Ernest Martínez Ferrando, un clàssic de la literatura catalana del segle XX

Una de les novetats editorials més importants d’aquest 2021 haurà estat l’Obra narrativa completa d’Ernest Martínez Ferrando. Feia temps que els seus llibres no es reeditaven i és la primera vegada que s’aplega en un sol volum l’obra narrativa d’aquest autor, un dels clàssics que ha aportat el País Valencià a la literatura catalana del segle vint. Joan Fuster va destacar que «a escala local, representa un dels primers intents de fer “literatura en valencià” en termes de “normalitat”: això és, sense cedir als tòpics de pintoresquisme autoctonista».

Vicent Alonso, gran coneixedor de la seua obra, s’ha encarregat de l’edició i la introducció d’aquest volum, bellament editat per la Institució Alfons el Magnànim en la Biblioteca d’Autors Valencians. Alonso va tenir cura també, el 1999, de l’edició de la correspondència de Martínez Ferrando amb Joan Fuster, llibre fonamental per a conèixer la seua personalitat literària i humana, i també per a fer-se una idea prou clara de la vida cultural valenciana abans de l’eclosió dels seixanta.

Quan tot això queda dit, no puc evitar de plantejar-me una pregunta desconfiada: quin interès pot tenir la narrativa de Martínez Ferrando per als lectors actuals? Ell mateix, en una carta a Fuster, confessava que el seu temps com a escriptor havia passat. La seua obra literària, certament, no s’assembla a res del que es publica ara. Potser, em dic, aquest contrast amb la literatura d’ara li dóna un atractiu renovat, suplementari. El té, si més no, per a mi. Així i tot…

M’he autoconcedit un premi

Anit, després de sopar, al llit, vaig acabar de llegir El crim de mossèn Amaro, d’Eça de Queirós. Tot seguit vaig apagar el llum —no recorde quina hora era— i em vaig adormir. Aquest matí m’he despertat abans de les sis, però encara tenia son, i el cap m’anava amunt i avall dels incidents, personatges i escenes de la novel·la de Queirós, sense poder-ho evitar, d’una manera obsessiva, com si estigués somiant. Potser sí que somiava a estones curtes, i se’m feia difícil distingir somni i vigília. Passades les set, m’he alçat, una mica fatigat. Aquesta novel·la de Queirós és de la mateixa època que El cosí Basílio. Totes dues tenen un aire de família, especular, com si fossen dues variacions d’un mateix motiu central. M’agradaria escriure un assaig comparant-les. Més endavant, més endavant potser. El crim de mossèn Amaro també m’ha agradat molt, però aquesta nit m’ha atabalat massa en somnis. Millor deixar que la novel·la repose, i de pas descanse jo també. Les lectures, com les paelles, s’han de deixar reposar una mica abans d’assimilar-les del tot.

La lectura d’aquesta novel·la ha estat un premi que m’he concedit a mi mateix per haver enllestit un treball que m’havien encarregat —un text sobre Fuster. Això i la correcció de les galerades del Diari 1965-1977 de Josep Iborra —gairebé mil pàgines— a penes m’han deixat temps per a llegir res durant el mes d’agost. Supose que a partir d’ara recuperaré el ritme de lectures habituals. I ara, a què li clavaré queixalada? Despús-ahir em va arribar l’Obra narrativa completa d’Ernest Martínez Ferrando, que m’ha enviat Vicent Alonso. Està editada per la Institució Alfons el Magnànim en un volum molt bonic de la Biblioteca d’Autors Valencians, en paper bíblia. Vicent Alonso s’ha encarregat de l’edició i la introducció. Es tracta d’una novetat editorial molt important, que ja comentaré en aquest blog després de llegir-la.

Consulte la meua llibreteta. A més del volum de Martínez Ferrando, tinc pendents la recent traducció al català de Peer Gynt, d’Ibsen, el Discurs preliminar de l’Enciclopèdia, de D’Alembert, una tria dels diaris de Thomas Mann i una altra dels de Tolstoi, el Diccionari filosòfic de Voltaire… En una altra pàgina hi trobe el recordatori de les paraules majors: la correspondència de Flaubert, els llibres de viatge de Stendhal, The Principles of Psychology de William James, The Anatomy of Melancholy… Pensant-ho bé, em concediré per unanimitat un altre premi i em llegiré primer de tot un Simenon.