dissabte, 26 d’abril de 2014

«Quan truquen de matinada», una novel·la de Voro Vendrell

Voro Vendrell porta molt de temps treballant en el món editorial, com a autor de llibres de text i d’encàrrecs diversos, entre els quals l’adaptació de clàssics de la nostra literatura per a l'ensenyament. Fa tres anys, però, va iniciar amb la publicació de Columnes de paper (perifèric edicions), recull d’una tria de les seues col·laboracions setmanals a Levante, una obra de caràcter més personal. 

Ara ha fet un altre pas endavant i acaba de treure una novel·la, Quan truquen de matinada (Onada Edicions) amb què ha guanyat el premi de narrativa Ciutat de Sagunt 2013. L'autor adverteix en una nota al final del llibre que per a escriure’l ha dut a terme una abundant documentació prèvia de moltes fonts d'arxius i biblioteques, però que tots els personatges reals estan en funció i al servei de l'argument i no a l'inrevés. Bàsicament, diu, ha volgut novel·lar «des de la perspectiva d'avui, el treball d'un jove, durant la transició democràtica, sobre un document: Camilo Albert. Memòries de la viuda d'un sindicalista suecà de Matilde Gras, que es van publicar en Quaderns de Sueca II i que edità l'Ajuntament de la ciutat l'any 1981».

Aquest jove és Pere, un periodista, que narra alternadament en primera persona dos moments temporals diferents: el de la transició política que va seguir la mort del general Franco i l'actual. Aquest narrador personatge s’alterna amb un altre d’exterior, omniscient, que conta la insurrecció anarquista que va tenir lloc a Sollana el 1932 i la vida de Camil Albert, un sindicalista de Sueca, assassinat per la repressió política que va seguir el final de la Guerra Civil. Totes aquestes línies narratives estan lligades perquè el narrador personatge està investigant els fets de Sollana del 32 i la vida de l’anarquista suecà. 

La combinació de diferents línies argumentals i temporals, de diferents narradors, de la ficció amb la no ficció, crea un efecte calidoscòpic, que demana la complicitat del lector per entrar en el joc d’establir contrastos i relacions. Com fa el narrador protagonista. La revolució i la guerra dels anys trenta, la vida de Camil Albert, ressonen en la consciència de Pere, que no pot evitar de comparar aquests fets amb el moment actual, de la mateixa manera que no pot evitar de contrastar-hi les seues vivències de joventut durant la transició política, tant en el pla personal com en el col·lectiu. 

La història de Pere oscil·la entre els records de la lluita i l’esperança, i les referències al moment present, que ell caracteritza com un anar enrere. Davant aquest panorama, la figura de Camil Albert ens recorda «que sempre hi ha hagut algú que ha plantat cara i que se l'ha jugada». I que va perdre. En tot cas, «lluitava i tenia esperança, pensava que podia canviar el món». A més del pla polític, hi ha, també, la dimensió personal del narrador protagonista, que gira al voltant d’una sèrie de relacions femenines. Sobretot, la que manté amb Marta, una relació indecisa i intensa alhora, com una promesa que no s’acaba de complir. Entremig, Pere, bon vivant, ho comenta tot sense deixar res per verd, entre el compromís i una resignació hedonista. En algunes escenes, hi apareix Fuster com a personatge del relat, dissimulat púdicament sota l’apel·latiu d’el Mestre. Tot puntejat amb referències a l’actualitat més immediata: la primavera valenciana, els desnonaments, el tancament de RTVV… 

La part de la novel·la situada als anys trenta del segle passat és la que té més força narrativa: hi passen més coses que en el relat del periodista. La novel·la s’inicia hàbilment amb Camil Albert camí de l’execució i recula després per contar tota una vida de lluita i persecució, que es tanca a les últimes pàgines del llibre amb una escena dura i desolada, quan la seua dona el troba mort: «Va anar al cementeri i se'l va trobar en terra, sol. Les mans negades amb una corda, els ulls oberts. Feia cara d'espant, com si volgués veure…» 

La història de Pere no acaba tràgicament, sinó amb un aire de desconcert que, a pesar de tot, no es resisteix a la resignació, acompanyat del sentiment del temps que passa, de la dificultat de trobar un fil conductor, tant en la biografia personal com en la història col·lectiva.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada