dilluns, 28 de juliol de 2014

Montse i Carlos, per Francesc Collado

Tres mesos després de la mort de Montserrat Amfruns, ens va telefonar Bea, la filla de Carlos Sevilla, el company de la Montse. Manel jm Romero i jo vam visitar-lo al Clínic, secció oncologia. La filla plorava en el corredor mentre parlava amb la metgessa sobre el protocol mèdic. Nosaltres entràrem a l'habitació després que l'auxiliar acabà d'enllestir el malalt i ordenar certes coses. Carlos estava tranquil i asserenat. Encara tenia esperances de tornar a casa. No obstant això, planificava per telèfon una entrevista amb un oficial de notari per tal d'enllestir les seues voluntats. Sobretot pel que feia a l’herència de les seues dos filles sobre béns compartits amb la seua exdona, en particular l’apartament a la Malva-rosa...

Portaren el dinar, i menjà amb la nostra companyia. Parlava d'ell, de la malaltia, de Montserrat. Teníem pendent un dinar, que havíem hagut d’ajornar, i que ell deia que ens «devia» per al qual volia fer un «conejo de monte» que guardava en el congelador de Benifaraig i que volia fer-lo com a la Mancha (a la manera dels nostres pares manxecs, d’aquella zona d’Albacete…)

De Montserrat ens lliurà un cd en què havia escanejat tot de documents i originals interessants de la Montse. Poemes. Cançons. Poesia escènica. Performance poètica. Respecte de la seua biblioteca a mi em prometé que en aquell dinar «le pegas una ojeada y te llevas lo que te interese. Sobretodo los libros de poesía. ..y para Xelo tengo guardados un montón de libros de cocina que se que le gustaran». Uns mesos abans ja li havia portat una cistella de la Montse plena dels productes preferits per ella i que Carlos no gaudia a causa de la diabetis. Esperava també el Toni Tordera per regalar-li la interessant col·lecció de llibres de teatre de la Montse, amb manuscrits i anotacions de totes les obres muntades per ella, realitzades, dirigides i assessorades...

Encara va venir la visita de la presidenta o expresidenta dels actors valencians a mostrar-li la darrera revista en què feia una defensa de Montse sobre aquell afer dels dobladors valencians en el qual Montse, a pesar de ser en part empresària, s’havia situat aferrissadament amb els treballadors del doblatge (pels quals cotitzava a la SS, enfront dels interessos de la patronal, la qual volia dobladors autònoms per no haver de cotitzar per ells...

—Joder. Sí que le ha costado! Montse llevaba esperando este articulo prometido desde el juicio... Hace ya tanto...

Carlos Sevilla sabia que la cosa anava malament. Però és preparava serenament per a la fi. 

Dos dies després, Manel tornà a veure’l i ens advertia a tots els amics que el conill ja no eixiria del congelador. I dos en acabant, Beatriz, la filla menuda, la ballarina, ens informava de la mort del pare. No es va fer cap tipus de cerimònia a voluntat de Carlos. Havia donat el seu cos a la ciència. La casa de Benifaraig passava a ser propietat dels germans de Montse. Bea esperava no tenir problemes aquell cap de setmana posterior a la mort per accedir a la casa de Benifaraig i replegar les coses personals de Carlos.

No hi hagué més dinars, ni celebracions, ni putxero, ni conejo de monte... No sé com haurà quedat Beatriz i què haurà passat amb la biblioteca de Carlos Sevilla... Potser els seus llibres no descansaven molt lluny dels de la Montserrat Amfruns. Potser l’estima i el record li feren retenir-los uns i altres impossiblement aplegats fins que no va tenir el temps necessari per escampar-los tal com havien planificat en les seues orgies d’hiperrealisme postdecadentista. De segur, però, que molts d’ells no seguiran l’estela d’aquella palmera del pati de Benifaraig, atacada per l’escarabat, assecada i abatuda, però omplint de cos present fins als darrers dies l’espai vivent d’aquells dos amics que van arribar fins on van poder, com la seua palmera. Els llibres, és clar, tenen una altra classe de vida lluny o prop de nosaltres.

Francesc Collado

1 comentari:

  1. Moltes gràcies al Francesc Collado per compartir alguns tripijocs arran del comentari que fa uns dies va fer l'Enric sobre els llibres que s'havia trobat en una de les llibreries de vell que hi ha pel carrer sant Ferran. Desconeixia la Montse Amfús. Em va torbar l'entrada de l'Enric de fa uns dies. Ara, però, trobe unes explicacions que m'han fet entendre moltes coses. La vida dóna moltes voltes, de vegades els propis pensaments encara més. Moltes gràcies de nou.

    ResponElimina