dilluns, 30 de juliol de 2012

Grans llibres (1)

A la tardor del 1991, David Denby, crític de cinema del New York Times, es va tornar a matricular en els cursos de Literature Humanities i de Contemporary Civilization de la Columbia University, trenta anys després d’haver-los cursat per primera vegada. Eren dos cursos sobre «grans llibres». El primer, dedicat a una selecció d’obres mestres de la tradició literària europea i, el segon, a una altra d’obres filosòfiques i de teoria social. 

Denby va relatar la seua experìència en Great Books (Los grandes libros. Acento Ediciones), que porta com a subtítol My Adventures with Homer, Rousseau, Woolf and Other Indestructible Writers of the Western World. Entre moltes altres coses, aquesta obra, que ell mateix va caracteritzar com «an adventure book, and also a naïve book, an amateur’s book», és una síntesi d’obres clau de la literatura universal, una reflexió sobre l’ensenyament de la literatura i sobre la funció dels clàssics en la nostra societat, i una defensa de la tradició literària occidental. Denby comenta els llibres que va llegir, basant-se només en els seus interessos personals, sense fer cap mena de referència a la bibliografia, i també la manera com els professors encarregats dels cursos impartien les classes i les reaccions i intervencions dels alumnes. 

Els cursos sobre «grans llibres» van començar a principis del segle XX a la Universitat de Columbia, de la qual va ser professor el gran crític literari Lionel Trilling, i des del 1940 es van estendre a moltes altres universitats nord-americanes. No són exactament uns cursos de literatura universal en el sentit acadèmic, sinó una presentació i comentari d’una sèrie d’obres bàsiques que qualsevol persona de formació universitària hauria de conèixer, tant si estudia filologia, dret, medicina o matemàtiques. 

L’atractiu d’aquests cursos és una conseqüència, en bona part, del seu caràcter no especialitzat, de la voluntat de portar a la pràctica l’ideal humanístic de formació de la personalitat a partir de la literatura, com una manera de traure a la llum aspectes de la personalitat dels alumnes que no s’han desenvolupat encara. Els cursos deixen de banda la «teoria literària» i la «contextualització» de les obres. En termes acadèmics, és clar, són un escàndol i, potser, un anacronisme. Great Books és una defensa, profundament sentida, de la seua bondat i del seu encant. Contra els qui sostenen que, sense una adequada explicació prèvia del context literari i històric, els alumnes no poden comprendre les obres de la literatura clàssica, Denby replica que la insistència en una exposició ordenada de les influències i de les fonts té més a veure amb la voluntat de controlar la presentació dels llibres en els cursos que amb les dificultats reals que poden tenir els alumnes en llegir-los. 

És cert que solem oblidar el que llegim de joves, i que no sempre ho vam entendre, o que ho vam entendre d’una manera molt parcial, però la lectura sempre deixa un sediment, una empremta de l’esforç que vam fer per llegir i per comprendre —anomeneu-lo gust, caràcter, personalitat, judici… El fet, però, és que sovint es confon l’estudi de la literatura (i els interessos professionals dels estudiosos de la literatura) amb la literatura mateixa i s’oblida que l’estudi especialitzat i contextual de les obres literàries només té sentit si es basa en una experiència personal prèvia de les obres més importants de la tradició literària. 

Una altra crítica que han rebut els cursos de «grans llibres», sobretot des de l’esquerra acadèmica nord-americana lligada als estudis culturals, és que es basen en un cànon literari d’autors occidentals, mascles i blancs. Quin paper han de jugar aquests clàssics en un país com els Estats Units, la població del qual està formada per gent de molts altres llocs a més d’Europa? Per què els grups tradicionalment oprimits, com les dones, les classes baixes i les diferents minories ètniques, han de llegir un currículum dominat per obres en què no es poden reconèixer? Que uns llibres determinats hagen sobreviscut durant tan de temps, afirmen, no és una prova de la seua universalitat, sinó exactament del contrari: que són part d’una tradició que ha triomfat políticament. Més encara: la tradició cultural és còmplice del mal i de l’opressió, i cal desemmascarar-la a partir d’una anàlisi basada en la trinitat de determinants —gènere, raça i classe— i el llenguatge com a controlador del discurs. 

Denby, en el seu llibre, esmenta l’anècdota d’una estudiant de raça negra que es queixava perquè en la universitat li recomanaven de sentir Mozart, però no li deien res de la música dels tambors africans. Des del nostre país, aquestes actitud ens poden sobtar una mica, però als EUA tenen una forta presència. S’han d’entendre en el context de la societat nord-americana. 

Quan Harold Bloom va publicar El cànon occidental (traducció catalana en Columna Edicions), que va tenir tant de ressò, el seu propòsit no era delimitar els autors bàsics de la tradició occidental, sinó defensar la seua centralitat i importància en el sistema educatiu. A Espanya només es van fixar en detalls secundaris, com ara si algun autor determinat hi apareixia o no. El llibre de David Denby se situa en aquesta línia d’El cànon occidental, però sense la fúria i la indignació apassionada de Bloom. 

Denby objecta o remarca a l’esquerra acadèmica —llegiu, els representants dels estudis culturals—, que els grans llibres de la tradició occidental no encarnen una sèrie de veritats eternes, sinó una tradició radical d’autocrítica. En aquesta tradició, un llibre en desafia un altre: Boccaccio refà la Divina Comèdia, Montaigne es contradiu ell mateix, Marx capgira Hegel. El que els clàssics ensenyen no és un cos estable de coneixements o de valors, sinó un hàbits crítics que no abandonaran mai l’estudiant. Denby assenyala que va poder aprendre dels grans llibres perquè eren profundament diferents d’ell mateix. No es tracta que els alumnes es reconeguen en la seua identitat —de classe, de gènere, de raça— en els llibres que llegeixen, sinó que aquests els qüestionen i els inquieten. 

D’altra banda, i deixant de banda el caràcter literàriament problemàtic de moltes de les alternatives que es proposen al cànon occidental, els atacs que s’han fet des dels estudis culturals contra la tradició literària occidental, continua Denby, es basen en una simplificació i una caricatura, i parteixen d’una teoria rígida que exclou l’experiència real dels lectors. És absurd, diu, afirmar que els textos clàssics occidentals silencien i dominen tothom, excepte una elit dirigent. El fet és que els líders de l’esquerra acadèmica han llegit els clàssics que denuncien com a còmplices de l’opressió, i que aquest fet no els ha incapacitat per a denunciar-la. La tradició cultural obre qualsevol porta que es vulga espentar. 

De tota manera, Denby admet que els estudis culturals han tingut algun efecte beneficiós. Així, han alertat els lectors sobre els supòsits amagats del llenguatge i del punt de vista literaris. En la pròxima entrada us parlaré d’algunes de les lectures que va fer dels grans llibres i de les seues observacions sobre els professors.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada