La literatura universal presentada en tuits de 140 caràcters

S’ha convertit en un motiu recurrent atribuir l’escàs entusiasme que la majoria de la població mostra pels llibres a l’existència d’Internet i, més concretament, a l’èxit de les xarxes socials. La gent no llegeix llibres, es diu, perquè prefereix passar-se el temps xatejant, penjant fotos que consideren divertides en Facebook o Instagram, o rebotant una notícia o altra en Twitter. I com que la lectura que es practica en Internet és de caràcter espasmòdic i fragmentari, malacostuma els seus usuaris, els quals troben que la lectura de llibres demana un esforç excessivament sostingut i concentrat. Per si no fos poc, diversos estudis rigorosament científics ens recorden de tant en tant que llegir tal com es llegeix en la xarxa produeix danys irreversibles en les modestes xarxes neuronals dels nostres cervells, la qual cosa ens incapacita per a la lectura de qualsevol text que tinga més dels 140 famosos caràcters. Ja tenim identificat el culpable, doncs. Ja estem tranquils.

La tranquil·litat, però, es basa en unes premisses una mica ingènues, com ara pensar que va existir una edat d’or de la lectura que va interrompre l’aparició d’Internet, o que si la gent no estigués tan absorbida en les xarxes socials dedicaria el temps lliure corresponent a la lectura, preferentment de clàssics venerables. S’oblida, o s’ignora, que Internet facilita enormement l’accés als llibres, i per tant, a la lectura, que els diversos canvis de suport han ampliat l’espectre de l’activitat que denominem lectura, i que hi ha molta gent que comparteix el que llegeix en les xarxes socials, per no parlar de l’ús que en fan editors, autors i llibreters al servei de la promoció literària.

La revista «Gargots» dedica el seu últim número a Kafka

La setmana passada es va publicar el número set de la revista literària Gargots, que en aquesta ocasió està dedicat a Franz Kafka. Gràcies a l’amable invitació de Marc Senabre, hi he pogut col·laborar amb un article: Quatre notes sobre Kafka. Aquest número de Gargots inclou també una extensa i interessant entrevista amb Laura Borràs, que els nostres editors farien bé de llegir. La portada reprodueix una il·lustració de l’escriptor i pintor Manuel Baixauli. 

Com sempre, podeu llegir online aquesta publicació i també descarregar-la en pdf.

Unes notes sobre Kafka

Aquestes vacances, revisant papers i fitxers informàtics, he trobat unes notes sobre Kafka que vaig prendre l’any passat amb el propòsit de redactar unes quantes entrades per al bloc. Però altres qüestions van passar al davant i les notes van quedar oblidades. Ara no tinc ganes de desenvolupar-les, però tampoc no em fa gràcia de llençar-les al fem directament, perquè fan referència a uns aspectes de l’obra de Kafka que considere importants. Les reproduiré tal qual, per tant, amb l’esperança de reprendre-les més endavant o com a recordatori. Aquí les teniu.

La culpa en Kafka

Estem acostumats a pensar que hi ha d’haver una correspondència entre la gravetat de la falta i el grau del càstig. En Kafka, però, la falta, lluny de ser una motivació adequada del càstig, sovint no es pot reconèixer. Càstigs va ser el títol d’un volum que que Kafka va proposar una vegada al seu editor, Kurt Wolff. Hi havia d’incloure El judici, La metamorfosi i A la colònia penal. El codi legal o la llei moral que hi ha davall d’aquests càstigs no pot ser més obscur.

La llei sense un legislador, el pecat original sense un déu a qui desobeir: aquesta és l’essència de la teologia negativa que recorre els relats i les novel·les de Kafka. Ell pecat i la culpa semblen consistir no a fer, sinó a ser.

Les víctimes sempre es consideren culpables. Més exactament: són culpables de ser víctimes, d’haver estat dèbils. Sovint, són culpables per omissió: no han fet res, però no han fet el que havien de fer. D’altra banda, el fet de ser víctima resulta sospitós. És impossible demostrar-ne la innocència.

«Clàssics moderns» de Laura Borràs

Acaba d’aparèixer Clàssics moderns de Laura Borràs, continuació de Per què els clàssics, avui, que ja vaig ressenyar en el seu moment (vegeu Un itinerari de literatura universal de Laura Borràs). Editats tots dos per Ara Llibres, tenen l’origen en un cicle de conferències que es van dur a terme amb un gran èxit de públic als CaixaForums de Barcelona i d’altres ciutats. Clàssics moderns, en paraules de l’autora, és «un llibre sobre un recorregut molt particular», que vol ser «una invitació a la gran festa de la lectura i la literatura». 

El recorregut o l’itinerari proposat en aquest cas inclou Èdip rei de Sòfocles, La metamorfosi de Kafka, La cartoixa de Parma de Stendhal i l’anàlisi comparada d’una antologia poètica relacionada amb el motiu bíblic de la dona de Lot a partir de poemes d’Anna Akhmàtova, Maria-Mercè Marçal, Wisława Szymborska i Mario Benedetti. Aquests quatre assaigs estan precedits per un altre d’inicial que porta el títol de Clàssics moderns: a favor de la lectura! 

Josep Iborra, Premi Crítica «Serra d’Or» d’Estudis Literaris

Ahir es van lliurar a Barcelona els Premis Crítica «Serra d’Or» 2013. El llibre de Josep Iborra, Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster (PUV), va ser guardonat amb la serreta d’or en l’apartat d’Estudis Literaris. Al final d’aquesta entrada, hi podeu llegir la relació completa de les obres premiades. En aquest moment de tanta satisfacció, és important de fer constar que aquest llibre no s’hauria arribat a publicar sense l’interès i la dedicació que hi va posar des del primer moment Francesc Pérez Moragon. 

En nom de la família de Josep Iborra, vaig recollir la serreta d’or i vaig dir unes paraules per agrair el premi i per comentar l’obra premiada. L’acte de lliurament dels premis va tenir lloc al Palau Moja, situat entre les Rambles i el carrer Portaferrissa. Aquest palau, una edificació esplèndida del segle XVIII, va ser adquirit a la segona meitat del segle XIX pel marqués de Comillas («el marqués entre comillas», que en deia Aracil), el qui va contractar Jacint Verdaguer com a capellà i almoiner. 

Un itinerari de literatura universal de Laura Borràs

Estic llegint ara alguns llibres que ofereixen una mena d’itineraris o invitacions a la lectura de clàssics de la literatura universal. L’itinerari literari és un procediment que pot ser útil per als qui fem classe de literatura per provocar i guiar la curiositat dels alumnes. És el contrari del manual d’història de la literatura, del catàleg o de l’inventari. Que conste que no tinc res en contra ni dels manuals, ni dels catàlegs ni dels inventaris. Però un curs de literatura no pot consistir en això. En algunes de les pròximes entrades  comentaré diverses propostes editorials d’itineraris literaris.

El primer llibre de què volia parlar-vos és Per què llegir els clàssics, avui de Laura Borràs, publicat recentment per Ara Llibres. L’obra està estructurada en tres parts. En la primera es discuteix el concepte de cànon literari —què cal llegir— i d’autor clàssic, condició que Laura Borràs reivindica per a alguns autors contemporanis. També defensa, “per damunt de qualsevol consideració historicista”, una aproximació al costat emocional de la literatura, des del moment que “els clàssics serveixen per entendre què som” i “contribueixen al creixement del nostre món interior”. Aquesta aproximació, en el cas de Laura Borràs, no es tradueix en un impressionisme rapsòdic, sinó en una capacitat per delimitar el que un llibre pot dir a un lector actual. Més discutible és la insistència a afirmar, com una de les respostes principals a la pregunta del títol, que les obres clàssiques “són llibres que d’alguna manera ens modifiquen, ens fan diferents de com érem abans d’haver-los llegit”. L’expressió d’aquesta confiança fa bonic i ha esdevingut tòpica en les defenses de la virtualitats de la literatura, però crec que no respon a cap realitat.