Adéu a l'Infern

La coordinació de la universitat ha fixat com a lectura obligatòria únicament els vuit primers cants de l’Infern. N’hem fet la lectura completa a l’aula al temps que els anàvem comentant. M’hauria agradat llegir i comentar en classe tot l’Infern, però el temps se’ns tira damunt i hem de fer via. Així i tot, hem llegit també alguns dels altres moments culminants de l’Infern.

A més del cant d’Ulisses, que comentava en l’entrada anterior, hem llegit el cant x on, enmig d’un paisatge de tombes flamejants, roents, mig obertes, es produeix la trobada de Dante amb Farinata, un dels caps principals del partit gibel·lí a Florència, orgullós i honrat, que “s’ergea col petto e con la fronte / com’avesse l’inferno a gran dispitto”, i amb el pare del poeta Guido Cavalcante, que li pregunta ansiós pel seu fill. Quan creu entendre que ha mort (“non viv’egli ancora? / non fieri gli occhi suoi il doce lome?”) torna a caure dins el sepulcre. Dante en té prou amb dos versos per retratar amb una precisió enorme la característica essencial de cada personatge: l’orgull i la força de caràcter de Farinata, l’amor pel fill i per la vida de Cavalcante.

Del cant x hem passat a la visió del bosc dels suïcides del cant xiii, on apareix la figura patètica de Pier della Vigna, secretari de Frederic II, que es va suïcidar després que un fosc procés el va dur a la ruïna. No podent resistir la pressió de l’enveja i de la injustícia, va acabar sent injust contra si mateix. Encara ara demana a Dante que, si torna al món, “conforti la memoria mia, che giace /ancor del colpo che ‘nvidia li diede”.

Del cant xxiv, n’hem llegit i comentat en classe únicament la bellíssima comparació amb què s’inicia: “In quella parte del giovanetto anno…” Per marcar el contrast amb el lirisme i la tendresa d’aquest símil, hem botat a les visions repugnants i horribles del cant xxviii, on hi ha els promotors d’heretgies i discòrdies, amb els cossos esquarterats eternament en justa correspondència. Ací hi ha Mahoma, arrosssegant els budells que li pengen del ventre obert i mostrant el “tristo sacco / che merda fa di quel che si trangugia”. És el cant gore de l’Infern.

No hem deixat passar un altre dels cims de l’Infern, el cant xxxiii, amb la història del comte Ugolino: “Tu dei saper ch’i’ fui conte Ugolino”, que tanca el relat de la seua dramàtica història amb un vers ambigu i tenebrosament inquietant: “Poscia, più che’l dolor, poté’l digiuno”.

I com que els alumnes no es volien perdre de cap manera l’espectacle de veure Llucifer a l’últim cercle de l’Infern, on tot és silenci, quietud, boira i gel, hem llegit per acabar l’últim cant, on “Lo ‘mperador del doloroso regno / da mezzo ‘l petto uscia fuor de la ghiaccia.”

Gustave Doré, Llucifer

Salvador Dalí, Llucifer