dimecres, 24 de novembre de 2010

El cant d’Ulisses



Cercle vuité: vall plena de flames voladores on compleixen condemna els enganyadors. (Extret de La Divina Commedia.15 DVD De Agostini.)

En el cant xxvi, Virgili i Dante continuen caminant per roques i ponts, i arriben a una vall plena de flames voladores. Dins de cada flama, hi ha l’ànima d’un pecador. Som al cercle vuitè, on compleixen condemna els enganyadors, els qui van fer servir la seua ciència, autoritat o astúcia per enganyar i perjudicar.

Una d’aquestes flames animades resulta ser Ulisses. Dante, com tots els homes de l’Occident medieval, no havia llegit l’Odissea, però en coneixia la història per les referències dels escriptors antics llatins, que van destacar del personatge d’Homer l’astúcia, el coratge i la intel·ligència. A partir del vers 90 i fins al final del cant, Dante li cedeix la paraula. De fet, aquest cant xxvi es coneix com el cant d’Ulisses.

Quan vam comentar l’Odissea, vaig insistir en el fet que el viatge d’Ulisses, per molt ple d’aventures i de peripècies que estiga, no deixa de ser un viatge de retorn a casa. L’Ulisses de Dante, en canvi, i aquesta diferència és essencial, no torna a Ítaca, sinó que continua viatjant amb l’ànsia ardent de fer-se “expert del món”. Travessa el límit imposat per les columnes d’Hèrcules i continua en un “vol boig” cap a la muntanya del Purgatori, quan un gran vent provoca l’enfonsament del vaixell i la mort de tots, càstig exemplar al desafiament a les lleis eternes.

Per a Dante, i passeu-me l’anacronisme, Ulisses és un personatge fàustic, que renuncia a la família pel desig de saber i de viure experiències noves:

ni la pietat
pel meu vell pare, ni l’amor degut,
que hauria fet Penèlope contenta,
no van poder vèncer en mi l’ardor
que tenia de fer-me expert del món
i dels vicis i valors dels humans.

D’una banda, els lligams i els afectes familiars i domèstics. De l’altra, el desig ardent de conèixer el món, promés per l’extensió infinita del mar. Desig de conèixer el món i els homes en tots els seus aspectes: “vicis” i “valors” no s’han d’entendre en un sentit moral estret; assenyalen tots els aspectes positius i negatius dels homes, tant les qualitats com les deficiències.

I Ulisses es llança, en aquest últim viatge, a l”alto mare aperto” (“ma mise me per l’alto mare aperto”, diu en un vers meravellós). L’audàcia de l’empresa s’expressa pel contrast entre el “me” i l’”alto mare aperto”, tan petit el primer i tan vast el segon. Els particulars que s’indiquen en el vers següent encara ressalten més l’audàcia d’aquesta navegació: amb una sola nau i amb poca gent. El mar, en aquest cant, és un símbol de la solitud, de la vastedat i del misteri, del que és ignot i inescrutable.

Ulisses, en les paraules que adreça als companys per a animar-los al viatge, justifica aquest “’ardor / que tenia de fer-me expert del món”:

‘Oh germans’, els vaig dir, ‘que per cent mil
perills heu arribat a l’occident,
a aquesta breu vigília dels sentits
que encara ens queda per aprofitar
no li vulgueu negar l’experiència
del món sense habitants, seguint el sol.
Recordeu-vos de la vostra llavor:
no vau ser fets per viure com les bèsties,
sinó adquirint virtut i coneixença’.

En aquests versos Dante ha concentrat dos motius culminants de la vida: la seua brevetat i el seu significat. Hi ha combinat la malenconia d’“aquesta breu vigília dels sentits / que encara ens queda per aprofitar” amb el desig ardent d’aquest horitzó infinit de virtut i coneixement, un desig que ofega en el cor d’Ulisses tot altre apetit, fins el de conservar la vida. Attilio Momigliano va remarcar que el major secret poètic d’aquest relat està en el contrast que s’estableix entre aquesta aspiració de saber i conèixer i la follia d’aquest desig: “d’una banda hi ha l’ardor inexhaurible d’una gran ànima, de l’altra una extensió impenetrable."

Perquè aquest últim viatge d’Ulisses és un naufragi: una metàfora de la tragèdia de l’home que pretén aconseguir la veritat amb la llum de la raó i sense l’ajuda de la gràcia divina:

La nostra joia aviat es tornà en plor:
de la nova terra nasqué un gran vent
que va envestir el vaixell per endavant.
El féu girar tres voltes amb les aigües;
a la quarta, la popa es va aixecar
i la proa baixà, com volgué un altre,
fins que damunt nostre es tancà la mar.

Dante, per tant, constata el fracàs fatal d’Ulisses, però al mateix temps sent per ell una atracció irresistible, potser perquè, com va assenyalar Borges en “El último viaje de Ulises” (Nueve ensayos dantescos), en l’aventura d’Ulisses hi veia representada la pròpia aventura espiritual d’escriure la Divina Comèdia: “Dante era teólogo; muchas veces la escritura de la Comedia le habrá parecido no menos ardua, quizá no menos arriesgada y fatal, que el último viaje de Ulises. Había osado fraguar los arcanos que la pluma del Espíritu Santo apenas indica; el propósito bien podía entrañar una culpa.”
Juntament amb Francesca de Rimini, Ulisses és un símbol de la passió. Francesca ho és de la passió de l’amor. Ulisses, de la del saber. Totes dues atreien i repel·lien Dante, home de passió i de fe.


William Blake, Ulisses, cant xxvi de l’Infern

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada