Notes d’una lectura de l’Odissea (1)

Ja fa unes setmanes que ha començat el curs. Ho note, entre altres coses, perquè ja no tinc tant de temps per a llegir. Per a tancar la temporada d’estiu —i, ai!, les vacances— vaig triar l’Odissea, en la traducció de Joan Francesc Mira. D’aquesta manera m’aplicava la meua pròpia medicina, ja que era un dels llibres que havia recomanat, a mitjan juny passat, en l’entrada Lectures per a l’estiu. 

Gaziel va escriure una vegada que, de tant en tant, li agradava tornar a llegir l’Odissea com una mena de cura espiritual. De fet, rellegir-la constitueix una experiència sempre nova i renovadora, refrescant, que no cansa mai, per les imatges, per la peripècia, pels ressons profunds que sempre remou la seua lectura. Aquesta vegada hi he retrobat passatges que no se me’n van de la memòria i que em continuen obsessionant. D’altres, en canvi, m’ha fet la impressió de llegir-los per primera vegada. Hi he retrobat, també, l’olor de carn a la brasa que recorre tot el poema o els colors canviants de la mar, grisa o vinosa. 

El cor de la memòria

Durant el curs passat vaig dedicar dues entrades a Gaziel, pseudònim d’Agustí Calvet (Gaziel i Una objecció de Gaziel a «Madame Bovary»), un escriptor que el meu pare, igual que va fer amb Pla, em va posar a les mans ben aviat: el volum de memòries Tots els camins duen a Roma i els llibres de viatges per Suïssa, per Itàlia, per Castella, per Galícia i per Portugal. Més tard, vaig llegir també Meditacions en el desert —el seu dietari de la postguerra—, els records d’estudiant a París i els assaigs Quina mena de gent som i Història de La Vanguardia. De tant en tant, m’agrada tornar a Gaziel. Enguany he llegit l’últim llibre important seu que em faltava, Sant Feliu de la Costa Brava, que combina la rememoració històrica, sobretot el que va representar per a Sant Feliu la indústria artesanal del tap de suro, amb els records personals d’un món abolit. No ha estat reeditat en volum solt des de la seua publicació, el 1963, per l’editorial Aedos. Jo l’he llegit en l’Obra completa publicada per la Selecta el 1970, però la lectura, a doble columna i amb una lletra petita i atapeïda, se’m va fer una mica incòmoda. Me’l vaig acabar, de tota manera i, com que em va agradar molt, em vaig comprar en uniliber un exemplar de l’edició d’Aedos, que porta moltes fotografies en blanc i negre. 

Encara que és l’últim llibre que va escriure, als setanta-cinc anys, el mateix Gaziel declara en el pròleg que «tota la vida jo l’he portat dintre meu». Sant Feliu de la Costa Brava representa un viatge al cor de la memòria que batega durant tota la vida d’una persona: aquells records persistents, inesborrables, lligats per sempre a la memòria d’un lloc fortament caracteritzat i intensament viscut, sobretot durant l’estiu, durant aquelles vacances tan llargues i tan lliures de la infantesa i de l’adolescència. Com en el cas de Pla, el rodal natiu va representar per a Gaziel una empremta per a tota la vida: «va ser una marca profunda, com un emmmotllament.» 

Una objecció de Gaziel a «Madame Bovary»

Aquesta setmana he llegit Un estudiant a París de Gaziel, recull de textos publicat el 1964 i reeditat en l’Obra catalana completa. De valor desigual, m’han interessat sobretot les pàgines dedicades a Juli Garreta, aprofitades per Pla en l’homenot que va dedicar a aquest músic, i Una objecció a «Madame Bovary», que ens pot ser útil a tots els qui comentem la novel·la de Flaubert en l’assignatura de la literatura universal.

He penjat aquest text de Gaziel en el web de literatura universal de la serp blanca. S’hi afegeix així a uns altres que hi ha sobre el personatge d’Emma Bovary: un de Vladimir Nabòkov, extret del Curso de literatura europea, i un altre de Mario Vargas Llosa, del seu llibre La orgía perpetua. Flaubert y Madame Bovary. Tots tres poden ser útils per a centrar o fixar el comentari sobre els personatges de Charles i Emma, que, en mans dels alumnes, ràpidament es converteix en una sessió de xafarderia literària. De seguida es posen en el lloc dels personatges i en les situacions narratives que planteja la novel·la, i fan com els qui al final d’una representació teatral aplaudeixen els actors que han fet de bons i xiulen els qui han fet de malos. Bé, és una reacció inicial que no es pot menysprear i que es pot aprofitar, perquè com a mínim representa una implicació. El que passa és que de vegades l’entusiasme popular es desborda i no hi ha manera de reconduir el debat. 

Gaziel

En la llista de lectures pendents que sempre porte entre mans, hi he afegit els llibres de Gaziel que encara em falten per llegir, concretament París, 1914 i Sant Feliu de la Costa Brava, així com una sèrie d’escrits dispersos reproduïts en el volum de l’Obra catalana completa que va publicar l’Editorial Selecta el 1970, entre els quals hi ha una selecció de l’epistolari i diversos textos sobre Oller, sobre Dalí, sobre Verdaguer… També m’agradaria rellegir els llibres de viatges de Gaziel i el seu volum de memòries, Tots els camins duen a Roma. 

D’aquesta última obra, se’n podria fer una lectura comparada, en alguns punts, amb El quadern gris de Pla. Tots dos se situen en la mateixa època i coincideixen en el record d’alguns episodis concrets, algun d’hilarant, com el d’aquell professor de la universitat que estava més interessat que els alumnes sabessen la refutació de les teories filosòfiques que no les mateixes teories. Així ho conta Gaziel: 

«El Sr. Arana i de la Hidalga era un vellet castellà, menut i pulcre, amb barba i bigoti blancs. Parlava a poc a poc i molt bé, en veu més aviat nasal i opaca. Però, deixant de banda, com si fos poca cosa, l’enorme dificultat de justificar una assignatura com la seva, Dret Natural, basada en termes explosivament antagònics —perquè a la naturalesa no sembla pas haver-hi altre dret que la força—, ell ja s’ho tenia tot arreglat. Una bona part del curs la passava exposant, a la seva manera, fent-les banals o ridícules, les teories més famoses sobre la matèria, des de les d’Aristòtil i Plató fins a les de Rousseau, Kant i Spenser, passant per les de sant Tomàs (l’única que respectava), Grotius, Vico, Bentham i Hume. Moltes les exposava i totes les refutava. Preguntava a un alumne o dos cada dia. I era tan esclau de la lletra impresa en el llibre de text —refosa d’un manual de l’escola històrica de Savigny—, que a voltes, si el preguntat no sabia, posem per cas, la teoria de Kant, el catedràtic li demanava amb indulgència, com la cosa més natural del món: «¿No la sabe?… Lástima; pero vamos a ver si me dice Vd, al menos su refutación». Molts dels alumnes, els millors, en quedaven astorats. Allò, més que un aprenentatge seriós, semblava un joc de cartes on el professor, en veure que l’aprenent no tenia ni el rei per a fer la basa, li demanava que tirés almenys la sota.»