dimecres, 2 de gener de 2013

«El gat»: una novel·la dura de Simenon

L’editor Jaume Vallcorba s’ha decidit a publicar la prolífica obra de Georges Simenon (1903-1989) en una edició que s’anuncia íntegra en castellà en Acantilado i, en la mesura de la resposta comercial, parcialment en català en Quaderns Crema. Ja patirem. Per començar, el primer títol que ha aparegut en català és El gat (1966), en traducció de Lluís Maria Todó, una de les «novel·les dures» de Simenon, com ell mateix en deia, dels últims anys de la seua activitat literària. El segon títol publicat fins ara, El gos groc, pertany a la sèrie del comissari Maigret i havia aparegut en català, ja fa molts anys, en «La cua de palla». 

Vaig llegir El gat de seguida, ara deu fer un mes. Me’l vaig comprar en Tres i Quatre, aprofitant un buit que tenia en el Vives entre classe i classe. A la vesprada, després de dinar i d’abaltir-me una mica estirat al sofà, vaig enllestir la feina de l’institut: preparar uns controls de lectura, un examen d’Èdip rei, el guió de les classes de l’endemà i triar uns textos que havia de fotocopiar per als alumnes. A mitjan vesprada, com a premi, em vaig posar a llegir El gat. I em vaig quedar clavat, totalment enganxat.

Simenon comença la novel·la in media res, com en les grans obres clàssiques, creant una tensió enorme des de la primera pàgina. Una parella de vells estan mirant la televisió. Ell té un diari damunt de les cames, que li llisca a terra a poc a poc. Sembla que s’ha adormit. Obri els ulls i escriu una nota en una llibreta. N’arrenca el full, en fa una boleta i la llança a la falda de la dona, que fa com si no s’hagués adonat de res. Al cap de poc, ella desplega el paper i llegeix: «El gat». 

Vaig parar per a sopar i després vaig continuar la lectura. Quan em faltaven tres capítols, me’n vaig anar a dormir. Vaig estar temptat de quedar-me fins a acabar el llibre, però ho vaig deixar córrer, perquè a l’endemà tenia classe a primera hora i també perquè així feia durar el plaer de la lectura. Mal fet. No vaig somiar en la novel·la, però durant la nit em vaig despertar sovint i, inevitablement, com si estigués enfebrat, el cap se me n’anava obsessivament als personatges i a les situacions de la novel·la Simenon. A les sis del matí em vaig alçar i em vaig acabar el llibre. 

La parella de vells està formada per Émile i Marguerite, viudos tots dos, de diferent nivell social, que han acabat casant-se potser per evitar la soledat. Émile és un antic obrer, de modals poc refinats. Marguerite, al contrari, és de caràcter dolç i delicat —si més no a primera vista— i sembla enyorar les maneres distingides del seu primer marit. Al seu torn, ell enyora l’alegria i l’espontaneïtat de la seua primera dona. Émile té un gat, que s’estima molt; Marguerite, un lloro, que també s’estima molt.Transcorreguts ja uns quants anys des de la boda, les petites disputes del matrimoni comencen a prendre un to amarg, violent de vegades. Però en lloc d’atacar-se directament, ho fan en les mascotes respectives. Un dia, Émile troba mort el gat i sospita que Marguerite li l’ha enverinat. Ell es venja en el lloro de Marguerite. Des d’aleshores s’instal·la entre ells una relació d’odi, pura i subtil, que no deixa pas a la indiferència. No es parlen mai i només es comuniquen per escrit, intercanviant-se paperets cada vegada més lacònics: «Cada un se sentia víctima i considerava que l’altre era un monstre.» 

Aquesta relació d’odi els lliga d’una manera impressionant. Davant del silenci de l’altre, la reacció és una atenció extrema a cada un dels seus moviments, a cada un dels seus gestos, a cada una de les seues anades i vingudes. Paradoxalment, el mur de la incomprensió i de la incomunicació fa que tots dos estiguen absolutament pendents l’un de l’altre. Per què es van casar? Per què no se separen? La primera pregunta és més fàcil de contestar que la segona. 

La imaginació és una de les formes de la memòria. La mare de Simenon, Henriette Simenon, al cap d’un temps de quedar-se viuda es va casar amb Joseph André, jubilat dels ferrocarrils belgues, viudo també. El matrimoni va durar vint anys, fins que ell va morir. Tots dos no es parlaven i només es comunicaven amb paperets. Sembla que la història real va ser molt més dura i molt més cruel que la que retrata Simenon en El gat. En la novel·la, Émile es venja en el lloro de Marguerite arrencant-li d’una estrebada les plomes de la cua. El padrastre de Simenon va arrencar les plomes de viu en viu a un lloro que sa mare s’estimava molt, una a una, lentament. 

En El gat Simenon va retratar dos mons socials i culturals radicalment diferents. El d’una burgesia amb pretensions, vinguda a menys, el d’ella; el de la classe obrera, el d’ell. El narrador focalitza la seua atenció en el protagonista masculí i en el seu món, que té un pes i un color molt més definits que el de Marguerite. De fet, la novel·la es diu El gat i no El lloro. Així i tot, a pesar d’aquesta focalització, el narrador intenta tractar amb equanimitat l’altre pol de la parella. Émile reconeix que «tothom viu dins d’un cercle més o menys tancat» i se sent víctima i culpable alhora, cosa que l’aboca a un impàs, a una sèrie de sentiments encontrats: ressentiment, humiliació, penediment, odi i autoodi. Els dos membres de la parella es troben blocats, incapaços de reaccionar, per tot el que no es diuen: les acusacions mudes. 

La narració del present miserable dels dos personatges es contrapunta amb els records respectius, com si el passat fos cridat a judici. El gat és també una novel·la de la vellesa. En una de les passejades d’Émile, el narrador anota: «En el transcurs d’un passeig d’un quart d’hora, havia passat per davant d’un hospital, una presó, un manicomi, una escola d’infermeres, una església i una caserna de bombers. ¿No era com un resum de l’existència? Només hi faltava el cementiri, que no quedava gaire lluny.» 

L’impacte que aquest llibre provoca en el lector no és una conseqüència només de la intriga o de l’estranyesa del cas que presenta el relat, sinó, sobretot, del seu efecte pertorbador, que arriba a sentir-se gairebé com un malestar físic. Simenon diu en El gat que les nostres vides són sòrdides, perquè mai no sabem ser justos ni amb els altres ni amb nosaltres mateixos. 

L’estil de Simenon: la simplificació i la sobrietat, la reducció. El seu estil és el que queda quan ha estat despullat de la «literatura» que contenia. Simenon passa cada frase pel sedàs per tal d’obtenir-ne la màxima densitat. Corregir és precisar. 

La profunditat psicològica de les accions quotidianes. L’habilitat de Simenon per captar la vida d’un personatge, la mena de vida en què no passa res, si no és d’una manera soterrada i sorda. Simenon mostra que qualsevol vida està formada per una sèrie d’hàbits, lligats a un determinat ambient. I que per davall d’aquests hàbits hi ha una realitat sòrdida. Pierre Assouline, en la biografia de més de mil pàgines que li va dedicar, deia que la seua obra podria ser per al segle XX el que la Comèdia humana de Balzac va ser per al XIX. Si de cas, el fresc de Simenon podria portar com a títol, més pròpiament, La condició humana

Aquests dies de Nadal, he llegit també El gos groc, que ja havia llegit en l’edició de «La cua de palla», quan tenia tretze anys,. Ara, llevat del títol, no en recordava res. Quan anava a mitjan novel·la, però, es va fer com un clic i de sobte vaig recordar un fet important de l’argument, que es descobreix cap al final, i se’m va il·luminar també en el record l’ambient del cafè on transcorre bona part de l’acció. El gos groc deu ser un dels millors Maigret. Llàstima que, com sol passar en la majoria de les novel·les policíaques, el desenllaç és enrevessat, apressat i mecànic, i no està a l’altura de les pàgines anteriors. 

Espere amb candeletes la publicació en Quaderns Crema de L’home que mirava passar els trens.





Nota. En el web d’Acantilado podeu descarregar-vos gratuïtament l’opuscle Simenon. Hi podeu llegir el relat de Georges Simenon El hombre de la calle, traduït del francès per Carlos Pujol, a més de textos de Joan de Sagarra, Rafael Conte, Antonio Muñoz Molina, Carlos Pujol, John Banville, Pierre Assouline i Jaume Vallcorba. També s’hi inclouen alguns fragments de cartes adreçades a Simenon de Federico Fellini, André Gide i Max Jacob. 

Podeu consultar també el web oficial de l’autor, en procés de construcció: http://www.simenon.co/. Tant el Centre d’Estudis Georges Simenon com el Fons Simenon de la Universitat de Lieja són accessibles des de la pàgina: http://www.libnet.ulg.ac.be/simenon.htm



1 comentari:

  1. Hi ha un film basat en aquest llibre de Simenon:

    http://www.filmaffinity.com/es/film190643.html

    ResponElimina