dimecres, 4 de juliol de 2012

Una nota de lectura sobre l’«Ulisses» i el «Tristram»

Enguany he tornat a llegir l’Ulisses de Joyce i el Tristram Shandy de Sterne, tots dos en la traducció catalana de Mallafré. Ja fa més de vint anys que els vaig llegir per primera vegada. Del Tristram, llevat d’alguns incidents aïllats, recordava, només, el seu to enjogassat i divertit. Però havia oblidat del tot —o se’m va passar per alt en aquella primera lectura— la melancolia de moltes de les pàgines d’aquesta novel·la, corol·lari, potser, de la percepció dolorosa del temps que molt sovint mostra el seu narrador. 

Aquesta sensibilitat envers el pas del temps apareix, per exemple, en l’aporia que es planteja en el volum quart, quan Tristram constata que al cap d’un any de començar a escriure la seua vida i opinions no ha anat més enllà del primer dia. Perplex, es confessa que per molt que escriga la vida sempre anirà per davant, sempre hi haurà alguna cosa més que contar, perquè demana més temps narrar una vida que viure-la. En un altre moment de la seua narració, Tristram torna a constatar, desolat, que «el Temps s’escola massa de pressa». El sentiment de la mort que s’acosta intensifica encara més la melancolia d’aquest llibre. Sterne estava ja molt malalt quan va escriure la seua novel·la, i sabia, com fa dir a Tristam, que «la mort ja m’ha agafat pel ganyot». I això «no és viure, perquè com que aquesta filla de puta ha descobert on visc...» 

Què recordava de l’Ulisses? El monòleg de Molly Bloom,certament; també se m’havia quedat a la memòria l’escena del capítol primer en què Stephen Dedalus està fent classe i aquella frase de «la Història és un malson del qual intento de despertar». Però sobretot tenia el record, bastant difuminat, és clar, d’una massa de fets que em va fascinar per la seua varietat i precisió, i que em va desconcertar també, ja que no vaig saber relligar-los en un sentit coherent. 

Enguany, entre la relectura d’una novel·la i de l’altra he deixat passar molt poc de temps. Potser és per això que no puc evitar comparar-les. L’Ulisses, a pesar de les innovacions tècniques i formals que presenta respecte a la tradició novel·lística, em sembla una culminació, monstruosa si es vol, hipertrofiada, de la novel·la realista del XIX. El Tristram, en canvi, va obrir un camí nou que a penes ha tingut seguidors, llevat d’algunes excepcions fonamentals com Jacques el fatalista (Edhasa) de Diderot i Eugeni Onegin (Columna Edicions) de Puixkin. Sterne va parodiar en la seua obra les convencions que s’estaven formant de l’aleshores encara nova novel·la, i va posar en qüestió la seua pretensió de reflectir la realitat. A la línia argumental, on un fet porta a un altre, i on es planteja una intriga, Sterne hi oposa un relat ple de digressions, on res no comença ni acaba, on el que hi ha sobretot són interrupcions. El fil argumental s’esvaeix i la narració de la vida del protagonista no acaba d’arrencar mai. 

Tant Sterne com Joyce tenien una consciència molt aguda de les convencions de la novel·la, però mentre que el primer juga amb elles, en mostra les contradiccions i les boicoteja des de dins, Joyce les porta fins a les últimes conseqüències per superar-ne les limitacions a l’hora de representar l’espai i el temps de la realitat. Pel que fa al temps, l’Ulisses intenta anul·lar el desajustament entre el temps de la història i el temps de la narració. La lectura de l’Ulisses hauria de durar el mateix temps que l’espai cronològic de la seua narració: des de les vuit del matí d’un dia a les tres de la matinada del mateix dia. En teoria, si més no. El monòleg de Molly Bloom no és narrat, sinó presentat en temps real, sense el·lipsis ni acotacions, sense cap interrupció. Gairebé sembla un intent de refutació de l’aporia que es plantejava en el Tristram, encara que aquesta es referia concretament al conflicte que es produeix quan l’escriptor es proposa contar la seua biografia, com és el cas de Tristram Shandy. 

Aquest intent de superposar el mapa sobre el territori representat, no afecta únicament el temps cronològic que dura l’acció, sinó el mateix espai on passa aquest temps. Hi ha en l’Ulisses una voluntat quasi cartogràfica de reproducció de l’espai. S’ha dit que Dublín podria ser reconstruït a partir de l’Ulisses. Es tracta d’una exageració, és clar, però no deixa d’assenyalar una característica fonamental d’aquesta novel·la. La seua voluntat cartogràfica afecta igualment la consciència i les accions dels personatges. El lector té una informació completa de tot el que Leopold Bloom sent, del que veu, del que pensa i del que diu, de tot el que fa, incloent-hi la deposició matinal. De vegades s’arriba fins a una mena d’hipertròfia, com en el capítol 10, on es descriuen alternadament dinou situacions en què apareixen diversos personatges que van amunt i avall de Dublín al mateix temps. Aquesta tècnica, encara que en una escala més modesta, ja havia estat utilitzada abans. Flaubert va ser un dels primers a utilitzar-la en Madame Bovary, en l’escena dels comicis agrícoles, però el seu contrapunt es reduïa a dues o tres línies com a màxim. Anna Karènina de Tolstoi és també un exemple de trama doble en contrapunt, representada per les parelles Anna-Vronski i Kitty-Levin. 

La immersió dins la realitat que representa l’Ulisses comportava el perill de convertir la novel·la en un repertori caòtic i sense interès de fets diversos. Que és, de fet, la sensació que provoca en molts lectors. Ara, en l’Ulisses aquesta massa de fets apareix cohesionada per la trama d’associacions, mites i símbols que recorre tot el llibre; és la que li dóna forma i sentit en últim terme. Les referències no sempre són evidents i no és fàcil resseguir-les, perquè el joc d’associacions que posa en funcionament Joyce arriba de vegades a extrems d’un virtuosisme diabòlic. De vegades, una mica gratuït, també. Les digressions del Tristram, en canvi, que es desencadenen igualment a partir d’un joc d’associacions, permeten una lectura més còmoda, més amable. Sterne no era un fanàtic de la literatura com Joyce. No debades, va posar en boca de Tristam aquesta formulació del seu estil literari: «Escriure, quan es fa com cal, no és sinó un altre nom per a la conversa.» Una declaració que Pla, admirador de Sterne i de Joyce, hauria subscrit al peu de la lletra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada