dimecres, 4 de gener de 2012

El regal de Reis


Com que demà és la Nit de Reis, la serp blanca voldria deixar-vos com a regal (bé, com a regalet) la traducció al català de The Gift of the Magi (El regal de Reis) d’O. Henry, tot un clàssic dels contes de Nadal, al costat de la Christmas Carol de Dickens i d’uns pocs més. La majoria de vosaltres ja el deveu conèixer, però El regal de Reis és un d’aquells relats que sempre dóna gust de tornar a llegir, com quan érem menuts i ens agradava de sentir una volta i una altra, incansables, el mateix conte, i protestàvem indignats si detectàvem algun canvi en la narració.

O. Henry, pseudònim de William Sydney Porter (1862-1910), va ser durant la primera dècada del segle vint un dels escriptors més populars dels Estats Units. I, en part, ho continua sent. Cap al 1920 s’havien venut gairebé cinc milions d’exemplars dels seus llibres a Nord-amèrica, i era molt llegit també a Europa, a Rússia sobretot. Se’l coneixia com el “Maupassant ianqui”. És cert que entre Maupassant i O. Henry hi ha alguns punts de semblança, com els arguments hàbilment estructurats amb un final inesperat i l’interès i l’empatia per la vida de les classes populars, però Maupassant se’n diferencia perquè és un escriptor més cínic i menys humorístic, més realista. Supose que si O. Henry no sembla tan realista com Maupassant és, entre altres coses, perquè moltes de les seues històries acaben bé, i també pel seu estil sempre enjogassat i irònic. 

O. Henry combina dos aspectes del conte que van contribuir al seu èxit: la forma narrativa fortament estructurada creada per Poe i la veu oral d’un narrador, com si fos un contacontes, que s’adreça a un auditori més que a un lector. D’altra banda, aquesta veu, que crea un efecte de proximitat amb el lector, gairebé de complicitat, es distancia de la seua història amb jocs de paraules i comentaris irònics sobre les fórmules lingüístiques i narratives que utilitza. O. Henry se situa així a les antípodes de la impersonalitat narrativa que reclamava Flaubert i que tant Maupassant com Txèkhov van intentar practicar. 

Una altra clau del seu èxit és l’actitud democràtica que s’expressa en els seus contes. Més concretament: la seua simpatia pels més pobres i pels més desvalguts. Sembla que el president Roosevelt va dir una vegada que els contes d’O. Henry havien fet que es preocupés pels patiments de la classe treballadora i que havien influït en la seua política del New Deal. És probable que l’anècdota no siga certa, però resulta versemblant. 

La valoració crítica de l’obra d’O. Henry ha estat fluctuant. La seua enorme popularitat va fer arrufar el nas a més d’un, i se’l va acusar, per dir-ho breu, de sentimental, de trivial i de mecànic o previsible. És cert que el sentimentalisme, entès pejorativament com a emoció exagerada i superficial, és una característica de molts dels contes d’O. Henry, però es pot considerar una falta venial, perquè sempre és la conseqüència d’una simpatia càlida i intensa pels seus personatges. També és cert que aquests tenen una psicologia sumària, o que no en tenen, però la creació de personatges sempre ha estat un element secundari en l’espai breu d’un conte. Finalment, massa sovint els finals sorprenents o inesperats dels contes d’O. Henry estan basats en coincidències o casualitats, massa evidents, o massa fàcils, o massa recercades. En tot cas, aquests finals contribueixen a crear la forma tan densament estructurada dels seus relats. Era la lliçó que havia après de Poe. 

El crític formalista Boris Eikhenbaum rus va ser el primer a considerar O. Henry com un escriptor «complex i subtil», amb un «sentit molt agut per la forma i la tradició literàries». En el seu estudi breu O. Henry and the Theory of the Short Story, del 1925, va argüir que el conte, a diferència de la novel·la, és una forma narrativa elemental o primària. Basant-se en els relats d’O. Henry, va suggerir que el conte està construït sobre la base d’alguna contradicció o incongruència i que acumula tot el seu pes cap al final. En la novel·la, en canvi, són fonamentals les tècniques per demorar l’acció, per crear centres d’interès diferents, per conduir intrigues paral·leles. Les seues grans dimensions i la diversitat d’episodis impedeixen de culminar en un final tota la història. Eikhenbaum il·lustrava aquest diferència de procediment comparant la novel·la a una llarga passejada per llocs diferents, que pressuposa un retorn tranquil, i el conte a l’escalada d’una muntanya, que té per finalitat oferir-nos la visió que es descobreix des de l’altura. 

Eikhenbaum remarcava també que O. Henry era un artista molt conscient de les convencions literàries i que els seus relats practiquen sovint una crítica paròdica del gènere: «O. Henry puntua el progrés de l’argument aprofitant cada moment com una oportunitat per introduir-hi la ironia literària, per destruir la il·lusió d’autenticitat, per parodiar un clixè, per fer palpable el convencionalisme de l’art narratiu o per mostrar com està construït el relat. Una vegada i una altra l’autor s’introdueix en els esdeveniments de la seua pròpia història i fa participar el lector en una conversa literària. Tots els components de la narració són acompanyats habitualment per comentaris d’aquesta mena.» 

El regal de Reis és representatiu del millor O. Henry, i justament famós. La història s’obri amb un començament ràpid i irresistible, sense cap preàmbul, que involucra el lector i li proporciona un sentit dels antecedents de la narració: «Un dòlar i vuitanta-set centaus. Això era tot. I d’aquests centaus, seixanta eren monedes d'un cèntim. Cèntims estalviats un a un barallant-se amb el botiguer, amb la verdulera i amb el carnisser fins a posar-se roja davant l’acusació silenciosa d’avarícia que implicava un regateig tan obstinat. Della els va comptar tres vegades. Un dòlar i vuitanta-set centaus. I l’endemà era Nadal.» En una segona lectura, aquest paràgraf inicial adquireix una funció premonitòria. 

El final d’El regal de Reis és doblement sorprenent i irònic, però no és un final trist ni desolat, com el que podem llegir en La joia de Maupassant, un altre conte molt celebrat pel final inesperat que proporciona l’última frase. 

O. Henry tanca la seua història amb un paràgraf que constitueix una peça de moralització inusualment solemne en la seua obra. Però la nota sentenciosa està matissada per una digressió sobre l’origen dels Reis d’Orient: «Els Reis d’Orient, com ja sabeu, eren uns savis —uns homes meravellosament savis— que van portar regals al Nen en el pessebre. Ells van inventar l’art de fer regals per Nadal. Com que eren savis, els seus regals sens dubte també ho eren, i potser fins i tot es podien canviar en cas de tenir-los repetits.» Fins i tot quan es posa seriós, O. Henry no pot evitar de fer broma. 

Aquest final no intenta expressar una veritat moral sorprenent i complexa, sinó sintetitzar una cosa que tothom sap que és indispensable en la vida familiar de cada dia: l’amor no egoista. Els regals de Della i Jim —una cadena per al rellotge i un joc de pintes— repliquen els dels tres Reis d’Orient, cosa que dóna als protagonistes una dimensió bíblica. Però en la versió d’O. Henry aquests regals no són or, ni encens ni mirra, ni tan sols un joc de pintes per al cabell ni una cadena de rellotge, sinó l’amor desinteressat. Les seues possessions més valuoses són ells mateixos. 

Jorge Luis Borges, que l’admirava molt, va escriure sobre O. Henry: «Edgar Allan Poe había sostenido que todo cuento debe redactarse en función de su desenlace; O. Henry exageró esta doctrina y llegó así al trick story, al relato en cuya línea final acecha una sorpresa. Tal procedimiento, a la larga, tiene algo de mecánico; O. Henry nos ha dejado, sin embargo, más de una breve y patética obra maestra.» 

Als Estats Units es va crear en la seua memòria el premi de contes O. Henry Awards, un dels més importants del món. Aquest premi l’han rebut, entre altres, els escriptors William Faulkner, John Updike, Truman Capote, Saul Bellow i Raymond Carver, i també Woody Allen.

2 comentaris:

  1. Hola Enric, com veig que aquest any aneu més despresa i que ja heu donat gran part de la meua temàtica preferida que era el Decameró, crec que t'agradaria un llibre de contes molt particular, no massa infantils, que s'anomena "cuentos de la periferia", de Shaun Tan, publicat per Barbara Fiore editora.
    A mi em pareixen molt curiosos. Ja em diràs que tal.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies per la referència. No la coneixia. Pel que fa al Decameró, aquest curs he penjat en la pàgina web de literatura universal uns quants contes de Boccaccio. Ho anunciava i els comentava una mica en aquesta entrada del bloc: http://laserpblanca.blogspot.com/2011/12/quatre-contes-del-decamero.html

    ResponElimina