divendres, 22 d’octubre de 2010

«Èdip rei» llegit i comentat a classe

Abans de començar la lectura i el comentari d’Èdip rei, hem dedicat una classe a explicar l’origen i les característiques del teatre grec i unes quantes a llegir en veu alta, de manera més o menys dramatitzada, Èdip rei. La lectura en veu alta té l’avantatge de poder puntejar-la sobre la marxa amb comentaris i aclariments. Tot seguit  hem passat a fer-ne el comentari general, que he plantejat a partir d’unes preguntes que anava anotant a la pissarra. Això ha ocasionat d’entrada uns instants de terror entre els alumnes, perquè pensaven que els anava a manar un comentari escrit. Quan han vist que no era aquesta la meua intenció (per ara), han pegat un bufit d’alleujament i s’han relaxat.

Aquestes són algunes de les preguntes que ens hem plantejat:

1) Quina impressió us ha produït Èdip rei? Què és el que més us ha interessat d’aquesta obra? Us ha inquietat?
Diverses intervencions han remarcat de seguida que un dels temes d’aquesta obra és l’incest, segurament un dels pocs tabús que continuen sent-ho en la nostra època i en totes les cultures. Incest i parricidi, en el context d’Èdip rei, apunten a la radicalitat de la interrogació sobre la realitat humana que planteja la tragèdia grega.

Mar Casanova fa una comparació molt interessant entre La mort a Venècia de Thomas Mann i Èdip rei. En aquestes dues obres hi ha una epidèmia, de còlera i de pesta respectivament, que actua com una metàfora de la contaminació moral i del deteriorament de la personalitat. De la mateixa manera que la seguretat inicial amb què apareix revestit Èdip es desfà progressivament, a mesura que descobreix qui és realment, von Aschenbach, el personatge de la narració de Mann, experimenta un procés semblant de dissolució de la pròpia personalitat o d’allò que pensava que era la pròpia personalitat. Aquest procés ve provocat en els dos casos per un fet vergonyós o criminal: el parricidi i l’incest, en l’obra de Sòfocles; l’atracció homosexual d’un adult madur per un adolescent, en la de Mann. En totes dues obres, el mateix procés d’autodescobriment produeix la destrucció final.

Això ens porta a delimitar el conflicte tràgic que es planteja en Èdip rei, representat per l’oposició Èdip-Iocasta:  Què és millor? Viure feliçment ignorants o conéixer la veritat que pot destruir la nostra confiança i seguretat en nosaltres mateixos i en els altres? És un dilema que no té solució, una mena de carreró sense sortida. Així va definir Goethe la tragèdia. En paraules d’Albin Lesky, “la veritable tragèdia s’origina de la tensió entre els obscurs poders incontrolables als quals l’home està entregat, i la voluntat d’aquest per lluitar i oposar-s’hi. El món dels que s’hi resignen, dels qui defugen l’elecció decidida constitueix el fons davant el qual es troba l’heroi tràgic, que oposa la seua voluntat inquebrantable a la prepotència del tot, i fins i tot en la mort conserva íntegra la dignitat de la grandesa humana.”

Pel que fa a la inquietud que aquesta obra ens pot produir, recordaria una observació del crític nord-americà Lionel Trilling: “la majoria de nosaltres viu amb el sentiment d’una culpa secreta, encara que no sabem quina és.”

Èdip rei com a narració detectivesca: l’obra es planteja com una investigació. Èdip sempre està preguntant, de manera que molts diàlegs són en realitat interrogatoris. Paradoxalment, el detectiu (Èdip) descobreix que el criminal és ell mateix.
L’argument: és el més enginyós i al mateix temps el més terrible que mai s’ha imaginat. (Lionel Trilling)

2) És culpable Èdip? Per què ell se’n considera?
El concepte fonamental que anima la història d’Èdip és que es troba culpable sense culpa, és a dir, sense ser-ne conscient. Sòfocles interpreta la seua història a la llum d’aquesta constatació, amb la qual el problema ètic adquireix perspectives que ultrapassen els límits habituals de les consideracions morals, perquè el bé i el mal s’identifiquen en els efectes i no en la voluntat que els produeix.

3) Es pot considerar Èdip un heroi? Diferències entre un heroi èpic i un heroi tràgic.
Èdip no és un heroi en el sentit èpic de la paraula, sinó un heroi tràgic que salva el poble de la calamitat per mitjà de la pròpia destrucció. La seua heroïcitat consisteix a arribar al final de la seua recerca, de la seua lluita, sense defallir, malgrat la por que li pot fer entreveure el seu propi final. I no en fuig, com fa Iocasta amb el seu suïcidi. Èdip accepta la voluntat dels déus ja que si ells van salvar-lo de la mort a les muntanyes del Citeró, no creu que pugui llevar-se ara la vida. La revelació comporta l’enfrontament amb la part tèrbola, ignorada per la vida adulta, però en aquesta dolorosa constatació hi ha una lucidesa que l’engrandeix.

4) Alguns motius temàtics d’Èdip rei.
-Els dos i els dobles:
Èdip vol saber qui és l’assassí de Laios: és el detectiu que busca el criminal. Però al final aquests dos papers coincideixen en la mateixa persona. Èdip, al final de l’obra, és pare i germà, fill i espòs. En tot el drama de Sòfocles hi ha molts dosos i dobles: dos pastors, dues filles i dos fills, dos parells oposats de rei i reina (Laios i Iocasta, Pòlib i Mèrope), dues ciutats (Tebes i Corint). Èdip s’adona que, d’una manera confusa, és una mena de combinació de dues coses oposades. “Què és això que té aquest doble poder?”, pregunta Iocasta.
-Els oracles dels déus i la inteŀligència humana. Religió-ciència.
-L’engany de les aparences que oculten la veritat.
-L’anhel de purificació de les pròpies faltes, fins i tot les involuntàries.
-Els límits de la condició humana.
-Apoŀlo és el déu de la veritat: “Coneix-te tu mateix”.
-Una obra religiosa, en quant que és una obra sobre el misteri de l’home.

5) Tècnica literària/Característiques estilístiques.
-Ironia tràgica: la ironia de Sòfocles és un instrument per destacar el contrast entre les iŀlusions dels homes, en especial els grans i poderosos, i la realitat inexorable que tard o d’hora els destrueix. En aquest contrast hi ha el conflicte tràgic, i el punt central del món tràgic de Sòfocles. En totes les seues peces l’acció condueix a un moment crític de descobriment en què els protagonistes es veuen obligats a veure les coses tal com són. Sòfocles prepara el camí, mostrant els diversos estats d’ignorància dels seus personatges, fins a arribar, en el moment degut, a aquest punt aterridor i esgarrifós en què tot queda clar i en què s’ha de pagar el preu degut.
El fet fonamental és que un personatge es descobrisca a si mateix. En Sòfocles el reconeixement està íntimament associat a la inversió.

-Els personatges:
El caràcter de cada personatge es reflecteix en el diàleg i en l’acció. Diàleg: combinació de parlaments llargs amb un seguit de rèpliques i contrarèpliques tallants.

Èdip és protagonista i antagonista alhora. L’aportació del cor és la d’un veritable personatge. Característiques d’Èdip (curiós, inteŀligent, sincer, coratjós. Però: impulsiu, orgullós.) /Iocasta (maternal, covarda, mediocre?). Èdip vol la saber la veritat a qualsevol preu, però seria injust afirmar que Iocasta prefereix la mentida. El que vol Iocasta és la preservació de la vida, la vida humana com el valor més alt.

El caràcter impulsiu d’Èdip és un un signe d’immaduresa que contrasta amb la personalitat de Iocasta. Sense dir-ne res explícitament, només a través del diàleg dels personatges, Sòfocles ha assenyalat així subtilment la diferència d’edat entre tots dos. De la mateixa manera, el caràcter maternal de Iocasta, el fet de ser la mare d’Èdip, es revela en els seus intens de calmar la inquietud d’Èdip, com faria qualsevol mare amb el seu fill

-Innovacions introduïdes per Sòfocles: Sòfocles va perfeccionar una mica més la tragèdia grega. Li va afegir un tercer actor: l’obra aconsegueix així un dinamisme més gran i un desenvolupament més gran del diàleg. Abandona la unitat temàtica de la trilogia: dota l’acció de profunditat psicològica i adquireix importància especial la soledat de l’heroi.
-Funció del cor: el cor passa, de personatge immers en la història, al paper de comentador, en el qual s’evidencia la consciència que té el poeta de les coses que escriu. En Sòfocles, la consciència predomina, controla i dirigeix els impulsos. L’origen cultural i ritual s’esborra definitivament. En els diàlegs és on es va narrant la història i es fa avançar l’acció. El cor, per la seua part, reflexiona periòdicament sobre el que s’ha tractat en l’episodi, posa en relleu el significat del que s’esdevé i el que la història representa des del punt de vista humà.

-Estructura de la tragèdia: estructuralment la tragèdia comença amb el pròleg, recitat pels actors que informa els espectadors de la situació, seguit pel pàrode, el cant amb el qual entra el cor. A continuació s'alternen de tres a cinc vegades els cants del cor (estàsims) amb els diàlegs dels actors (episodis). L'última escena és l'èxode. El cor tràgic sofreix al costat de l'heroi, però no pren partit per cap de les dues idees enfrontades, sinó que més aviat pretén actuar de mitjancer.

6) Algunes frases clau  d’Èdip rei (els números fan referència a les pàgines de l’edició de La Magrana).
49. Èdip: On trobarem el rastre incert d’una falta antiga?
57. Èdip: Qui no té por dels fets, no tem tampoc les paraules.
58. Tirèsias: Ai! Que terrible és conèixer allò que no aprofita a qui ho coneix.
63. Èdip: Qui em va donar la vida?
63. Tirèsias: I és tanmateix el teu èxit el que et perd.
66. Èdip: Només em manté l’esperança, perquè no hi veig res ni en el present ni en el passat.
73. (Creont a Èdip): Els caràcters com el teu són difícils de suportar pels mateixos que el tenen.
82. Iocasta: Què és això que té aquest doble poder?
83. Iocasta: Què pot témer l’home que viu dominat pel destí i no pot preveure res amb certesa? El millor és viure a l’atzar, com cadascú pugui.
87. Iocasta: Tant de bo que no sàpigues mai qui ets.
87. Èdip: vull conèixer els meus orígens.
95. Estàsim IV: La vostra vida és igual a no-res. / no puc considerar feliç res que sigui mortal.
101. Malaurat per la teva lucidesa i malaurat per la teva desgràcia!
106. Cor: És l’últim dia de la vida el que ha de considerar qualsevol mortal i ningú no pot ésser tingut per feliç abans de passar el terme de la seva existència sense haver patit cap pena. (El cor no expressa cap consciència d’un càstig, sinó que recorda i constata la fragilitat i la incertesa de la vida humana.)
Com a síntesi i recapitulació, podeu llegir i descarregar-vos 1.2. El teatre grec i la tragèdia.

1 comentari: