Molt abans que Proust afirmés en l’últim volum de la Recherche que la literatura és la vida veritable, molt abans que Kafka digués a Felice Bauer que ell era literatura, Franz Grillparzer va escriure en el seu diari que «per a mi no ha existit una altra veritat que la literatura. En ella no m’he permès mai ni el més mínim engany, ni la més mínima absència de la matèria. Era la meua filosofia, la meua física, la meua història i el meu dret, el meu amor i la meua inclinació, el meu pensament i el meu sentiment. En canvi, les coses de la vida real, és més, les seues veritats i idees em resultaven un assumpte atzarós i inconnex, semblant a les ombres, i per a mi només es convertien una cosa necessària de la mà de la poesia [ … ] Tot el meu interès ha estat sempre reservat a la literatura, i m’aterra imaginar el meu estat com a ésser humà quan les crides cada vegada menys freqüents i més dèbils de la literatura cessen del tot».
Aquesta valoració hipertrofiada de la literatura anava de costat amb una profunda desconfiança del seu talent com a escriptor. Sentia, a més, dolorosament, les limitacions que li imposaven la censura i el públic del seu país. Dubtava d’arribar a ser alguna cosa més que un escriptor mediocre. Constatava que sovint experimentava l’intens sentiment de ser un escriptor, que tenia una imaginació viva i ardent, i que experimentava passions intenses. «Però tot això és prou?, es preguntava. I hi afegia: «alguns escriptors s’enardeixen escrivint; a mi, en canvi, escriure em refreda. Moltes de les coses que he escrit ho he fet a base de pedaços, treballosament, i es pot dir que les he suat».
Cada vegada li costava més escriure. S’adonava que en la seua personalitat es produïa, d’una banda, una «gradual extinció de l’ardor del cor i, de l’altra, cap increment pel costat del pensament i de la voluntat. La imaginació es converteix a poc a poc en un ancià i l’enteniment segueix sent eternament un nen o, millor dit, un noi, perquè si fos un nen encara es podria disculpar». La seua il·lusió de ser un dels primers escriptors de la literatura alemanya no va durar gaire: «la sensació d’una insuficiència interior, d’una insignificància com a ésser humà va truncar qualsevol esperança».
A aquests dubtes, autodestructius, sobre la seua condició d’escriptor, s’hi afegien les limitacions que imposaven la censura i el públic del seu país. En el seu diari conta moltes anècdotes relacionades amb els maldecaps produïts per la censura. Sobre el seu país, es va deixar anar en una ocasió amb aquesta violència: «vull fugir d’aquest país de la baixesa, del despotisme i del seu acompanyant: l’estúpida torpor; país on els mèrits es mesuren en funció de la longevitat, on de l’únic que es pot disfrutar és del menjar, on un tipus com Collin és respectat com una gran figura, on la raó és un crim i la Il·lustració el major enemic de l’Estat, on un imbècil s’asseu al tron i al seu costat uns burros, juntament amb els seus servents, actuen amb l’únic propòsit d’incentivar la mediocritat i arrasar qualsevol excel·lència, ja que temen que aquesta els desbanque. Naturalesa, per què em vas fer nàixer precisament en aquest país?» Sembla una parrafada d’un personatge de Thomas Bernhard.
El pobre músic és la paràbola del drama de Grillparzer com a escriptor. Aquest relat és el millor que va escriure.
