dijous, 7 de gener de 2016

Llegint Montesquieu i Swift

Continue treballant en el manual de literatura universal per a batxillerat. Ja he enllestit les quatre primeres unitats, d’un total de nou, i ara porte entre mans la dedicada a la literatura del segle XVIII. Al final, el que em dóna més feina, però també el que m’agrada més, és triar textos per a cada unitat. Tinc una taula plena de llibres apilats i vaig fullejant-los per trobar-hi fragments que tinguen un sentit complet, que siguen representatius de l’autor i l’obra, i que resulten atractius per als alumnes. La majoria dels llibres que he de consultar els tinc subratllats i els recorde prou bé, però n’hi ha d’altres que he aprofitat per tornar-los a llegir, com els Viatges de Gulliver. Uns altres els he llegit ara per primera vegada. És el cas de les Cartes perses de Montesquieu, que tenia pendent des de feia temps. El de Swift, ja fa molts anys que el vaig llegir en castellà. Ara podia fer-ho en la traducció catalana recentment publicada per Adesiara, però al final he preferit llegir-lo en anglès, en un volum petit, molt ben imprès, molt confortable, de l’Oxford University Press. 

Mentre llegia les Cartes perses, m’anava anotant en una columna el número de les pàgines que podien servir-me per al manual de literatura universal, i en una altra les que més m’interessaven personalment, com ara les seues paraules contra l’excessiva proliferació de llibres. Montesquieu posa en boca d’un dels perses que «la majoria dels francesos tenen la dèria de voler ser intel·ligents, i els qui volen ser intel·ligents tenen la dèria de fer llibres. Tanmateix, no hi ha cosa més mal pensada: sembla que la natura havia vetllat sàviament perquè les bestieses dels homes fossin passatgeres, i els llibres les immortalitzen». En una altra carta, s’exclama contra l’enorme quantitat de lletra morta que representen els molts llibres, en la majoria dels quals «quan encara l’autor no ha fet els compliments de costums, els lectors ja estan avorrits: els fa entrar mig morts en una matèria negada enmig d’un mar de paraules». 

La carta 130 conté una història molt divertida sobre els «plaers» del paradís i algunes observacions sobre el fet, tantes vegades constatat, que «en totes les religions es crea una situació incòmoda quan es tracta de donar una idea dels plaers que estan destinats als qui han viscut correctament. S’atemoreix fàcilment els malvats amb una llarga tirallonga de penes amb les quals se’ls amenaça; tanmateix, a les persones virtuoses, no se sap què prometre’ls. Sembla que l’essència dels plaers consisteixi en el fet que són de curta durada; a la imaginació li costa trobar-ne d’altres». I encara més: «he vist descripcions del paradís capaces de fer que qualsevol persona assenyada hi renuncïi: uns fan tocar constantment la flauta a aquelles ombres joioses; altres els condemnen al suplici de passejar-se eternament; finalment, uns altres que els fan somiar eternament amb les amants d’aquí baix no han pensat que cent milions d’anys sigui un període prou llarg per treure’ls el gust d’aquestes inquietuds amoroses».

La carta 110 està dedicada a la suposada avidesa que tenen les dones de divertir-se, de fer veure que es diverteixen o de pensar que es diverteixen. El corresponsal observa que «el que és més difícil no és divertir-se, sinó que ho sembli: feu-les avorrir tant com vulgueu, us ho perdonaran sempre que es pugui creure que s’ho han passat bé». Ehem. I, de tant en tant, observacions que porten la marca de la literatura dels moralistes: «l’home a qui li falta una habilitat es rescabala menyspreant-la» o «no hi ha res de més trist que els consols que provenen de la necessitat del mal, de la inutilitat dels remeis, de la fatalitat del destí, de l’ordre de la Providència i de la dissort de la condició humana. Voler alleujar un mal amb la justificació que s’ha nascut miserable, és una burla».

Les Cartes perses és un llibre molt actual, divertit, d’una gran agilitat, ràpid, a mitjan camí de l’assaig i de la novel·la. D’aquesta comparteix la varietat dels personatges, la forma epistolar i una mínima intriga derivada de les notícies que arriben als perses del seu serrall i de les ordres i contraordres que ells emeten des de la distància. Montesquieu, com assenyala Josep M. Terricabras en el pròleg a l’edició catalana, «només fingeix tenir el mèrit d’haver copiat les 161 cartes que publica, en les quals superposa i encaixa punts de vista diversos i simultanis». En una època, a començaments del segle XVIII, en què la novel·la és un gènere no gaire considerat, Montesquieu va escriure una gran novel·la epistolar aprofitant la perspectiva ingènua d’uns forasters, que es qüestionen un gran nombre d’aspectes culturals, morals, religiosos i polítics, crítica de la qual no se salven ni la figura del papa ni la del rei de França. Es tracta d’un procediment molt utilitzat pels escriptors de la Il·lustració. El títols d’algunes de les narracions de Voltaire, com Càndid i L’Ingenu, apunten directament a aquesta tècnica, que té com a objectiu desemmascarar la pretesa naturalitat o inevitabilitat de la realitat social a partir de la visió que en dóna un personatge ingenu o estranger, que no entén res o que ho descriu tot com si fos la primera vegada.

Swift va dur a terme en els Viatges de Gulliver una variació d’aquesta tècnica de la incomprensió, a partir de la distorsió de les perspectives, sobretot, en els dos primers viatges de Gulliver. A Lil·liput, és un gegant entre humans diminuts. A Brobdingnag, els papers s’inverteixen i es troba en un món on, per a ell, una mosca és un monstre terrible. La distorsió òptica operant en els dos primers viatges dóna pas en els dos últims a la distorsió derivada del capgirament, i a l’atac directe, ni irònic ni ingenu.

Els Viatges de Gulliver és segurament el llibre més amargament salvatge que s’ha escrit mai sobre la condició humana. Per la seua imaginació i inventiva, per la seua varietat, per la seua fixació en les deposicions i en el pixum, recorda sovint Rabelais. Però és un Rabelais invertit. A l’exultació joiosa de la fisiologia humana de Gargantua i Pantagruel, Swift hi oposa un sentiment de repugnància insuportable. Per a Swift, la fisiologia sempre és denigratòria, especialment quan es veu a través d’una lent d’augment, com a Brobdingnag, on la contemplació dels cossos humans gegantins resulta tan monstruosa com fastigosa. A Lil·liput, la fisiologia també hi ocupa un lloc destacat. Gulliver apaga l’incendi del palau reial pixant-se a sobre, cosa que provoca l’enuig de la reina. El seu desagraïment, de tota manera, és comprensible. 

La crítica de Swift difereix de la de Montesquieu i els altres il·lustrats francesos en el fet que no veu cap possibilitat de millora ni de correcció. Està convençut, a més, que la raó humana només serveix per empitjorar les coses. Sempre se sol citar com a mostra de la misantropia de Swift la identificació dels humans amb els yahoos, que no són més que una imatge tètricament envilida de l’home. Per a mi, encara són més depriments els struldbrugs, els immortals de Laputa. Són immortals, sí, però no eternament joves, sinó que la immortalitat els comporta un deteriorament i un aïllament progressiu, de manera que «envy and impotent desires» són «their prevailing passions». La societat de Laputa, però, es protegeix d’aquests «immortals» i els retalla sense misericòrdia els drets i les llibertats, de manera que viuen «like foreigners in their own country». Al vell, foc en ell.

L’odi que Swift sentia per la vida no té res a veure amb l’actitud afectada del satíric professional. Es conta que, en els seus últims anys, quan s’acomiadava dels seus amics en una reunió, els deia: «Bona nit, espere no tornar-vos a veure mai més». Tenia el costum de llegir aquests versicles del llibre de Job: «Que mori el dia que em va veure néixer, / la nit que em va dir: “Heus aquí un mascle!”» Tot plegat, no es pot dir que siga molt raonable. Siga com siga, la lectura dels Viatges de Gulliver deixa un sentiment d’inquietud que no s’esvaeix fàcilment.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada