Les ressenyes literàries de Katherine Mansfield

Durant els anys 1919 i 1920, Katherine Mansfield va publicar més de cent ressenyes de novel·les en The Athenaeum. Van tenir molt d’èxit. El seu marit i editor de la revista, John Middlenton Murry, les va publicar pòstumament el 1930, amb el títol de Novels and Novelists. La majoria de les novel·les comentades en aquest volum avui ja no les recorda ningú i s’han convertit en lletra morta. Ja en el moment de ser publicades, poques van rebre l’aprovat de Katherine Mansfield. Ni tan sols un aprovat justet i misericordiós. Es tractava, com diu ella mateixa, «of those hundreds of novels which not send you to sleep, but —do not keep you awake». Novel·les correctes, que estaven bé, que no eren una merda, com diu la gent malparlada. Però prescindibles. No et fan dormir, però tampoc no et mantenen despert.

Les ressenyes que va escriure Katherine Mansfield, en canvi, es llegeixen molt bé, en bona part gràcies a la intel·ligència i a l’humor amb què comenta les novetats literàries. No adopta mai una actitud irritada o indignada, santament indignada. S’estima més de fer servir la reticència irònica, o simplement humorística. Algunes mostres: de la novel·la d’una Miss Stella Benson, diu que «she seems to write without ease, without effort; she is like a child gathering flowers. And like a child, there are moments when she picks the flowers which are at hand just because they are so easy to gather, but which are not real flowers at all, and forgets to throw them away». D’una altra, que la passió que ha intentat descriure en la seua novel·la «is so ungoverned that we cannot see the stars for the fireworks». D’una altra, encara, que és «a new novel that never was new». Katherine Mansfield era irònica i educada. I una mica malèvola. Una mica, només.

L’interès i el valor d’aquests articles van molt més enllà de la gràcia amb què Mansfield comenta els llibres. Hi trobem expressades, a més, la seua poètica com a escriptora i tot un seguit de reflexions i observacions sobre la literatura. La ressenya, en les seues mans, adopta una forma peculiar. No sol començar analitzant el llibre ressenyat, sinó plantejant algun aspecte de la novel·la com a gènere literari, que tot seguit il·lustra o precisa amb aquell. Sovint, es refereix amb displicència de la literatura poc exigent, considerada com un entreteniment, com una distracció o passatemps. Remarca que hi ha novel·les que es llegeixen molt ràpidament, no per la intriga ni per un argument trepidant, sinó perquè són tan previsibles que es poden llegir sense esforç. La ment del lector està tan familiaritzada amb el que se li ofereix que llegir-les és com fer punt de ganxo, una activitat mecànica que es pot dur a terme sense parar-hi gaire atenció. La lectura d’aquestes novel·les ens distreu, ben cert. Però no fins a l’extrem de divertir-nos.

La germana de Shakespeare

En una entrada anterior comentava que a finals de febrer parlaré d’Una cambra pròpia de Virginia Woolf en el club de lectura de la llibreria Ambra de Gandia. Hi explicava també les circumstàncies que m’han fet triar aquest llibre. Aquest cap de setmana l’he repassat una mica i n’he pres algunes notes per a la sessió del club de lectura. Quan el 1929 es va publicar Una cambra pròpia, a la Gran Bretanya ja s’havia aconseguit el dret de vot per a les dones. Sense negar la transcendència d’aquest fet, Virginia Woolf remarcava que encara era més important disposar d’una renda de cinc-centes lliures. Amb autonomia econòmica, amb una renda de cinc-centes lliures pròpies una dona podia tenir una cambra pròpia. I més coses. Les cinc-centes lliures, és clar, tampoc no ho eren tot. Calia suprimir tots els obstacles que impedien l’accés de les dones a l’educació formal. I que poguessen controlar els embarassos d’una manera segura i efectiva.

Si les dificultats materials amb què es trobaven les dones eren enormes, les immaterials —així en deia Woolf— encara eren pitjors. La indiferència del món, que Keats, Flaubert i altres genis havien trobat tan difícil de suportar, en el cas de les escriptores es convertia en una hostilitat agressiva. Què escriu aquesta desgraciada? Les dones havien de lluitar contra el que se’n pot dir la seua formació negativa, la que estableix no què pots fer o dir, sinó el que no pots fer ni dir. El sentit del decòrum, que afectava a elles principalment, les encotillava i asfixiava. En una ressenya que va publicar en el suplement literari del Times Woolf assenyalava que George Eliot i Charlotte Brontë van signar les seues obres amb pseudònims masculins no sols per amagar-se, per aconseguir que les jutjassen d’una manera imparcial, sinó per alliberar les seues consciències com a escriptores de la tirania del que calia esperar del seu sexe. Volien escriure sobre qualsevol cosa, igual que un home, fins i tot sobre aquells temes i qüestions que el decòrum imperant els vedava.

«La cosina Rachel», una novel·la de l’autora de «Rebecca»

Havia acabat de llegir el diari de Stendhal, més de mil pàgines en l’edició de La Pléiade, i volia descansar de la intensa vida social reportada pel seu autor, que en algun moment m’ha atabalat una mica. Per això, per a desintoxicar, vaig agafar La cosina Rachel, de Daphne du Maurier, publicada recentment per Viena Edicions en traducció de Marta Pera. El nom de Daphne du Maurier (Londres, 1907–Cornualla, 1989) no em deia res, però la nota de la solapa em va situar de seguida: du Maurier és l’autora de la novel·la i del conte que van inspirar a Hitchcock dues de les seues pel·lícules populars, Rebecca i Els ocells. Una autora de novel·les de misteri, per tant. D’entreteniment, en el bon sentit de la paraula. Era just el que volia.

Ambientada a l’Anglaterra de la primera meitat del segle XIX, La cosina Rachel està narrada per Philip Ashley, un jove orfe que ha estat criat pel seu cosí Ambrose, un terratinent de Cornualla vint anys més gran que ell, que el tracta com si fos el seu fill, en una gran casa aïllada, on porten una vida plàcida i rutinària. Sense dones. Tot canvia quan Ambrose fa un viatge a Itàlia per motius de salut, on coneix Rachel, una parenta llunyana educada a Florència, viuda d’un comte que va morir en un desafiament. Ambrose s’hi casa i al cap de poc emmalalteix i mor sobtadament. Abans, algunes cartes seues havien alertat Philip amb diverses al·lusions inquietants a la cosina Rachel. Philip decideix viatjar a Florència, però quan hi arriba Ambrose ha mort i Rachel se n’ha anat de la vil·la on vivien tots dos. Torna a casa, a Cornualla, i al cap d’unes poques setmanes s’hi presenta Rachel. L’animositat que el jove sent per ella es converteix a poc a poc en una fascinació incontrolable. Al mateix temps, no pot llevar-se del cap les circumstàncies de la mort del seu cosí, cada vegada mes sospitoses.

Una nota de lectura sobre «David Copperfield»

L’any passat vaig celebrar el començament de les vacances d’estiu, ara ja llunyanes, llegint David Copperfield de Dickens. Tenia tres possibilitats. A la biblioteca del meu pare n’hi havia una edició en anglès, en un volum de Penguin, i la traducció al català de Carner, publicada en tres volums per Proa. D’altra banda, l’editorial Navona havia tret feia poc en la seua col·lecció Navona Escollits una nova traducció d’aquesta novel·la a cura de Joan Sellent. La vaig fullejar en Fan set i em va semblar molt bona. Al final, em vaig decantar per llegir-la en la versió de Carner. David Copperfield és una novel·la llarga, de més de mil pàgines en l’edició de Proa. Dickens deia que escriure novel·les de menys de mil pàgines, com feien Austen i Flaubert, era un error mortal. I actuava en conseqüència. 

En la fitxa sobre la traducció al castellà aquesta novel·la de l’editorial Alba es recorda que David Copperfield va ser la novel·la favorita de Henry James, de Dostoievski —que la va llegir a Sibèria, al presidi— , de Joyce, Freud, Kafka i Italo Calvino, i que Tolstoi l’admirava moltíssim. La considerava la millor de Dickens i el capítol de la tempestat el patró pel qual s’hauria de jutjar tota obra de ficció. Encara que he preguntat a Mr. Google, no he pogut localitzar aquesta observació de Tolstoi. El crític rus Boris Eikhenbaum, en la monografia que li va dedicar, diu que David Copperfield va inspirar directament alguns dels capítols d’Infància, adolescència i joventut. Altres crítics n’han detectat influències en altres obres majors de Tolstoi, com Guerra i pau. 

La línia d’ombra

De tant en tant, m’agrada llegir un Conrad. Ho he fet ara amb La línia d’ombra, publicada per L’Avenç en una traducció de Marta Bes Oliva. El títol al·ludeix, com assenyala el mateix autor en la nota amb què encapçala la novel·la, «al pas de la joventut, amb la seva despreocupació i fervor, a una etapa més conscient i dolorosa de la vida, de més maduresa». La imatge de la línia d’ombra com a límit o separació entre aquestes dues edats de la vida humana és suggestiva. No marca una solució de continuïtat, com ho podria fer una barrera física. Al mateix temps, l’efecte òptic —el pas de la llum a l’ombra— marca una frontera. Així i tot, el pas d’una edat a una altra de la vida no és tan abrupte com suggereix aquesta imatge. Hi ha un moment en què es produeix el pas de la joventut a la maduresa? Per a una novel·la efectiva i convincent, sí. De tota manera, en pas de La línia d’ombra, el narrador es refereix al fet que el protagonista habitava «la regió crepuscular entre la joventut i la maduresa». 

Només podem tenir una imatge de les diferents edats de la vida, basada en l’experiència, quan arribem a una certa edat. I caldria discutir-ho. El record refà o deforma l’experiència real. Com escriu Conrad en la nota preliminar, «l'efecte que la perspectiva produeix en el record és fer que les coses cobrin molta importància, perquè els elements essencials estan aïllats dels fets quotidians i insignificants que els envoltaven i que, naturalment, s'han esvaït del nostre cervell». No tot és una qüestió, però, de les trampes de la memòria. S’ha dit sovint que el jove i l’home madur o adult són dues bèsties diferents. Siga com siga, hi ha, d’una manera o altra, una continuïtat, més o menys marcada en cada cas. Potser seria més exacte afirmar que la vida d’una persona humana és un embull de continuïtats i discontinuïtats que no sempre són fàcils de destriar. Ens hem d’ajustar constantment als canvis que es produeixen en la nostra situació personal, sobretot als que vénen imposats per les transformacions que experimenta el cos. Al mateix temps, persisteixen al llarg del temps una sèrie de rutines, d’obsessions, de records insistits. Aquestes adaptacions —o potser seria millor dir-ne readaptacions—, no sempre són fàcils de dur a terme. Com va observar La Rochefoucauld en una de les seues màximes, «arribem ben novells a les diverses edats de la vida, i sovint ens manca experiència, malgrat els anys». 

Antologia portàtil de la poesia universal (78): William Wordsworth

NOCTURN
El cel està cobert
d'una vasta i espessa nuvolada,
feixuga i trista, blanca de la lluna
que, esborradissa, rere el vel es mostra,
cenyit cercle somort, amb llum tan feble
que ni una ombra entrevia el sòl de terra
—sigui de roca o planta, d'arbre o torre.
De sobte, un llampegueig meravellós
sorprèn el vianant que, solitari,
medita en el camí, l'esguard distret
en terra; aixeca els ulls —la nuvolada
s'esquinça— i veu enlaire, damunt seu,
la lluna clara, i l'esplendor del cel.
Navega per l'obscura volta blava,
seguida de milers d'estels que, vius,
menuts, brillants, el fosc abisme creuen
amb ella; ¡que rabents es fan enllà,
sense esvair-se! El vent sorolla l'arbre,
però ells callen; fan el seu camí,
immesurablement distants; la volta,
bastida amb aquests núvols blancs, enormes,
enfondeix el seu fons inescrutable.
Al capdavall es clou la visió,
i la ment, no insensible a tal delícia
que a poc a poc en calma s'assossega,
es recull en l'escena gloriosa.

William Wordsworth (1770-1850)

(Wiliam Wordsworth, L’Abadia de Tintern i altres textos. Llibres del Mall. Traducció de Miquel Desclot.)

Londres i el doctor Johnson

En la nota que vaig dedicar fa una setmana al Rasselas de Samuel Johnson, m’hi vaig referir a un passatge en què defensava els avantatges de viure en una gran ciutat, com ara el fet que «és possible gaudir alhora de la satisfacció de la companyia i de l'anonimat de la solitud». En aquestes línies ressona un dels leit-motivs de la Vida de Samuel Johnson, de James Boswell: l’elogi de la gran ciutat, i més concretament, de Londres, culminat en aquelles paraules tan recordades: «quan un home està cansat de Londres, és que està cansat de viure, perquè Londres ofereix tot el que la vida pot donar».

He començat a fullejar l’edició que tinc en dos volums del llibre de Boswell, publicats per l’Oxford University Press el 1927, i de seguida hi he trobat una altra intervenció del doctor Johnson sobre aquest motiu: «la felicitat de Londres només la poden concebre els qui hi han viscut. M’atreviria a dir que hi ha més coneixements i ciència en deu milles a l’entorn d’on som ara asseguts, que en tota la resta del regne». Boswell, amb la temeritat que el caracteritzava, es va atrevir a objectar-li que la vida a Londres tenia un inconvenient important: «la gran distància en què la gent viu els uns dels altres», cosa que va provocar aquesta rèplica inapel·lable: «sí, senyor; però això està produït per la seua gran extensió, que és la causa de tots els altres avantatges». 

Un conte filosòfic del doctor Johnson

Lectura de La història de Rasselas, príncep d’Abissínia, de Samuel Johnson, publicada recentment en català per Adesiara. Es fa inevitable de comparar aquest relat, a què em vaig referir en unes pàgines d’Un son profund, amb el Càndid de Voltaire. De fet, tots dos van aparèixer el mateix any, el 1759. Tots dos constitueixen una síntesi d’alguns dels motius més insistits en l’obra d’aquests autors. Tots dos es poden considerar una mena de contes filosòfics. 

En la seua Vida de Samuel Johnson, James Boswell ja va assenyalar que el Càndid de Voltaire «és extraordinàriament similar en la seva concepció i realització al Rasselas de Johnson, fins al punt que he sentit a dir a Johnson que si no haguessin estat publicats tan seguits l'un de l'altre, de manera que no tenien temps d'imitar-se, ningú no hauria cregut que l'argument de l'obra que havia sortit després no havia estat copiat de l'altra». Però tot seguit hi afegia que «si bé la proposta il·lustrada per tots dos llibres era la mateixa, és a dir, que en el nostre estat present hi ha més maldat que bondat, la intenció dels dos escriptors era molt diferent. Em temo que Voltaire només volia, amb insolència profana, obtenir una victòria dialèctica sobre la religió i desacreditar la creença en una Providència vigilant. Johnson volia, mostrant la naturalesa insatisfactòria de la vida temporal, guiar les esperances humanes cap a la vida eterna». 

Un repertori d’anglofília

Llegit, gairebé d’una tirada, Un aire anglès de Miquel Berga, recull d’una sèrie d’articles que tenen l’origen en les columnes dominicals publicades per l’autor des del 1992, primer a El Punt i més tard a El Punt Avui. En la nota preliminar, explica que «1'hipotètic valor d'aquestes proses està vinculat al que es vulgui donar a la tradició liberal i humanística que associem al món britànic. En aquests escrits, hi treuen el cap escriptors i polítics (britànics i nord-americans), institucions i tradicions, que han forjat una peculiar manera d'entendre el món que ha tingut un predicament notable en la cultura occidental. En base a aquests elements comuns s’ha confegit el diccionari de conceptes —més o menys importants— que conformen aquest llibre. Estan agrupats seguint un ordre tan aleatori com el de 1'alfabet, i no responen a qüestions d'especial actualitat, per això es presenten sense referències temporals». 

El que fa més atractiu aquest llibre és que el seu autor no es limita a recordar algunes de les característiques de la tradició humanística anglesa, sinó que ell mateix les ha assimilades a fons i les ha posades en pràctica. Hi mostra un aire de lleugeresa, un rebuig de qualsevol actitud emfàtica, a l’hora de tractar qualsevol tema, i, sobretot, un gust per les formes que pren la ironia en la tradició britànica, com ara la flegma i, sobretot, l’understatement. Berga caracteritza la primera com una actitud de contenció. Per això, molts anglesos troben que el pitjor d’ofegar-se és haver de cridar «auxili» i fer aquests escarafalls. L’understatement es pot entendre com «una al·lèrgia a les afirmacions solemnes, una tendència a subestimar la pròpia posició per evitar anar pel món ridículament tibat», o com «l’art de subestimar els èxits propis». Encara que Berga no identifica la flegma i l’understatement amb la ironia, els considera tots dos uns efectes col·laterals generats per aquesta. La ironia, de fet, tal com es manifesta en la tradició britànica, pren una gran varietat de formes; sovint es combina o es confon amb l’humor i el gust per la paradoxa. Austen, Swift, Wilde i Chesterton són alguns dels autors que van practicar les formes i les virtuts de la ironia en el seu grau més alt.

Un riu que es dispersa en innombrables reguerols per un aiguamoll fosc

El pas de la joventut a l’edat adulta, a la maduresa, és un dels temes principals de la literatura universal. Ha donat lloc a un tipus concret de novel·la, la Bildungsroman o novel·la d’aprenentatge. N’hi ha una variant, el que s’ha anomenat novel·la de la desil·lusió, com L’educació sentimental, que acaba amb un gust de cendra. Irònicament, al final d’aquesta novel·la de Flaubert els personatges no han après res. És un aspecte que he tractat en un dels contrapunts de La literatura recordada, i no el reprendré ara. 

Desil·lusió, desengany… són paraules que es pronuncien amb un accent desolat. Paradoxalment, haurien de ser considerades com un guany, com un alleujament si més no. O és que quan estàvem enganyats era millor? Tant se val. La lucidesa actual no esborra ni compensa el temps que vam perdre mentre vam estar equivocats. I és això el que lamentem. A més, vam estar enganyats, d’acord, però «il·lusionats», feliços i contents.

Una ment terriblement sensible

L’edició catalana dels Diaris de Katherine Mansfield reprodueix en apèndix la ressenya que en va escriure Virginia Woolf el 1927 amb el títol d’Una ment terriblement sensible. Woolf parteix del fet que ningú no ha estat capaç de definir en què consisteix la qualitat literària de Mansfield. Tot seguit afirma alegrement que «als lectors del seu diari això no els afecta», perquè «no és la qualitat de la seva escriptura, ni el grau de fama que va assolir el que ens interessa del seu diari, sinó l’espectacle d’una ment —una ment terriblement sensible— rebent, una després de l’altra, les atzaroses impressions de vuit anys de vida».

Certament, aquesta ressenya de Woolf no és del millor que va escriure. Dir d’un escriptor que és molt sensible és simplement una manera protocolària de quedar bé i no dir res. De seguida es planteja la pregunta inevitable que ens torna al principi: i en què consisteix aquesta sensibilitat? Si, a més, hi afegim que ho és terriblement…

El cul podrit de Richelieu

Ho conta Aldous Huxley en Els dimonis de Loudun. En un dels capítols d’aquest llibre extraordinari, Huxley assenyala que la cultura del segle XVII, sobretot a França, «era simplement un esforç perllongat per part de la minoria governant de superar les limitacions de l'existència orgànica. Més que en gairebé cap altre període de la història recent, els homes i les dones aspiraven a identificar-se amb la seva persona social. No s'acontentaven simplement de portar un gran nom; aspiraven a ser-ho. La seva ambició era en realitat esdevenir el lloc que ocupaven, la dignitat que havien adquirit o heretat».

Per a Huxley, l’anhel de ser alguna cosa més que «que simple carn i sang es revela molt clarament en les arts del nostre període». Així, si el gust literari insistia tant en la importància de les unitats de temps, lloc i acció de les obres teatrals era «perquè el que desitjaven veure en el seu teatre tràgic no era la vida tal com és, sinó la vida corregida, la vida reduïda a l'ordre, la vida com podria ser si els homes i les dones fossin alguna cosa més del que de fet eren». Va ser l’època dels grans palaus, que exhibien el desig d’una grandiositat més que humana. 

Davant el doctor Johnson

Quin efecte produeix la lectura d’un gran autor? Katherine Mansfield escriu en els seus Diaris que «quan llegeixo el Dr. Johnson, em sento com una nena asseguda a la mateixa taula que ell. Obro uns ulls com unes taronges. No només l'escolto; l'absorbeixo immensament».

El sofriment s’assembla a un gran espai

En els Diaris de Katherine Mansfield hi ha moltes anotacions o reflexions breus encapçalades per un títol, cosa que representa un intent d’abstracció o generalització a partir d’algun fet de l’experiència personal, com ara aquest text:

«Sofriment

M'agradaria que això s'acceptés com la meva confessió.

     El sofriment humà no té límits. Quan pensem: «Ja he tocat el fons del mar, no puc caure més avall», caiem més avall. I això passa sempre. L'any passat, a Itàlia, vaig pensar: Una ombra més seria la mort. Però aquest any ha sigut tan pitjor, que ara penso en la Casetta amb afecte! El sofriment no té límits, és l'eternitat.» 

En aquesta nota tan breu, hi ressonen uns versos d’El rei Lear, i un poema d’Emily Dickinson. En la primera escena de l’acte IV de la tragèdia de Shakespeare, Edgar, que s’ha disfressat de captaire per escapar de la ira de Regan i Gonerill, les dues filles malvades del rei, es troba amb el seu pare, a qui han arrencat els ulls. Abans, s’havia queixat de la seua desgràcia, i ara, quan veu el seu pare orbat, diu: «The worst is not, / So long as we can say “This is the worst”» («el pitjor no ha arribat si encara podem dir: / “Estic pitjor que mai”», traducció de Joan Sellent). Són uns versos que han esdevingut proverbials. Poder dir que estem pitjor que mai indica, paradoxalment, una expressió d’optimisme esperançat que ens separa del pitjor real. 

La nota de Mansfield m’ha recordat també aquest poema d’Emily Dickinson, que cite en la traducció de Marià Manent: 

El sofriment s’assembla a un gran espai:

recordar no podria

com començà, ni si potser hi ha hagut

sense ell només un dia.

Sinó ell mateix, no té cap més futur.

El seu infinit tanca

el seu passat, i espera clarament

nous temps de malaurança.

El sofriment —moral o físic, o físic i moral alhora— és exclusiu. El sofriment ens tanca i ens clava, ens immobilitza en un punt, que esdevé tot l’espai possible, i cancel·la qualsevol referència temporal. Reclama tota l’atenció i no admet cap distracció, ni en forma de record (impossible imaginar el que és estar bé) ni en forma de vagareig o il·lusió projectada cap al futur. Lasciate ogni speranza. «El sofriment no té límits en l’espai, i en el temps és l’eternitat», constata Mansfield. Els medievals definien l’eternitat concisament amb dues paraules: nunc stans. Com va escriure Boeci en la Consolació de la filosofia, «nunc fluens facit tempus, nunc stans facit aeternitatum». L’ara que passa produeix el temps, l’ara que s’està produeix l’eternitat. 

Segurament, Katherine Mansfield no coneixia aquest poema. Tant se val. Per a mi, la relació entre els dos textos se’m fa inevitable en la meua memòria. L’apunt de Mansfield se m’apareix com una il·lustració o concreció del poema de Dickinson.

Antologia portàtil de la poesia universal (66): T.S. Eliot

El temps present i el temps passat
són rots dos potser presents en el temps futur,
i el temps futur contingut en el temps passat.
Si tot temps és eternament present
tot temps és irredimible.
El que podia haver estat és una abstracció
que resta com a possibilitat perpètua
sols en un món d'especulació.
El que podia haver estat i el que ha estat
tendeixen a un sol final, que és sempre present.
Ressonen passos dins la memòria
pel viarany que no vam agafar
cap a la porta que mai no vam obrir
al jardí de roses. Així ressonen els meus mots
en la teva ment.
                       Per què, però,
remoure les cendres d'un bol ple de pètals de rosa?
No ho sé.
              Altres ecos
habiten el jardí. Els seguim?
De pressa, va dir l'ocell, busca'ls, busca' ls
aquí al costat. Enllà de la primera porta,
en el nostre primer món, deixarem que el tord
ens continuï enganyant? En el nostre primer món.
Eren allí, solemnes, invisibles,
movent-se amb calma sobre les fulles seques,
en l'escalf de la tardor, a través de l'aire vibrant,
i l'ocell va cridar, en resposta
a la inoïda música amagada als matolls,
i una llambregada no vista es va creuar, car les roses
tenien tot l'aire de flors que són observades.
Allí s'estaven com els nostres hostes, acceptats i acceptants.
Així doncs, vam avançar tots, segons una pauta formal,
pel vial desert, cap al cercle de boixos,
per abocar-nos a l'estany dessecat.
Sec estany, sec morter, fosques vores,
i l'estanyes va omplir d'aigua de la llum del sol,
i els lotus van aparèixer, silenciosament,
la superfície va espurnejar des del cor de la llum
i van quedar rere nostre, reflectint-se en l'estany.
Llavors va passar un núvol, i l'estanyes va buidar.
Vés, va dir l'ocell, perquè les fulles eren plenes de nens
esverats que s'amagaven i s'aguantaven el riure.
Vés, va dir l'ocell, vés, vés: als humans
els costa suportar la realitat.
El temps passat i el temps futur,
el que podia haver estat i el que ha estat
tendeixen a un sol final, que és sempre present.

T.S. Eliot (1888-1965)

(T.S. Eliot, Quatre quartets. Viena Edicions. Traducció d’Àlex Susanna)

Algú vindrà a netejar les finestres

Un dels leitmotivs dels Diaris de Katherine Mansfield és la presència de la malaltia i de la mort pròxima. Com Txékhov, amb qui també compartia la tuberculosi, Mansfield refusava qualsevol actitud tràgica o metafísica. Sempre un to menor, modest. Cap consol tampoc. En una entrada del 1916, escriu: «Que estrany! De sobte torno a ser aquí, entro a la meva habitació amb ganes d'escriure, i toc-toc, la senyoreta Chapman a la porta. Ha vingut un home a netejar les finestres. Em podrien haver avisat!

     I així ens reclama la mort. Estic segura que just a l'últim moment se sentirà un truc i Algú Altre vindrà a “netejar les finestres”». 

La mort no representa una culminació, ni una conclusió, ni tan sols un final, sinó una interrupció —una interrupció definitiva—, perquè no ens ha deixat acabar el que teníem entre mans. Aquesta era la sensació que tenia Mansfield davant la mort pròxima. El 19 de febrer de 1918 va escopir sang per primera vegada. Així ho va contar en el seu diari: «Avui m'he despertat d'hora, i quan he obert els finestrons el sol ple i rodó acabava de sortir. M'he posat a repetir aquell vers de Shakespeare: “Mes ja l'alosa, de repòs cansada”, i d'un bot m'he tornat a ficar al llit. El bot m'ha fet tossir, he escopit —tenia un gust estrany: era sang d'un vermell viu. Des de llavors, cada vegada que tusso, escupo una mica més. Ui, sí, i tant, que tinc por. Però només per dos motius. No vull estar malalta, vull dir “de gravetat”, lluny d'en Jack. En Jack és el primer pensament. Isegon, no vull descobrir que això és tuberculosi de debò, potser serà galopant —qui sap?—, i no podré escriure la meva obra. Això sí que és important. Seria insuportable morir… deixant “trossos”, “esborranys”…, res ben acabat».

Els adjectius de Shakespeare

En unes notes de lectura sobre Marc Antoni i Cleopatra, Katherine Mansfield apunta aquesta observació sobre uns versos de l’escena V: «“Peixos torrats d'aletes [...] llurs barres llefiscoses…” i els adjectius sembla que formin part del nom quan els usa Shakespeare. Els donen gràcia amb tanta bellesa, els serveixen i els adornen tan modestament, i alhora amb tanta traça. Als escriptors menors sovint ens passa que tenim més en compte els servents que no pas els senyors, i no pensem que el seu ofici és servir, ampliar, engrandir el poder del senyor» (Diaris).

Els adjectius sembla que formin part del nom… Pla deia que escriure consisteix a trobar, a encertar l’adjectiu. L’observació de Mansfield i la de Pla s’assemblen, però no diuen exactament el mateix. Per a Mansfield, no es tracta tant de trobar el mot just —en aquest cas, l’adjectiu, com a element que actualitza i concreta el substantiu— sinó d’encertar la relació que s’estableix entre tots dos quan entren en contacte, tal com recomanava Horaci en l’Art poètica: «pel que fa a la disposició dels mots, et diran excel·lent si, també amb subtilesa i rigor, saps trobar un lligam enginyós que doni a un mot corrent el dring de nou». Dos extrems a evitar: d’una banda, els adjectius descolorits, imprecisos, maquinals, que no aporten res; de l’altra, els adjectius sorprenents, barrocs, que volen ser senyors i oculten el substantiu. 

Crec que a Pla li hauria agradat la nota de Katherine Mansfield. No recorde que esmente aquesta escriptora en cap moment. Consulte el Diccionari Pla de literatura, de Valentí Puig. No hi ha cap entrada dedicada a Mansfield. Consulte també l’índex de noms de l’Obra completa i hi trobe una única referència, que em remet a la pàgina 308 d’Humor, candor (OC, 24), on es pot llegir: «L'home (i la dona) s'estima. És sorprenent, però no és pas possible de dubtar-ne. És tan cert com aquesta llum que ens illurnina. L'home estima el seu propi sac de misèria - aquest sac travessat intermitentment per impulsos de bestialitat i de tendresa i immergit, la més gran part del temps, en una passivitat vegetativa i indiferent. Està, per tant, dominat per l'amor propi. De seguida que intenta sortir de la solitud en què viu per perpetuar-se, this terrible desire to establish contact de què parla Katherine Mansfield, li apareix l'amor propi a flor de pell, com un instint de legítima defensa. L'amor propi és potser el preu que s'ha de pagar per haver sortit “de la inefable intimitat amb un mateix”, de què tant parlà Kafka. És un instint tan ridícul com vostès vulguin, però és un fet inescamotejable».

Com feia sovint, Pla citava de memòria i de manera inexacta. Katherine Mansfield en una entrada dels seus Diaris, on apareix aquesta frase, havia escrit: «There is something profound and terrible in this eternal desire to establish contact». Ací teniu el text complet, en la traducció al català de Marta Pera:

«Dona i dona

El que sento: no està mai inconscient, ni una fracció de segon. Si sospiro, sé que aixeca el cap. Sé que aquells ulls grossos i seriosos es claven solemnement en mi: Per què ha sospirat? Si em tombo, m'ofereix un coixí o una altra manta. Si em torno a tombar, és l'esquena. Vull que em faci unes fregues? No me'n puc escapar. Tota la nit: un lleu fregadís, una petita tos, i la seva veu suau pregunta: “Que m'has dit res? Que puc fer alguna cosa per tu?” Si no faig absolutament res, em descobreix la fatiga sota els ulls. Hi ha alguna cosa profunda i terrible en aquest desig etern d'establir contacte.»

Viure sola

Els Diaris de Katherine Mansfield estan plens de referències a la seua solitud personal, conseqüència en bona part d’una existència itinerant a la recerca d’un clima més favorable per a la tuberculosi que patia. De vegades, Mansfield valora aquesta solitud positivament, com ara en un apunt molt breu, titulat Viure sola, que no sembla la maniobra típica de fer de la necessitat virtut: «Si per una d'aquelles nefastes casualitats em trobés un cabell a la llesca de pa amb mel... almenys seria un cabell meu». O en aquest altre: «No trobo a faltar gens en Jack, ara —no vull tornar a casa, estic bastant contenta de viure aquí, en una habitació moblada, i d'observar. És una pura qüestió de clima, em sembla. (Acaba de passar una autèntica bleda.) La vida amb altres persones es converteix en una taca borrosa: em passa amb en Jack, i, en canvi, és enormement valuosa i meravellosa quan estic sola —els detalls de la vida, la vida de la vida».

La solitud, per a l’escriptor, és moralment ambigua. El contacte social distreu i dispersa, converteix la vida en una «taca borrosa». Per contra, la solitud permet la concentració necessària per copsar «la vida de la vida» i expressar-la en la creació literària. Però també té els seus perills o inconvenients. Una «solució» és viure socialment amb intensitat i a partir d’una determinada època tancar-se a casa i viure només per a escriure. És el que va fer Proust. 

Un altre apunt dels Diaris de Mansfield tracta de la dificultat que pot representar la solitud pel fet de ser dona. El text, que porta per títol Viatjant sola, és del 1922. D’aleshores ençà el que comenta Mansfield ha canviat bastant. Així i tot, supose que moltes dones encara el subscriurien al peu de la lletra:

«Viatjant sola

¿Eren només imaginacions seves, o hi podia haver una part de veritat, en aquella sensació que els cambrers —especialment els cambrers i els grums d'hotel— adoptaven una actitud impertinent, arrogant i lleugerament burleta davant d'una dona que viatjava sola? ¿Era només la seva desgraciada consciència de dona? No, no creia que fos això. Perquè fins i tot quan se sentia més feliç que mai, més lliure que mai, s'adonava, tot d'un plegat, del “to” del cambrer o del grum de l'hotel. I de quina manera tan extraordinària allò li minava la seguretat, i de quina manera li donava la sensació que es tramava alguna cosa maliciosa contra ella i que tothom i totes les coses —sí, fins i tot els objectes inanimats com les taules i les cadires— “conspiraven” en secret, i esperaven que li passés la calamitat infal-lible que sempre acabava passant, que havia de passar per força, a totes les dones de la terra que viatjaven soles!

     El cambrer va envestir el pany amb un manyoc de claus, en va fer girar una, va obrir la porta grisa d'una empenta i s'hi va plantar al davant, esperant que ella passés. Aguantava el plomall de treure la pols dret com una torxa fumejant. 

     “Una habitació ben bufona per a la Madame”, va dir el cambrer en un to insinuant. Quan ella va ser a dintre, el cambrer li va passar pel costat fregant-la, va obrir la finestra amb un escarritx i va destravar els porticons.»

Escalfar la tetera

En una entrada dels seus Diaris, Katherine Mansfield apunta aquesta observació sobre una novel·la d’E.M. Forster: «Ahir a la nit, posant els llibres més fluixos a la paret, em vaig trobar un exemplar de Howard's End i hi vaig donar un cop d'ull. Però no és prou bo. E.M. Forster no va mai més enllà d'escalfar la tetera. Hi té la mà trencada, en això. Toqueu la tetera. Oi que està deliciosament calenta? Sí, però no hi ha te».

De quants llibres no se’n podria dir el mateix? Sí, estan bé, estan ben escrits (sovint, ni això), però… no compleixen les seues promeses, no duen a terme el que s’han proposat. No han passat d’escalfar la tetera. Com observava amb malícia l’abbé Dinouart al segle XVIII, «molts escriptors tenen només el plaer de sentir-se autors», però no tenen en realitat res a dir. No tenen al darrere un món d’experiències personals i socials dignes de ser contades. No han aconseguit mai de posar l’accent o de fer peu en la realitat. La tetera està deliciosament calenta, però no hi ha te. L’observació de Mansfield és tan precisa com expressiva.

Antologia portàtil de la poesia universal (63): Robert Browning

ENYORANÇA
Oh, ser a Anglaterra, ara
que hi llu l'abril i l'herba és clara
quan tothom a Anglaterra, un matí,
veu que acaba d'eixir
als tanys d'alguna ajupida bardissa,
enllaçada a la soca d'un om, la fulla movedissa,
mentre el pinsà refila a l'hortet remorós:
ai, a Anglaterra, qui hi fos!

I després de l'abril, que el maig resplendiria,
quan fa niu el pit-blanc i l'oreneta cria.
El meu perer tot florit, ben arran
de la cleda ja escampa pel trèvol, decantant-se,
rosada i flors, i el tord prudent s'atansa
a la branca ajupida, i refila el seu cant
dos cops, perquè no et pensis que ha oblidada
la primera, la dolça tonada!
I encara que amb el gebre s'enfredoreixi el prat,
joiós serà el migdia, quan s'hauran desvetllat
els ranuncles, que treuen per als infants florida,
més brillants que la flor del meloner, potser massa guarnida.

Robert Browning (1812-1889)

(Marià Manent, Poesia anglesa i nord-americana. Alpha)