dissabte, 23 d’octubre de 2010

«Èdip rei» i la novel·la polícíaca

Dijous passat feia referència a l’argument d’Èdip rei, que el crític nord-americà Lionel Trilling considerava el més enginyós i el més terrible que mai s’haja imaginat. Trilling destacava també el caràcter pertorbador d’aquesta història, perquè “la majoria de nosaltres vivim amb la sensació de ser culpables secretament d’alguna cosa que no sabem quina és”.

Aquest argument (el de l’ésser que acaba descobrint en el seu interior el secret més terrible, el del detectiu que troba el criminal en ell mateix) ha estat un model per a moltes novel·les policíaques o d’intriga. Èdip rei seria, de fet, la primera gran investigació policíaca de la ficció occidental i Èdip el primer prototipus del detectiu. En classe vam comentar que molts dels diàlegs d’aquest drama són, en realitat, interrogatoris que efectua Èdip i que un dels trets més rellevants d’aquest personatge és que sempre està preguntant. El mateix Èdip utilitza explícitament les paraules “investigació” i “recerca” per a referir-se a la seua voluntat de trobar l’assassí de Laios: “Calia iniciar una investigació”, “prego als déus per als qui no col·laborin en la meva recerca…”

Jordi Balló i Xavier Pérez van demostrar en La llavor immortal. Els arguments universals en el cinema, un llibre esplèndid, que tots els grans arguments cinematogràfics estan presos dels mites i narracions de la literatura universal. Entre d’altres, van resseguir la llarga descendència del model argumental d’Èdip rei, sobretot en la novel·la policíaca. La més popular sobre el motiu d’un investigador que acaba sent el culpable del crim és, sens dubte, L’assassinat de Roger Ackroyd d’Agatha Christie. La vaig llegir fa temps i en tinc un bon record, encara que no deixa de ser una novel·la fallida, perquè s’hi fa servir una trampa poc convincent: està narrada per un personatge, el culpable, que oculta aquest fet al lector fins al final. El lector, és clar, queda tot despagat, com un xiquet a qui punxen el globus. És el mateix que passa amb les històries que resulten ser un somni.

En La llavor immortal s’esmenten alguns altres exemples, com ara el film So Dark the Night (La nit és fosca, 1946) de Joseph H. Lewis, on es narra la història d’un policia esquizofrènic, que descobreix, terroritzat, que la cadena de crims que està investigant obsessivament han estat perpetrats per ell mateix. O El llarg adéu, pel·lícula de Robert Altman basada en la novel·la de Raymond Chandler del mateix títol, en què el detectiu Marlowe investiga la mort d’un amic seu i acaba descobrint-lo viu i responsable dels crims que el detectiu intentava aclarir.

Recorde ara dues altres novel·les policíaques, de les millors que he llegit mai, que no apareixen esmentades en La llavor immortal i que es poden considerar també una mena de variacions sobre l’argument d’Èdip rei. La primera és El gran rellotge (The Big Clock) de Kenneth Fearing, editada en català en la col·lecció de La Cua de Palla. Hi ha hagut un crim i el responsable de l’assassinat sap que hi ha un testimoni, però no sap qui és. Decideix trobar-lo per desfer-se’n i encarrega la investigació, sense saber-ho, al mateix testimoni! Per tant, aquest personatge rep l’encàrrec de descobrir-se a ell mateix i es veu immers en un paper polièdric, on se’l pot veure com a testimoni, investigador i presumpte culpable. Després d’un inici un tant parsimoniós, la novel·la s’accelera i i ja no es pot deixar fins al final, que és una mica decebedor, però segurament això era inevitable després de l’embull de mil dimonis que s’organitza.

El títol fa referència a la maquinària del destí: “el gran rellotge funcionava com sempre, i era l’hora d’anar a casa. Algunes vegades, les busques del rellotge corrien disparades, i d’altres a penes es movien. Però això no canviava res al gran rellotge. Les busques podien moure’s cap enrera i el temps que marcava seria el correcte de tota manera. Continuaria funcionant com sempre, perquè tots els altres rellotges han de regir-se pel gran, que és encara més poderós que el calendari, i al qual ajustem automàticament tota la nostra vida.”

L’altra novel·la a què em referia és Parany per a una noia de Sébastien Japrisot, també publicada en “La Cua de Palla”. Una dona jove i bonica ha perdut la memòria en un incendi. Els trets del seu rostre han quedat greument afectats. Ingressada en una clínica, s’esforça per reconstruir el trencaclosques en què s’ha convertit el seu passat. Hi ha, a més, una herència pel mig, molt important. A mesura que passen els dies, una sèrie de records vagues i distorsionats l’omplen de confusió. Ella podria ser Dominique o Michèlle, dues cosines rivals, una de les quals va morir en l’incendi. Els dubtes sobre la pròpia identitat la portaran a entreveure una veritat terrible: potser siga una assassina.