dilluns, 25 d’abril de 2011

Mon coeur mis à nu

Una última nota sobre Baudelaire. Baudelaire és molt més que l’autor de Les flors del mal. És un dels grans crítics de literatura, d’art i de música del segle xix. És l’autor de Le Spleen de Paris, cicle de poemes en prosa que reprèn i refà alguns dels poemes més importants de Les flors del mal, sovint amb resultats superiors. Last, but not least, és l’autor d’una sèrie de carnets íntims, col·lecció de reflexions i aforismes, publicats conjuntament sota el títol de Mon coeur mis à nu. Triant aquest títol sembla que Baudelaire va recollir el desafiament llençat per Poe en una de les notes de Marginalia, en què apuntava que algú podria revolucionar el pensament, l’opinió i el sentiment humans publicant “un llibret molt breu, My heart laid bare (El meu cor despullat o El meu cor al descobert) que revelés els seus secrets més inconfessables”. Però tot seguit afegeix: “aquest llibret ha de respondre al títol. […] Ningú no s’atreveix a escriure’l. Ningú no s’hi atrevirà. Ningú podria escriure’l encara que s’hi atrevís. El paper s’arrugaria i cremaria amb els tocs de l’ígnea ploma”.
Baudelaire s’hi va acostar tant com va poder i ens va donar les claus de gran part de la seua vida i de la seua obra.
Com a traca final, ací teniu una petita selecció de Mon coeur mis à nu en la traducció de Vicent Alonso (El meu cor al descobert. Albatros, 1992):


Aquests bells i grans vaixells, imperceptiblement balancejats (gronxats) sobre les aigües tranquil·les, aquests robusts vaixells, d’aspecte desenfeinat i nostàlgic, ¿no ens diuen en una llengua muda: “Quan partim cap a la felicitat”?
*
Allò que no és lleugerament deforme sembla insensible; d’ací se segueix que la irregularitat, és a dir, l’inesperat, la sorpresa, l’esbalaïment, són una part essencial i la característica de la bellesa.
*
En certs estats de l’ànima, gairebé sobrenaturals, la profunditat de la vida es revela tota sencera en l’espectacle, per ordinari que puga ser, que tenim davant dels ulls. Ell n’esdevé el símbol.
*
Cada minut som esclafats per la idea i la sensació del temps. I només hi ha dos mitjans per escapar d’aquest malson, per oblidar-lo: el plaer i el treball. El plaer ens desgasta. El treball ens fortifica. Triem.
Com més ens servim d’un d’aquests mitjans, més l’altre ens inspira repugnància.
*
En l'amor, corn en gairebé tols els afers humans, l'entesa cordial és el resultat d'un malentès. Aquest malentès és el plaer. L'home crida: "Oh, àngel meu! ". La dona parrupa: "Mamà, mamà!".I aquests dos imbècils estan convençuts que pensen d’acord. L'abisme infranquejable que causa la incomunicabilitat, resta infranquejat.
*
Gust invencible per la prostitució en el cor de l’home, d’ací naix el seu horror a la solitud. Vol ser dos. L’home de geni vol ser un, per tant solitari.
La glòria és restar un i prostituir-se d’una manera particular. Aquest horror a la solitud, la necessitat d’oblidar el seu jo en la carn exterior, és allò que l’home anomena noblement necessitat d’estimar.
*
Tots els imbècils de la burgesia que pronuncien incessantment els mots: "immoral, immoralitat, moralitat en l'art" i altres estupideses, em fan pensar en Louise Villedieu, puta de cinc francs que, acompanyant-me un dia al Louvre on mai no havia estat, començà a ruboritzar-se, a cobrir-se la cara i, estirant-me a cada instant de la màniga, em demanava davant les estàtues i els quadres immortals, com es podien exposar públicament indencies semblants.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada