diumenge, 30 de setembre de 2012

El petit sant

«Tenia entre quatre o cinc anys quan el món va començar a viure al seu entorn, quan va prendre consciència d’una veritable escena que es representava entre éssers humans que podia distingir els uns dels altres, situant-los en l’espai, en un decorat determinat.» Així comença Le petit saint de Georges Simenon, novel·la traduïda al castellà amb el títol de La mirada inocente. No és una novel·la policíaca, de les moltes que escriure Simenon. No hi ha cap crim, ni cap investigació, però s’hi narra un fet que és més apassionant que qualsevol intriga detectivesca: el despertar d’una consciència al món que l’envolta, «les etapes successives d’aquest naixement del món al seu voltant». 

Louis Cuchas és el penúltim dels sis fills de Gabrielle, una dona que compagina els seus amants successius amb una parada ambulant de fruita i verdura. Els fills creixen en l’ambient promiscu i problemàtic d’un pis menut, on viuen amuntegats, mentre tracten de trobar el seu lloc al món. Louis ho observa tot, meravellat davant l’espectacle que es desplega al seu entorn i, al mateix temps, sense immutar-se. A l’escola els companys li diuen el petit sant, perquè no es defensa dels abusos dels altres. No es queixa de res ni s’indigna, ni cau en el ressentiment. Somriu, només, sense ironia, plàcid i conformat. Va deixant enrere la infantesa mentre s’introdueix en la vida bigarrada d’un mercat d’abastos, on comença a treballa. De tant en tant, hi arriben ressons d’esdeveniments que tenen lloc molt més enllà, com la Primera Guerrra Mundial. 

Simenon utilitza un narrador omniscient, però aquest narrador gairebé sempre està focalitzat en la consciència del seu personatge o, més que en la consciència, en la mirada. Una mirada que contempla el món sense filtres morals ni intel·lectuals, que no el deforma tampoc des d’una o altra tortura íntima. La mirada del petit sant no reacciona, tampoc, amb estranyesa o distanciament respecte del món que l’envolta: «tot li semblava natural», apunta el narrador, «des que va nàixer no havia trobat res que fos ridícul, res tampoc que no valgués la pena de ser contemplat amb interès». No és, per tant, una mirada crítica, sinó una mirada capaç de dirigir l’atenció intensament concentrada. Atenta només a la meravella del món, no està enterbolida ni per la por ni pel desig, ni per cap dels sentiments que pertorben la relació entre una personalitat i el món exterior. No s’enverina l’existència demanant a la vida més del que pot donar. Hi ha, si de cas, una certa passivitat contemplativa. 

La mirada del petit sant és en bona part una conseqüència del món pobre i brutal en què va nàixer, on el sexe —«la vida real», apunta el narrador— es viu sense pudor, amb candor també, sobretot per part de la mare. Per si de cas, no deixa que ell seu fill reba classe de religió a l’escola, perquè això, diu, és cosa dels rics. Una vida dura i miserable i, alhora, intensament viscuda, que no es perd ni s’esbrava en el lament, ni en la resignació ni en la revolta. Aquest personatge de Simenon m’ha recordat Bartleby l’escrivent de Melville, que sempre repetia la frase: «Preferirira no fer-ho». La que el petit sant va dir més sovint en la seua vida és: «No sé.» Contra l’alienació de Bartleby, el «no sé» de Louis Cuchas implica una acceptació sense ansietat ni recança del món, una mena de candor originari, més intens que innocent. 

La trama argumental d’El petit sant és simple i l’accent es carrega en els personatges —inoblidable la mare del protagonista— i en la recreació dels ambients, colors, sorolls, olors i sensacions tàctils. El crític francès Georges Poulet va remarcar amb exactitud que gairebé tots els relats de Simenon «comencen amb cent pàgines magistrals, en les quals assistim a una mena de fenomen natural». Poulet hi afegia que Simenon era millor en la pintura d’estats que en la de les accions, i definia el seu univers com a estàtic. De fet, la segona part de la novel·la, en què es narra la conversió del petit sant en un gran pintor resulta convencional i poc interessant. La dedicació de Louis Cuchas a la pintura ve a constituir una prolongació de la seua mirada d’infant, del descobriment, sempre renovat, de la realitat: «El que hauria volgut aconseguir era la mateixa realitat, tal com la veia, o més bé tal com estava composta, sense que ell ho fes a posta, en el seu esperit.» Una estètica expressionista, per tant. Sembla que Simenon es va inspirar per a construir el seu personatge en la pintura de Chagall i, més concretament encara, en el pintor expressionista francès Bernard Lorjou (1908-1986). No havia sentit parlar mai d’aquest pintor, fins que vaig trobar-ne la referència fullejant la biografia de Simenon escrita per Pierre Assouline. 

Simenon és un d’aquells autors que m’haurà acompanyat tota la vida. Cap als onze anys vaig començar a llegir les traduccions de les seues novel·les que publicava «La cua de palla». Recorde, sobretot, L’home que mirava pasar els trens, una de les que més m’agrada de Simenon, i una de les millors. Aquesta novel·la, que es va reeditar el 1975 en «El cangur», crec que porta ja molt de temps descatalogada. És una llàstima. M’agradaria molt posar-la de lectura als meus alumnes. Per cert, una altra novel·la que demana a crits una reedició és Khadjí-Murat de Tolstoi. Tant aquesta com la de Simenon haurien de reeditar-se de seguida en Labutxaca. Què esperen? 


Nota. Ací teniu algunes reproduccions de quadres de Bernard Lorjou:









Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada