dimecres, 15 d’agost de 2012

Unes notes de viatge

Vista de lluny, no dóna una impressió de nucli compacte, amb un perfil net i retallat. Més que una ciutat sembla un aplec de cases escampades al llarg de la vall. Una vegada a dins, però, aquesta impressió s’esvaeix. És una ciutat italiana, oficialment italiana, però molt poc o no gens monumental, sense cap edifici renaixentista o barroc. Només conserva unes poques restes de l’època romana i unes altres, poques també, del romànic llombard. La resta més antiga i més important és la mateixa planta de la ciutat, que manté la quadrícula de la fundació romana, organitzada a banda i banda d’un carrer principal que travessa la ciutat de cap a cap. Un mica després del començament d’aquest carrer hi ha les restes d’una de les portes d’accés a la ciutat, la impressionant Porta Pretoriana, de murs i carreus ciclopis. Una impressió de solidesa, de cosa feta per a durar, com la paret que s’ha conservat del teatre romà. Entre les ruïnes del teatre es retalla un campanile romànic. El perfil és suggestiu. Augusta Praetoriana: Aosta. 

Al vestíbul de l’hotel, fullege un llibre de fotos que resumeixen alguns moments de la història de la Vall d’Aosta. N’hi ha algunes de concentracions feixistes de la dècada dels trenta. Una, reprodueix una parada militar per lliurar un fusell d’un centurione mort a Espanya, lluitant al costat de les tropes franquistes. En una altra, s’hi veu una concentració amb militars i prelats i pancartes que parlaven de la Italia imperiale. Durant l’època feixista, la Vall d’Aosta va ser sotmesa a un procés d’italianització molt intens. El francès va ser suprimit del sistema escolar i dels actes públics, i es va promoure la immigració italiana. Més tard, el turisme va fer la resta. És una història que em sona. 

La intelligentsia valdostana sempre va considerar el francès com la seua llengua de cultura i com un dels senyals d’identitat de la Vall d’Aosta, juntament amb el dialecte del francoprovençal que encara s’hi parla. Al final de la Segona Guerra Mundial, França es va incorporar la Vall d’Aosta com un acte de justícia contra la italianització forçada de l’època de Mussolini, però les potències aliades la van obligar a retirar-se. A canvi, la Vall d’Aosta es va convertir en una regió autònoma dins de l’estat italià, l’única que n’hi ha, de fet. És la regió més petita i la menys poblada. L’italià i el francès hi són oficials. El francès apareix només en panells informatius de l’administració, rètols dels carrers: via, rue… Els comerços estan retolats només en italià. La italianització, al capdavall, ha reeixit. 

De nit, passejant per la ciutat, passa un xicot amb una guitarra caminant a pas ràpid i cantant una cançó popular molt bonica, no sé si en francès o en francoprovençal. Algunes persones grans, en sentir-la, es posen a taral·lejar-la. 

Anem al poble de Cogne, que és la porta d’accés al parc natural de Gran Paradiso. A l’entrada del poble hi ha un monolit en record d’un grup de joves assassinats pels nazifeixistes. La dedicatòria està escrita només en francès. 

Una ciutat i una regió que viu del turisme, concretament del turisme d’hivern. A l’hivern hi deu fer un fred de mil dimonis. A canvi, tota la neu que vulgueu, que encara ara, a l’agost, es veu als cims de les muntanyes de la vall. 

Dues exposicions: una de Kandinsky i un altra de Giorgio de Chirico. 

Alta muntanya. Senderisme. Gran Paradiso, Montebianco, Monterosso, Cervino. Al prat que recobre les clarianes que deixen els arbres, enmig del sol del migdia, s’hi sent una enorme ebullició de brunzits i xerrics d’insectes entre l’herba i les flors. 

Vista de les parets enormes del masís del Mont Blanc, del Montebianco. Ens hi acostem molt. Es veuen i se senten algunes de les cascades que ragen de les glaceres. 







Muntanyes imponents, inaccessibles, que encaixonen la vall. Recorde i comprenc per què Pla deia que les muntanyes li produïen una sensació d’aclaparament, de malestar gairebé físic. 

La sensació de l’altura. Les muntanyes s’eleven de sobte, sense transicions suaus, gairebé com una paret. Des de dalt, es veuen al fons camins i pobles, cases disperses, un llac. La sensació d’abocar-se des d’un balcó d’un edifici molt alt. 






Passem a Suïssa. Pugem al Jungfrau en un tren cremallera, sense fer senderisme. El perfil del Jungfrau em sembla que l’he vist reproduït alguna vegada en portades de La muntanya màgica. M’il·lusione i pense que estic xafant l’escenari de la novel·la de Mann. Però, com que no les tinc totes, després m’informe millor i resulta que no. L’escenari en què se situa La muntanya màgica és a Davos, a Suïssa, al cantó dels Grisons. 

Som a 3400 metres. Al cim, hi ha encara molta neu, però el sol és fort i no fa fred. L’experiència estranya i inquietant de notar que em falta aire. 







Lucerna. Luzern. Ja hi havia estat, fa anys, però només en recordava, vagament, el riu que travessa la ciutat, l’ambient gris i boirós en contrast amb el roig viu dels geranis, i el pont de fusta medieval, que es va cremar el 1993 i que ha estat reconstruït. És un pont cobert. La teulada està ennegrida i plena de verdet, com si això fos obra dels segles. Sota la teulada hi ha uns plafons pintats. Els han tornat a pintar, és clar. El fet és que donen una impressió d’antiguitat incontestable, tan gran, que gairebé no s’hi veu el que hi ha representat. D’un racó del sostre penja una teranyina amb una aranya ben grossa. Tractant-se de Suïssa, fa la impressió que l’aranya deu estar a càrrec de l’erari municipal. 

No recordava que hi havia un altre pont de fusta, molt semblant a l’anterior, amb uns plafons medievals que representen la dansa de la mort. 

No he vist ni una sola llibreria en la ciutat. És cert que ens hem mogut només pel centre estricte. Però… Durant tot el mes d’agost i fins a mitjan de setembre es celebra el Festival de Lucerna. Avui hi ha un concert de l’orquestra del festival dirigida per Pierre Boulez, amb obres de Manoury, Harvey i Schoenberg. Quan m’assabente, ja se m’ha fet tard. 




Tornada a casa, des de Zürich. S’està fent de nit. Per la finestra, veig l’ala negra de l’avió retallada contra un cel blau dur, mineral, emmarcat per una franja taronja i, tot seguit, la massa de la terra enfosquida.

1 comentari:

  1. Almenys hi ha un altra regió autònoma a Itàlia.
    Es tracta de la "Provincia Autonoma di Bolzano – Alto Adige" en italià, "Autonome Provinz Bozen – Südtirol" en alemany o "Provinzia Autònoma de Balsan (o Bulsan) – Südtirol" en llengua ladina.
    Les tres llengües són oficials.

    ResponElimina