diumenge, 22 de gener de 2017

«Madame Bovary» i «Anna Karènina», comparades

George Steiner recordava en el seu assaig Tolstoi o Dostoievski que la comparació entre Madame Bovary i Anna Karènina és una confrontació clàssica de la crítica literària. Tolstoi havia llegit la novel·la de Flaubert abans d’escriure Anna Karènina i alguns van pensar que havia triat el tema de l’adulteri i del suïcidi com una mena de resposta a la novel·la de Flaubert. El fet és que aquesta temàtica, tal com mostren els seus diaris, ja l’havia ocupat des de feia temps i que l’impuls real per escriure la seua novel·la es va produir el gener de 1872, arran del suïcidi d’una dona, Anna Stepànovna Pirogova, prop de la finca de Tolstoi. En tot cas, Anna Karènina va ser escrita amb clara consciència de la seua predecessora. 

Sembla que el primer a establir una comparació entre totes dues va ser Matthew Arnold, que va escriure: «no hem de considerar Anna Karènina com una obra d’art, sinó com un tros de vida. El que la novel·la perd en art ho guanya així en realitat». Henry James, en canvi, va assenyalar que les novel·les de Tolstoi no aconseguien donar una adequada presentació de la vida precisament perquè no tenien aquelles virtuts formals tan ben encarnades en Madame Bovary. Ja tenim constituïts els dos bàndols. Steiner objecta que aquestes dues valoracions estan basades en interpretacions falses. La distinció d’Arnold entre l’«obra d’art» i el «tros de vida» és bastant confusa, mentre que Henry James mostrava una estranya ceguesa davant la forma orgànica de les novel·les de Tolstoi. George Steiner, per la seua banda, ho té molt clar: Anna Karènina és incomparablement la més gran de les dues novel·les pel seu pla, per la seua humanitat i per la seua tècnica. En un pas del seu assaig afirma tranquil·lament que Anna Karènina té una respiració més fonda que Madame Bovary. Això de la respiració més fonda no és que siga precisament un model de precisió i ve a repetir amb altres paraules la valoració de Matthew Arnold. Contra Flaubert, Steiner dictamina que la mediocritat i la grisor del tema ofega la seua novel·la, a pesar de la seua habilitat o de la seua perfecció tècnica, paraules que repeteixen al seu torn l’opinió que tenia el mateix Flaubert al respecte. Mentre l’escrivia, va declarar que encara que fos executada a la perfecció, el resultat només seria passable i no mai bell à cause du fond même. En fi, Vladimir Nabòkov, en el seu Curso de literatura rusa, va concloure eclècticament: «hay más melodía en el poema de Flaubert, que es una de las novelas más poéticas que jamás se han escrito; hay más fuerza en el gran libro de Tolstoi». 

En la sessió del curs de literatura universal de dimarts passat, l’última que hem dedicat a Anna Karènina, també vam comparar la novel·la de Tolstoi amb Madame Bovary, però no amb la intenció d’establir quina era la millor, sinó simplement com una manera de destacar les característiques de cada una. Algunes de les diferències són òbvies i són una conseqüència del medi que es descriu en cada una. Flaubert retrata en Madame Bovary el món de la petita burgesia de províncies, gris, resclosit i mediocre, dominat de cap a cap per la bêtise. El món que descriu Tolstoi té un caràcter més contrastat: d’una banda, la classe alta russa, representants d’una societat falsa i ociosa, edificada sobre la mentida. De l’altra, els camperols. 

Hi ha un aspecte de la realitat que en la novel·la de Tolstoi no hi té lloc —el sexe—, a diferència de la de Flaubert, on s’arriba a mostrar un coit, encara que el·lípticament, en la famosa escena del fiacre. Cal dir que la prevenció de Tolstoi davant del sexe la comparteixen tots els novel·listes russos de la seua època. És molt il·lustrativa l’escena de la «caiguda» —la consumació de l’adulteri— de les dues protagonistes. En Madame Bovary, l’escena, intensament eròtica, transcorre en un bosc i Emma, quan torna a casa, experimenta un sentiment d’exaltació. Tinc un amant!, es repeteix emocionada en veure que li està passant el mateix que a les heroïnes de les novel·les que llegeix. L'escena de la caiguda d'Anna, en canvi, simplement al·ludida en el capítol 11 de la segona part, està molt lluny del detallisme de la de Flaubert i de l'eufòria d'Emma. A més, es compara amb un assassinat. Al final d’aquest capítol, Anna comença a tenir un somni recurrent: somia que Karenin i Vronski són tots dos el seu marit, i que els tres viuen tan bé. Anna es desperta horroritzada. 

Pel que fa a la tècnica narrativa, Flaubert va introduir en la seua novel·la, per primera vegada, l’estil indirecte lliure com un mitjà de reproduir d’una manera més fidel i més convincent la subjectivitat dels personatges. Tolstoi, contra el que es podria pensar en una apreciació superficial, va anar més enllà encara amb el monòleg interior d’Anna abans de suïcidar-se. D’altra banda, si bé la trama múltiple d’Anna Karènina contrasta amb l’única línia argumental de Madame Bovary (el contrapunt que s’estableix entre les diferents històries és el que dóna una especial densitat a la novel·la de Tolstoi), Flaubert també aconsegueix efectes de contrapunt, d’un gran virtuosisme, dins d’una mateixa escena, com en el capítol dedicat a la fira agrícola. 

Encara que té poc a veure amb un comentari estrictament literari, la comparació entre les dues novel·les comporta se centra sovint en una comparació moral sdels dos personatges protagonistes. Vladimir Nabòkov, en el llibre que he citat abans, es va deixar anar amb aquesta parrafada: «Ana no es sólo una mujer, no es sólo un esplendido ejemplar de feminidad; es una mujer que posee un caràcter moral pleno, compacto, importante: todo cuanto rodea a ese carácter es significativo y notable, y esto vale también para su amor. No es posible reducirlo, como hace otro personaje de la obra, la princesa Betsy, a un idilio clandestino. La naturaleza veraz y apasionada de Ana hace imposible el disimulo y el secreto. Ella no es Emma Bovary, una provinciana soñadora, una zorra lírica arrastrándose al amparo de tapias ruinosas hasta el lecho de su amante de turno». Reconec que això de la «zorra lírica» m’ha arribat a l’ànima, encara que no acabe d’entendre ben què vol dir. 

Per la meua part, més modestament, em vaig limitar a assenyalar alguns fets que em van cridar l’atenció. Emma somia d’escapar amb el seu amant i viatjar a Itàlia. Anna hi va amb Vronski. Cap somni. L’afecció a les novel·les sentimentals romàntiques es presenta com un dels factors que provoquen els adulteris d’Emma, com si fos una mena de Quixot femení. Tolstoi, més convincentment, subratlla pel que fa al cas la gran vivacitat d’Anna, «com si un excés d’alguna cosa omplís el seu ésser». 

És inevitable de comparar també el suïcidi de totes dues. Flaubert du a terme una descripció clínica, perfectament documentada des del punt de vista mèdic, de l’agonia d’Emma després d’ingerir el verí. La descripció del suïcidi d’Anna, en canvi, no és gens truculenta, té un caràcter simbòlic i recull alguns dels motius que han aparegut anteriorment en la novel·la. Emma se suïcida acorralada pels deutes i per la mesquinesa de l’ambient que l’envolta. En el cas d’Anna, el lector no pot deixar de pensar que potser el seu suïcidi no té un caràcter tan inevitable, que hi havia altres possibilitats. 

Més interessant que les causes d’aquest, és el sentit que pren en el conjunt de la novel·la, sobretot si el relacionem amb l’epígraf que encapçalava les primeres edicions d’Anna Karènina: «A mi em pertoca el càstig, jo donaré la paga merescuda» (Epístola de sant Pau als romans (12: 18-19)). Però, en què consisteix el crim d’Anna? I per què ha de ser castigat amb la mort? Tolstoi no relaciona el seu adulteri amb la transgressió d’un precepte religiós. De fet, la majoria dels cristians que apareixen en la novel·la són presentats com uns hipòcrites repelents. D’altra banda, tampoc no el relaciona amb una transgressió de les normes de la societat, que Tolstoi presenta en un to clarament condemnatori. La hipocresia, la falsedat i l’ociositat en són les característiques principals. Quina és la culpa d’Anna, per tant?

Es podria afirmar que la idea expressada en l’epígraf consisteix únicament en el fet que les inevitables conseqüències del mal no són la venjança per part de l’home, sinó el seu propi sofriment. Anna i Vronski són culpables no davant la societat o l’opinió social, sinó davant la vida. Tots dos han portat una vida que no és real, perquè han seguit únicament una voluntat o desig estretament compresos, sense considerar, com fa Levin, el significat de la vida. Tot dos són esclaus de la seua passió, del seu egoisme. El seu amor, per tant, degenera en sofriment —en tedi, odi, gelosia. Anna pateix i mor no per unes causes externes (la societat, el marit, etc.), sinó a causa de la passió mateixa, encara que aquesta passió que experimenta amb Vronski és genuïna i els aixeca per sobre d’un món d’una hipocresia completa, de falsedat i de buidor. 

També vam comparar Anna Karènina amb La dama del gosset, de Txékhov, que vam comentar en profunditat en el I Curs de literatura universal. Aquest relat de Txékhov es podria considerar com l’anti-Anna Karènina. No hi ha cap tragèdia ni s’hi planteja cap sentiment de culpa. L’adulteri és, simplement, un inconvenient, perquè els protagonistes, Gúrov i Anna Serguéievna, estan casats tots dos, viuen en ciutats diferents i no ho tenen fàcil per veure’s. El fet que tots dos estiguen casats els situa en igualtat de condicions i no és un problem només per a la dona, com en tantes novel·les del segle XIX. A Tolstoi no li agradava La dama del gosset. Supose que perquè pensava que no havia d’agradar-li. 

Anna mor al final de la setena part. A penes és esmentada en la vuitena i última, que està centrada en Levin, alter ego de Tolstoi —el nom del personatge està format a partir de Lev, el nom de l’autor. Així i tot, no puc deixar de pensar que si Flaubert va dir «Madame Bovary, c’est moi», Tolstoi hauria pogut dir igualment «Anna Karènina, c’est moi». El lector sent que, a pesar de tots els esforços de Levin, a pesar de la seua visió final, Anna ha guanyat la partida. Levin viu en un món segur que Tolstoi li ha construït, mentre que Anna ho fa en un món regit per passions que podrien desfer en un tres i no res la saviesa encarnada en la vida de Levin. Quan cap al final de la novel·la, tots dos es troben breument, per primera i última vegada, ell queda captivat per la seua bellesa i encant, i sent pietat i simpatia per la seua posició tan difícil. És Anna qui absorbeix Levin en la seua òrbita i no a l’inrevés. Anna, en canvi, no es queda gens afectada ni impressionada per Levin. Quan se’n va, l’oblida de seguida. 

La crisi que va experimentar Tolstoi cap a la meitat de la seua vida, i que el va portar a renunciar a les seues grans novel·les, apareix reflectida en Anna Karènina, encara que no queda clar del tot el nou sentit de la vida que ha entrevist Levin. El fet és que la vida posterior de Tolstoi va ser tan angoixosa i turmentada com la d’Anna.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada