dijous, 1 de març de 2012

La dona insatisfeta

Quan parlem en classe de la novel·la realista del segle XIX, els alumnes troben estrany que molts dels títols més importants d’aquest corrent literari tinguen com a tema central l’adulteri femení. Per què aquesta insistència? Hi ha un llibre que pot ajudar a respondre a aquesta qüestió i a aprofundir en les seues implicacions. Es tracta de La mujer insatisfecha. El adulterio en la novela realista (Edhasa, 1984) de Biruté Ciplijauskaité, investigadora d’origen lituà. La referència bibliogràfica la vaig trobar en Entresiglos, portal de literatura de Joan Oleza i Teresa Ferrer, concretament en la guia docent del curs La novela española del siglo XIX

Evidentment, a hores d’ara aquest llibre està descatalogat i exhaurit. L’hauria pogut cercar en alguna biblioteca, però estic acostumat de sempre a llegir els llibres que tinc a casa i, si no, a comprar-los. És un error i un mal hàbit, però és així. Vaig teclejar-ne el títol en el cercador d’uniliber, que va donar-me com a resultat un únic exemplar disponible en l’Asilo del libro, llibreria de nom tètric situada al carrer de Ferran de València, al costat del Centre Octubre. Cinc minuts a peu des del Vives. No valia la pena, per tant, de comprar-lo online. L’endemà, aprofitant un buit en les classes, me n’hi vaig anar. Així, estirava les cames i de pas m’estalviava les despeses d’enviament. I, en efecte, allí era el llibre, en l’Asilo, esperant ansiós que el rescatés de la seua orfenesa, previ pagament de divuit euros. Només faltava llegir-lo i subratllar-lo, cosa que vaig dur a terme durant el cap de setmana, i fer-ne cinc cèntims per als entusiastes seguidors i seguidores de la serp blanca

En la introducció amb què encapçala La mujer insatisfecha, Ciplijauskaité reconeix que el tema de l’adulteri és molt antic i que sorgeix regularment en totes les literatures des dels orígens de la novel·la. Així i tot, només es converteix en un tema central en la novel·la realista del XIX. És el moment crucial en què s’esquerden els sistemes tradicionals, es desacrediten els valors burgesos i es comença a dubtar de la santedat del matrimoni i de la impermeabilitat de les classes socials. En la primera part del llibre Ciplijauskaité presenta un panorama de la situació de la dona als respectius països per demostrar que encara que totes les novel·les de l’adulteri s’inspiren en Madame Bovary, cada una creix orgànicament ajustada a la seua societat. La segona part està dedicada a l’anàlisi comparada de quatre novel·les: Madame Bovary de Flaubert, Anna Karènina de Tolstoi, La Regenta de Clarín i Effie Briest de Fontane. En la tercera part es consideren solucions contemporànies distintes: la dona insatisfeta creada per Henry James en Retrat d’una dama, que opta per la submissió a la moral, i el trencament-alliberament sense adulteri en el cas de Nora, en Casa de nines, d’Ibsen. El llibre es tanca amb dos estudis sobre dues novel·les espanyoles que tracten l’adulteri sense subordinar-li l’estructura total: Fortunata y Jacinta i La Gaviota

El model de la novel·la de l’adulteri sorgeix a França, on George Sand havia posat de moda l’expressió «la dona incompresa». En la novel·la de l’adulteri aquesta dona insatisfeta intenta rebel·lar-se, però en els quatre casos que estudia Ciplijauskaité la dona és vençuda no tant pel marit com per l’ambient. L’èmfasi en la força d’aquest és un dels pocs elements comuns a les quatre obres i pot tenir l’origen fins a cert punt en el determinisme de Taine i la tècnica de la novel·la naturalista. 

Ciplijauskaité, citant Tony Tanner (Adultery in the Novel: Contract and Transgression), assenyala que, en contrast amb la novel·la anterior, la major part de les novel·les “burgeses” del segle XIX es desenvolupen entorn del tema de la família imperfecta. Aquest fet podria ser una conseqüència de l’amenaça cada vegada més intensa en la vida real de la «ruptura del contracte», que crea una esquerda i representa un atac als codis de la societat contemporània. D’altra banda, des d’un punt de vista estrictament narratiu, sembla que el triangle té més força generadora que la simetria del matrimoni. 

Les protagonistes d’aquestes quatre novel·les comparteixen un desig d’evasió de l’avorriment, de la monotonia de la vida diària, d’una existència engabiada sotmesa a regles precises. Cadascuna ho fa a la seua manera. Emma Bovary es crea un món ideal a través de les lectures. Al principi creu que la seua desil·lusió en la recerca de la gran «passió de la seua vida» ve de l’ambient i intenta una evasió física: de la granja a Tostes i després a Yonville. Però a tot arreu topa contra la moral burgesa, en una mena de cercle viciós a través de la repetició ampliada. Un altre detall important: és l’única de les quatre heroïnes que manifesta un odi constant cap al marit des del principi. 

A Anna Karènina sembla que se li ofereixen més possibilitats: és una dona enèrgica, més intel·ligent i probablement la més lliure de totes, que lluita per la seua felicitat no imaginant-la segons les novel·les llegides, sinó havent-la trobada sense cercar-la en la vida real. Té el valor d’enfrontar-se amb la seua societat i la moral imposada per aquesta. Durant algun temps —anant-se’n del país que l’oprimeix amb les seues normes— troba satisfacció. Però no pot escapar del judici de la societat ni perdre la sensació de dependència total de l’home, que pesa més per ser il·legal. L’estructura social pot més que ella i acaba sucumbint. 

L’adulteri sembla imposar en les quatre novel·les una estructura semblant: l’estereotip del triangle. Però en el desenvolupament de cada una d’aquestes quatre novel·les hi ha diferències notables. L’adulteri produeix una serialització de triangles en forma d’espiral en Madame Bovary. L’estructura d’Anna Karènina, en canvi, és molt més complexa. La figura principal que estructura l’obra no és el triangle, encara que n’hi ha molts, sinó la juxtaposició constant de dues trames que s’uneixen ocasionalment: la vida d’una «família trencada» i la vida d’una altra de «sana». Les juxtaposicions procedeixen sempre per contrast o inversió. 

La mujer insatisfecha és un llibre suggestiu. M’ha sorprès, però, que no considere, ni tan sols esmente, una altra de les grans novel·les del XIX centrada en l’adulterí femení: El cosí Basílio d’Eça de Queirós. La novel·la de Queirós és un remake molt deliberat de Madame Bovary, però en molts aspectes és més humana, més comprensiva i més versemblant que no la novel·la de Flaubert. Ferran Torrent em comentava que, per a ell, El cosí Basílio, encara que sempre ha estat en un segon terme, és molt millor que Madame Bovary

Ciplijauskaité tampoc no diu res de La dama del gosset d’Anton Txékhov, una altra història d’adulteri on, a diferència de les novel·les a què ens hem referit, la protagonista no és castigada. Ni tan sols es pot parlar d’adulteri femení: els dos protagonistes, Anna i Gúrov, estan casats tots dos. La setmana passada vaig llegir i comentar La dama del gosset en els grups de primer de batxilllerat. La veritat és que em feia por que els alumnes s’avorriren. La vam llegir en classe en veu alta i, de tant en tant, interrompia la lectura i els feia preguntes o els en remarcava algun detall, intentant despertar i mantenir l’interès. Quan vam acabar la lectura, vam fer-ne un comentari general en classe i després els vaig demanar que cada un escrivís un comentari pel seu compte. Per a la meua sorpresa, m’han dit que els ha agradat molt. Visca els alumnes del Vives!


1 comentari:

  1. Fóra interessant, potser, incloure dins d'aquestes consideracions l'obra de Galdós Lo prohibido. Sobretot perquè se centra en un adulteri però vist des del punt de vista d'un narrador protagonista que és, a més, home.

    ResponElimina