dimarts, 12 de maig de 2015

Weltliteratur (sobre el concepte de literatura universal)

Acaba d’aparèixer el número 5 d’El funàmbul, dedicat monogràficament a la Weltliteratur, terme de la llengua alemanya que es pot traduir com a «literatura universal» o «literatura mundial o del món». El monogràfic proposa un viatge per la història d’aquest concepte, des dels orígens fins a les noves perspetives actuals, a partir d’un dossier de textos que recull, entre altres, el primer capítol de la segona part de De l’Allemagne, de Madame de Stäel, obra fundacional dels estudis comparatístics moderns, un fragment de les Converses amb Goethe, d’Eckermannn, i una carta de Goethe a Thomas Carlyle. Després d’aquests textos inaugurals s’hi pot llegir la ponència del professor Karl Heinz Trost, El concepte goethià de literatura universal, una entrevista amb Antoni Martí Monterde, professor de teoria de la literatura i literatura comparada a la Univesitat de Barcelona, un article de Guillem Molla sobre la figura i l’obra de Ramon Esquerra, introductor dels estudis comparatístics als anys 30 al nostre país, un text del mateix Esquerra, Conrad i el cinema, un assaig d’Itamar Even-Zohar —El paper de la literatura en la creació de les nacions d’Europa— i, finalment, Mundialisme i descolonització, d’Armando Gnisci, que ofereix una perspectiva actual dels estudis de literatura comparada. 

En una de les converses amb Eckermannn reproduïdes en aquest número d’El funàmbul, Goethe hi afirmava que el gran benefici que es desprèn d’una literatura universal és que ofereix l’oportunitat de «corregir-nos mútuament», de manera que Carlyle, en la seua biografia sobre Schiller, «l’ha sabut jutjar en tots els aspectes d’una manera que no és fàcil que cap alemany pugui assolir», mentre que els alemanys, en contrapartida, «tenim idees ben clares sobre Shakespeare i Byron i tal vegada estem en condicions de saber valorar els seus mèrits millor que no pas els anglesos mateixos». Eckermann també va reportar en el seu llibre aquestes paraules de Goethe, que han estat considerades tradicionalment l’acte d’encunyació del terme Weltliteratur: «Avui dia la literatura nacional no representa gairebé res, entrem en l’era de la literatura mundial (die Weltliteratur) i ens correspon a cadascú de nosaltres accelerar aquesta evolució». 

Sembla, però, que Goethe no va ser tant el creador d’aquest terme com el seu difusor i impulsor més destacat. Deixant de banda aquestes qüestions d’autoria, el concepte de Weltliteratur, inaugurat per Goethe o no, es revela com a problemàtic des del principi. Sobretot, perquè, com s’adverteix en la nota breu que introdueix aquest monogràfic, Goethe no «tenia en ment un concepte d’igualtat entre totes les literatures com el que avui es postula des de molts camps de la comparatística». El monstre de Weimar, que en deia Fuster, quan anunciava la bona nova de la Weltliteratur, no pensava en totes les literatures, sinó, bàsicament, en les grans: la francesa, l’anglesa, la italiana potser, no sé si l’espanyola, i l’alemanya. Sense moure’ns de l’àrea europea, nombroses literatures restaven invisibles o, en el millor dels casos, reduïdes a uns fenòmens laterals, regionals.

Per a Goethe, la reivindicació d’una literatura universal era, també, una manera de reclamar un lloc per a la literatura alemanya en aquell club selecte de les grans literatures, cosa que només és una paradoxa aparentment. La literatura alemanya es va construir com a literatura nacional a partir d’un gran nombre de traduccions, que compensaven les mancances de la pròpia tradició, i que al mateix temps comportaven la seua universalització. Era la manera més efectiva d’establir una connexió amb les altres literatures, en peu d’igualtat. 

Així i tot, com a ha remarcat Milan Kundera, a diferència del que passa amb la pintura o amb la música, les obres literàries, com que resten lligades a les llengües en què estan escrites originalment, s’estudien exclusivament en el petit context nacional. «Europa —ha escrit— no ha aconseguit pensar la seva literatura com una unitat històrica i no deixaré de repetir que aquest és el seu irreparable fracàs intel·lectual». Cada literatura nacional s’ha petrificat en sòlides tradicions acadèmiques, que en perpetuen l’estatus. I «només cal obrir qualsevol manual, qualsevol antologia, i la literatura universal sempre hi és presentada com una juxtaposició de literatures nacionals. Com una història de les literatures! De les literatures, en plural!» 

La literatura universal es converteix sovint en un catàleg, sense cap mena de visió integral ni de fil conductor. S'imposa l'enumeració d'autors, obres i moviments, purament informativa. Hi ha algunes rares excepcions, com ara Mimesi, d’Erich Auerbach, aquesta obra mestra de la crítica literària a què m’he referit tantes vegades, o la Historia de la literatura universal de Martí de Riquer i José María Valverde, que es beneficia de l’experiència de grans lectors de tots dos autors. D’altres vegades, la literatura universal s’identifica amb una llista de grans llibres, d’un cànon. El procediment resulta pràctic, però no deixa de ser bastant reduccionista. Com a mínim. 

Hi ha encara més problemes, denunciats des de la perspectiva actual dels estudis de la literatura comparada. Armando Gnisci adverteix, en l’assaig que es reprodueix en El funàmbul, que «el terme universalisme prové del llatí universum: una paraula trampa. El concepte de ‘comú a tots els humans’ ha estat, o encara és, expressat mitjançant una paraula que significa exactament el contrari: un vers únic. L’occidental». Ja posats, i per a acabar d’enfurismar Harold Bloom, a «occidental» hi hauria pogut afegir «blanc», i «masculí». I «heterosexual»! Evidentment, tots aquests adjectius s’han de pronunciar torçant el llavi i fent cara de fàstic. 

En un altre passatge del seu assaig, Gnisci afirma que «el vell eurocentrisme i el nord-americanisme actual estan essent substituïts pel concepte múltiple de la literatura de totes les altres parts del món». No sé si aquesta declaració s’ha d’entendre com una constatació o com una mena de wishful thinking. Més endavant, Gnisci defensa la bondat d’un enfocament mundial de la literatura, perquè, diu, «la literatura és l’única forma comuna de relació amb el món que situen les diferents cultures en un pla d’igualtat i que les tradueix», frase típicament literària, purament verbal. 

Finalment, com en tantes altres coses, també en aquesta literatura mundial que reivindica Gnisci són molts els cridats, i pocs els elegits. Gnisci aclareix que un escriptor és mundial quan és digne de ser traduït. És a dir: «si això que diu fa pensar i, finalment, dir a lectors i crítics d’altres cultures». El requisit resulta una mica tautològic, però supose que no s’hi pot fer més.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada