Una lectura d’un dels poemes de Ferrater que més m’agraden

Ja fa temps, deu anys!, vaig publicar en aquest blog un comentari sobre «Aniversari», un dels poemes de Les dones i els dies de Gabriel Ferrater. Cinc anys més tard, una mica reelaborat i esporgat d’algunes consideracions personals, el vaig publicar en La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. L’any passat, em van demanar que col·laborés en Apadrina un poema, una iniciativa de l’Associació Gabriel Ferrater, que tenia l’objectiu «de posar a l’abast del lector tota la poesia de Gabriel Ferrater comentada per personalitats significatives relacionades o interessades en l’autor i l’obra». Jo no sóc significatiu en res, però sí que estic interessat en Ferrater i la seua obra, de manera que vaig acceptar, i agrair, la invitació.

Reconec que no em vaig calfar massa el cap. Vaig recórrer al comentari d’«Aniversari» publicat en La literatura recordada i el vaig refer una vegada més, ampliant-lo en algun punt i corregint-ne alguna atzagaiada. En les primeres línies afirmava, impertèrrit, que «Aniversari» és «un poema molt breu, de només sis versos». Breu sí que ho és, però no té sis versos, sinó vuit!, i això de «només sis versos», crec que sobra. D’aquesta badada me n’he adonat, certament, però… i de les que encara se’m deuen haver passat per alt? No m’agrada rellegir el que he publicat.

Per raons que desconec, sembla que el projecte Apadrina un poema s’ha interromput o paralitzat. Com que aquesta tercera versió del meu comentari no s’ha arribat a publicar en el web de l’Associació Gabriel Ferrater, la publique ara aquí. De pas, he aprofitat per a refer-la de nou. Deu tractar-se d’un vici. Si aquesta vegada he comptat bé, és la quarta versió. Aquí la teniu:

Antologia portàtil de la poesia universal (30): François Villon

L’EPITAFI DE VILLON (BALADA DELS PENJATS)
Us demanem, germans sobrevivents,
que amb el cor endurit no ens contempleu;
si de nosaltres teniu pietat,
també de Déu obtindreu la mercè.
Aquí ens veieu lligats, quatre, cinc, sis:
la carn que hem engreixat i mantingut
és devorada i podrida temps ha,
i ara els ossos es tornen cendra i pols.
Que no es rigui ningú del nostre mal;
pregueu a Déu que ens vulgui perdonar.

A vosaltres, germans, ara clamem,
no ens desdenyeu perquè fórem occits
per justícia. Vosaltres sabeu prou
que no tothom arriba a posar seny.
Puix que som morts, no ens volgueu acusar;
davant el Fill de la Verge Maria,
que no ens manqui la gràcia del perdó
i siguem preservats del foc etern.
Som morts i ja ningú no ens pot blasmar.
Pregueu a Déu que ens vulgui perdonar.

La pluja ens ha rentat i ens ha esbaldit,
i el sol ens ha eixugat i renegrit;
voltors i corbs ens han buidat els ulls,
les barbes i les celles arrencat,
i ni un moment podem estar asseguts.
Ara aquí, ara allà, a mercè del vent
que sense treva ens gronxa a son plaer
i amb la carn més picada que un didal.
No sigueu de la nostra confraria.
Pregueu a Déu que ens vulgui perdonar.

Príncep Jesús, que del món ets senyor,
guarda’ns de caure en poder del Maligne.
No volem ser-ne deutors ni criats.
Homes, guardeu-vos de tota facècia;
pregueu a Déu que ens vulgui perdonar.

François Villon (aprox. 1430 - abans del 1489)

(François Villon, Balades. Vosgos. Traducció de Feliu Formosa)

Antologia portàtil de la poesia universal (25): François Villon

BALADA DE LES DAMES DEL TEMPS PASSAT
Digueu on o bé en quin país
viu Flora, la bella romana,
Arxipiada o bé Taïs,
que li fou cosina germana,
Eco, que quan crideu contesta
enllà d'un riu o d'un estany
i que fou bella sense mida?
Què s'ha fet de les neus d'abans?

On és la prudent Eloïsa,
per qui va ser castrat i frare,
a Saint Denis, Pere Abelard?
Pel seu amor passà tal prova.
I així mateix, on és la reina
que va ordenar que Buridan
fos llançat dins un sac al Sena?
Què s'ha fet de les neus d'abans?

La reina Blanca, com el lliri,
que cantava amb veu de sirena,
Berta, Alícia o Beatriu,
Haremburgis, nascuda al Maine,
i Joana, la de Lorena,
que fou cremada a Rouen,
on són, oh Verge Sobirana?
Què s'ha fet de les neus d'abans?

Príncep, no pregunteu on paren
ni avui ni la setmana entrant.
Us remeto a aquesta tornada:
Què s'ha fet de les neus d'abans?

François Villon (aprox. 1430 - abans del 1489)

(François Villon, Balades. Vosgos. Traducció de Feliu Formosa)

Antologia portàtil de la poesia universal (1): François Villon

BALADA [QUE VILLON FÉU A REQUESTA DE LA SEVA MARE PER PREGAR A LA MARE DE DÉU]

Senyora del cel, reina de la terra,

Emperadriu dels aiguamolls infernals,

Acolliu aquesta vostra humil cristiana,

Tingueu-me entre els vostres escollits,

Encara que no hagi fet res per merèixer-ho.

Els vostres beneficis, Dama i Senyora meva,

Depassen de lluny tots els meus pecats,

I sense la vostra gràcia, ningú no pot

Guanyar-se els Cels. No sóc mentidera:

En aquesta fe, jo vull viure i vull morir.

Al vostre Fill digueu-li que sóc seva,

Que els meus pecats esborri

I que em perdoni com a l'Egipciana,

O com féu amb Teòfil el clergue,

Aquell que per gràcia vostra fou alliberat i absolt,

Malgrat que havia fet un pacte amb el dimoni.

No m'ho deixeu fer mai, això, a mi;

Vergeimmaculada que en Vós porteu

El sagrament amb el qual se celebra la missa:

En aquesta fe, jo vull viure i vull morir.

Dona sóc, pobra i vella,

Ignorant, incapaç de llegir lletra.

A l'església de la qual sóc parroquiana

Hi veig pintat un Paradís amb tot d'arpes i llaüts,

I també un infern on s'abrusen els pecadors.

L'un em fa temor, l'altre és font d'alegria.

Feu-me tenir la joia, poderosa deessa

A qui tots els pecadors invoquen,

Curulls de fe, sense hipocresia ni peresa:

En aquesta fe, jo vull viure i vull morir.

Vós portàreu, gran Verge sobirana,

Jesús-rei que no té fi ni cessa.

El Totpoderós fent-se feble com nosaltres,

Els cels deixà i vingué en nostre ajut

Oferint a la mort sa bella joventut,

És ell Nostre Senyor i jo el professo:

En aquesta fe, jo vull viure i vull morir.

François Villon (aprox. 1430 - abans del 1489)

(François Villon, Les balades. Labreu Edicions. Traducció d’Andreu Subirats)

Cinquena sessió del curs de literatura universal a l’Octubre: Dante, Villon, March

Dimarts de la setmana passada vam dedicar la sessió del curs a la lectura i comentari de dos poemes de François Villon, d’uns altres dos d’Ausiàs March i del cant cinquè de l’Infern de Dante. 

Villon i March són els poetes més grans del segle XV. Profundament medievals, la seua obra se situa a banda del corrent humanista i de la nova concepció de la literatura inaugurada per Petrarca. Al mateix temps, gràcies a la seua poderosa personalitat, tots dos trenquen els motles de la literatura medieval i es pot dir que la renoven des de dins. Són dos poetes antilírics, capaços d’establir una distància envers els temes de la tradició poètica i envers l’expressió de la pròpia experiència, com un Bertolt Brecht segles més tard o un Arquíloc segles abans. Així, encara que la major part de la poesia d’Ausiàs March expressa l’anhel d’aconseguir un amor purament espiritual, en què el cos se sotmet a l’ànima, i el desig de la carn al desig de l’enteniment, March no deixa de constatar que aquest amor és irrealitzable per causa de la dama i d’ell mateix. L’ideal d’un amor exclusivament intel·lectual va acompanyat de la consciència, o l’experiència, de la seua impossibilitat. Aquest reconeixement del fracàs és el que fa convincent i versemblant psicològicament la seua poesia, més enllà del convencionalisme i de la retòrica.

5.3. Reacció contra el teatre clàssic. Teatre èpic i de l’absurd

Ací teniu  5.3. Reacció contra el teatre clàssic. Teatre èpic i de l’absurd, un altre dels temes que vam donar corrents per poder anar-nos-en de vacances amb la consciència tranquil·la.

A més d’explicar les innovacions del teatre de Brecht, vam llegir i comentar uns fragments de L’òpera de tres rals i una selecció de la seua poesia. Brecht és un dels meus autors preferits, com a poeta sobretot. És un dels grans poetes antilírics de la literatura universal, com Arquíloc, com Guillem de Berguedà, com Ausiàs March o François Villon. Per poetes antilírics entenc els que estan atents a no deixar-se atrapar en els jocs verbals. Els qui es mantenen lúcids davant la retòrica i davant la vida i el temps que els ha tocat viure. Solen desconfiar de la literatura i tenen un sentit de la realitat molt desenvolupats. Són molt expressius, perquè són molt precisos, i mostren, en els millors moments, una rara energia.

El crític Marcel Reich-Ranicki ha escrit, sobre la poesia de Bertolt Brecht, que  “Brecht odiava l’abús de la poesia per a fugir cap a la confusió i la nebulositat, aquest vici capital de la literatura alemanya. Brecht va ser capaç de demostrar que el cant pot ser raonable, i la raó poètica. Va mostrar que la síntesi de creació i intel·lecte no sols era necessària, sinó també possible. Igual que Heine, Brecht va escriure per a persones que pensen i que reflexionen fins i tot en els seus poemes dedicats a l’amor.”