, des de les desèrtiques terres ramaderes d'Afganistan fins a Teheran o Istambul, on els protagonistes es veuen desbordats per la grandiositat de la vida urbana. La pel·lícula es planteja com una descomposició dels diferents estils de vida del Pròxim Orient. Moltes vegades m’ha costat de situar geogràficament l'acció i m’he sorprès en comprovar que l'àrab no és una llengua comuna a tots els països que practiquen l'Islam. Un efecte més de l’etnocentrisme, que ens fa ignorar el que no considerem important.

Falles, per Mar Vidal

Em sap greu, però sóc sensible a aquestes —diguem-ne— petiteses.

Josep Pla

Per a mi les Falles no tenen un significat transcendental, no sóc fallera ni les visc des de molt a prop, així que uns anys m’ho passe millor i uns altres pitjor. Supose que com tot el món. 

Pense que aquesta indiferència cap a les festes majors de la ciutat és una conseqüència en part del procés de coentorització que han patit en els últims anys. Debatisc aquest tema mentre camine amb el meu amic Xavi cap a un dels actes que organitzen les Falles Populars i Combatives de Ciutat Vella. Passem pel costat d’un passa-carrers de falles i xarangues, i malgrat sentir un cuquet a la panxa que dóna ganes de ballar, ens sentim com uns turistes contemplant l’escena des de fora. Som d’ací, però no formem part d’allò, és una sensació estranya.

La nostàlgia té forma de casset, per Diana Buigues

Inevitablement, parlar de Xavi Sarrià és parlar de música, d’Obrint Pas, d’acords i versos combatius. Aquesta vegada, però, la literatura és el motiu per parlar-ne. La setmana passada va sortir a la llum el seu segon llibre, Totes les cançons parlen de tu, la primera llavor de la nova editorial valenciana Sembra Llibres. I com si d’un nou disc de la banda valenciana es tractés, no vaig esperar ni un dia a visitar la llibreria. És curiós. Quan un grup de música t’ha marcat a fons, tot el que orbita al seu entorn esdevé simbòlic.

Així, Xavi Sarrià ens endinsa en un record de joventut d’un testimoni de la València dels anys noranta, l’Ivan, amb qui assistim a la narració d’una història crua i colpidora, on la mort és present com un fantasma i on les desgràcies s’acumulen en qüestió de línies. I com si les lletres de les cançons compromeses culturalment i socialment amb què molts hem crescut s’hagueren disposat en forma de novel·la, hi trobem un rerefons històric i social que marca el tempo dels esdeveniments. La caiguda del mur de Berlín, la consolidació dels mercats que regeixen l’economia mundial, la immigració, la nova societat de consum... una sèrie de canvis que emmarquen, determinen i trenquen l’evolució natural de la quotidianitat de la València de fa dues dècades.

Presentacions, per Mar Vidal

Tot és qüestió de començar, de posar fil a l’agulla...

Tinc l’honor de presentar-me com a col·laboradora de la serp blanca. Encara no sé si creure-m’ho. Fa només uns mesos, les meues històries només eren un grapat de gargots amagats en un bloc de notes, i hui tinc el plaer de dirigir-me a uns lectors com vosaltres. He de dir que és una sensació estranya això de publicar el que escrius. És com si algú espiés el meus pensaments, com si algú em veiés nueta. Tanmateix, escric amb il·lusió, conscient de l’oportunitat que m’ha donat Enric i motivada a passar més temps amb un bolígraf a la mà. 

Enric m’ha suggerit que escriga sobre coses personals, anècdotes i reflexions. Supose que després de tants emails demanant-li consell literari, coneix molt bé el meu estil. Una manera d’escriure que he adoptat quasi sense adonar-me’n, entre descripcions perifèriques del meu barri i de la ciutat de València, que encara hui descobrisc a colp de pedal. Unes línies que s’han vist motivades per la música i tot allò que m’inspira un viatge en tren. La necessitat de compartir triomfs i desamors, cabòries i dèries. 

Només tracte d’escriure històries. 

Detectareu amb facilitat la meua debilitat pels adjectius massa i l’adverbi sempre. Per començar les frases amb un pot ser. Ja voreu el meu desencant per les afirmacions absolutes i la meua inclinació pels finals oberts. Sé que no aportaré res de nou a la literatura, encara que tampoc ho pretenc. Com diu Joan Borja, Escric. Sobre tot i sobre res: sobre la vida, exactament. 

Mar Vidal