«Insomni», un poema de Salvador Ortells

Després de l’aparició, ara fa deu anys, d’Els mots ferits, Salvador Ortells ha tornat a publicar un altre llibre de poesia: Insomni, LXII Premi Ausiàs March de Gandia. En uns versos d’aquesta obra hi podem llegir una al·lusió a aquests deu anys de silenci i, alhora, una declaració d’intencions:

Escollir el silenci no és sempre evasió,

També pot ser recerca, viatge, retorn, èxode

cap a una nova veu que renaix i s’eleva

a través dels batecs volcànics dels meus morts.

Dividit en vuit parts —des de la mitjanit fins a l’alba, passant per les sis hores de la matinada—, Insomni és un llarg soliloqui en alexandrins amb passatges en prosa, que manté una continuïtat gairebé narrativa. És un poema, no un recull de poemes, ni, com se’n sol dir, un poemari, paraula cursi i pedant, que deteste.

En la ressenya que vaig publicar d’Els mots ferits, assenyalava que aquest llibre començava com si fos el relat d’un itinerari, inquiet i angoixat, en què la poesia representa una via per aconseguir una vida més lúcida i més plena. Insomni m’ha semblat una evolució, més madura, tant en la forma com en alguns dels motius temàtics, d’aquell primer llibre. Mentre el llegia, recordava el vers al·lucinat del vell Ausiàs: «Lo jorn ha por de perdre sa claror.» La nit, quan no és negada pel son, és l’espai de la incertesa i la inquietud, quan «aixequen el vol els neguits que m’habiten» i l’estranyesa de viure «aguditza l’insomni», entretallat per caigudes en un son breu, agitat pels somnis. Els passatges en prosa, que s’alternen amb els versos, representen «les estones disperses que el son i els somnis conquereixen a una nit d’insomni», com explica l’autor en l’epíleg que ha redactat per a aquest llibre.

Els escrits de crítica cultural de Joan Fuster

Un dels efectes més positius que està tenint la celebració de l’Any Fuster, potser l’únic, és la reedició d’alguns dels seus llibres en volum solt, com ara el Diari 1952-1960 o Consells, proverbis i insolències, l’aparició de nous volums de l’Obra completa o la traducció a altres llengües d’algunes de les seues obres. En la part negativa, constatem la insistència rutinària de molts dels seus glossadors a enganxar a Fuster una sèrie d’etiquetes que ho diuen tot i, és clar, no diuen res: antidogmatisme, escepticisme, la filiació amb Montaigne… Ho fan amb la millor intenció, això sí. Deixem-ho córrer, per tant, i refugiem-nos en la part positiva. Entre els llibres de Fuster apareguts o reapareguts enguany un dels més atractius és sens dubte Escritos de crítica cultural, una antologia dels seus assaigs de crítica literària, pictòrica i musical. Fuster era un escriptor que no reduïa la cultura, només, a la literària, cosa que resulta exòtica a hores d’ara. El volum, l’edició del qual ha estat a cura de Francesc Pérez Moragón i Salvador Ortells, l’ha publicat la Universitat de València en la col·lecció Estètica & Crítica que dirigeix Anacleto Ferrer.

La majoria dels assaigs seleccionats es van publicar en castellà originalment, com a articles en la premsa periòdica. S’han complementat amb uns altres del Diccionari per a ociosos i d’El descrèdit de la realitat, transcrits de les primeres edicions d’aquests llibres en les seues versions en castellà. Salvador Ortells, responsable de la tria, que ha estat supervisada per Francesc Pérez Moragón, es lamenta de no haver-hi inclòs cap dels assaigs de Fuster sobre els clàssics del segle d’Or, ni els pròlegs a autors contemporanis com ara Pla i Espriu, per no citar el Diari i la Literatura catalana contemporània. A canvi, el lector podrà llegir una sèrie de textos que, amb poques excepcions, no s’havien recollit mai en forma de llibre. Dispersos en arxius i hemeroteques, no eren al seu abast. És per això que Ortells pot afirmar amb raó que aquests «Escritos de crítica cultural constituye una auténtica operación de rescate intelectual». Adreçat en principi al lector hispànic, té també un gran interès, a causa d’aquest material «inèdit», per al lector que ja coneix Fuster.

Un assaig de Salvador Ortells sobre la poesia de Joan Fuster

En molt poc de temps, Salvador Ortells ha publicat dos llibres que representen un important pas endavant en el coneixement de l’obra poètica de Fuster i, per extensió, del conjunt de la seua obra literària. El primer, Poemes inèdits, recull l’edició de vint-i-sis poemes de Fuster, de diverses èpoques i estils, que per una raó o altra havien restat inèdits. Al cap de poc, ha aparegut Veure dins els versos. La poesia de Joan Fuster, assaig elaborat a partir de la tesi doctoral de l’autor.

Salvador Ortells ha dut a terme en aquest llibre un estudi sistemàtic i rigorós de la poesia de Fuster. No s’ha limitat, però, a fer-ne un catàleg, sinó que l’ha analitzada també. En aquest sentit, són excel·lents els comentaris que dedica a «Criatura dolcíssima» i «Poema sobre València». La mateixa classificació, de fet, ja comporta un primer intent d’anàlisi. Ortells no ha agrupat els llibres de poemes de Fuster per ordre cronològic i ha seguit un criteri aproximativament estètic. Així, distingeix un cicle líric, més tradicional formalment, que inclouria Sobre Narcís, 3 poemes, Ales o mans i Escrit per al silenci, «deutores d'una estètica amb predomini de la tradició simbolista i postsimbolista, malgrat la presència d'imatgeria surrealista» i, en un altre bloc, a l’extrem oposat, un «cicle antilíric», més experimental en la forma i irreverent en el contingut, que comprèn Ofici de difunt, Poemes per fer i l’«Elegia a Rabelais» publicada en el Diari. En aquests títols Fuster s’allunya de l’estètica postsimbolista dels primers llibres. La tendència surrealista és ara la preeminent.