Adesiara ha editat fa uns mesos, per primera vegada en català, El naixement de la tragèdia de Friedrich Nietzsche. Va ser la primera obra que Nietzsche va publicar, el 1872, quan tenia vint-i-vuit anys. Dedicada a Richard Wagner, aquesta obra pertany a la filologia clàssica, disciplina en què s’havia format l’autor, que l’abandonaria al cap de poc per la filosofia. La traducció és de Manuel Carbonell, que ja havia traduït Així parlà Zaratustra i les Poesies de Nietzsche per a Quaderns Crema. L’edició va acompanyada d’una extensa introducció que signa Jaume Pòrtulas, hel·lenista i assagista de primera fila. El seu llibre Introducció a la Ilíada, a què ja m’he referit més d’una vegada en aquest bloc, és una obra de gran categoria, erudita i sàvia alhora, que es llegeix molt bé.
El naixement de la tragèdia de Nietzsche, en canvi, no és de lectura fàcil. Costa seguir-ne el moviment fluctuant de l’argumentació, les seues al·lusions i el·lipsis, les frases complexes i llargues, de mitja pàgina. Per a llegir bé aquest llibre, caldria llegir-lo dues vegades. La primera, d’una tirada, deixant-se dur pel seu impuls inspirat. La segona, més pausadament, llapis en mà, amb aturades i retrocessos, amb consultes a altres llibres.
Jaume Pòrtulas diu que El naixement de la tragèdia és una obra important perquè va ser un dels primers intents de comprendre en profunditat una esfera del món antic, el que en podríem dir l’irracional: «Nietzsche sabé veure en els déus antics l'encarnació de les terribles realitats d'un univers on els homes no gaudeixen de cap privilegi especial. La tragèdia conhortava el seu públic no pas com pretén Aristòtil —de forma una mica banal, segons l'opinió de Nietzsche— a base de purgar les emocions, sinó acarant-lo, sense falsos consols, amb les realitats més dures i penoses de l'existència humana; i il·lustrant com aquestes realitats possibiliten l'heroisme. En la mesura que fan l'heroisme possible, també fan que l'existència dels homes valgui la pena de ser viscuda.» El naixement de la tragèdia va contribuir a desfer la vella visió idealitzant de Grècia, tot allò de la noble simplicitat o de la serenitat grega, que Nietzsche identificava amb l’«estèril i senil plaer de viure» de la seua pròpia època.
