Praga deu ser una de les ciutats d’Europa amb un imaginari literari més ric. Cal reconèixer que aquesta ciutat constitueix una excel·lent matèria primera per als escriptors: combina l’atractiu d’una realitat física, arquitectònica d’una gran bellesa, on el passat té una presència aclaparadora, constant, suggestiva, amb una realitat social, almenys fins fa ben poc, plena de tensions i de contradiccions. A Praga hi havia —va desaparèixer després de la Segona Guerra Mundial— una minoria alemanya que fins a la caiguda de l’imperi Austrohongarès va detentar el poder polític i econòmic sobre la majoria txeca. Aquesta situació social encara es complicava més perquè dins de la minoria alemanya n’hi havia una altra, d’origen jueu, plenament integrada a la llengua i a la cultura alemanyes, però vista amb recel o hostilitat pels alemanys no jueus i pels txecs. La posició de la minoria alemanya, aïllada i desconnectada de la realitat de l’entorn, que parlava txec, va ser cada vegada més precària, per molt que es van esforçar a mantenir una vida cultural d’una gran vitalitat, cosa que no deixava de tenir una funció compensatòria. La mateixa llengua dels escriptors txecs en alemany va se acusada de ser un «alemany de paper», llibresc, una recreació esteticista, privada del contacte amb la llengua parlada.
Escriptors alemanys i txecs van recrear Praga d’una manera molt diferent en les seues obres. La Praga més imaginària i mítica va nàixer sobretot dels escriptors que escrivien en alemany. Aquests són els qui van crear la imatge fantasmagòrica i espectral de Praga, que reflectia en paral·lel la situació decadent i igualment fantasmagòrica de la minoria alemanya. La minoria més minoritària, la jueva, la que rebia d’un costat i de l’altre, encara expressaria en les seues obres de manera més aguda aquesta sensació d’inseguretat i desconcert. És el tema principal de les obres de Kafka.
