dilluns, 29 de novembre de 2010

Temps d’exàmens: els alumnes es destaroten

Dimecres serà l’avaluació de segon de batxillerat. Espere, per tant, que a partir d’aquest dia els alumnes ja no tindran tants exàmens o, com a mínim, ja no en tindran tants. Tinc més ganes jo que no ells. La setmana passada, tots els dies hi havia examen, un o més d’un. Es fa difícil de fer classe en aquestes condicions.

L’ambient que s’hi crea em provoca una irritació que no sé si arribe a dissimular del tot. Més encara perquè en l’assignatura de literatura universal jo no faig exàmens. I, naturalment, no em fa gràcia pagar els plats que han trencat els altres. Aquest mal ambient, de més a més, ve agreujat perquè en segon de batxillerat els exàmens es consideren una preparació de l’examen per excel·lència, que és el de la selectivitat. La histèria i la tonteria, fomentada pels professors i compartida pels alumnes, de tirar-se tot un curs preparant un examen, es desborda. No sé si en segon els alumnes aprenen al final alguna cosa. És possible, a tot estirar, que aprenguen a examinar-se, i encara. (En una altra entrada ja vaig comentar una mica aquesta qüestió. Vegeu La farsa de la selectivitat.)

En canvi, és curiós que ningú no es planteja de preparar els alumnes realment per a la universitat, on ara hi ha una cosa que s’anomena pla Bolonya. Als instituts, els professors no saben què és això, ni els interessa. Ja s’ho faran els alumnes. Millor preparar l’examen de la selectivitat, que és el que s’ha fet tota la vida.

En l’entrada anterior, vaig resumir i comentar l’últim cant del Paradís. Però no em vaig referir a les condicions en què vam fer aquesta lectura a classe, que, certament, no van ser les millors. Aquell dia, després de literatura universal, hi havia un examen de geografia. I els alumnes, que els agrada donar-se corda i són tan expressius, van manifestar la seua angoixa d’una manera que no és la més adequada per al cant xxxiii del Paradís. Raquel, que sempre s’asseu a la primera fila, es va situar darrere de tots, amagant-se els apunts (de geografia) entre les cames. D’altres, directament, no es van dignar a honorar-nos amb la seua presència.

Me’n van ensenyar els apunts i allò semblava una guia telefònica. Evidentment, té molt de mèrit examinar-se d’una guia telefònica. Però estic convençut, sense ànim d’ofendre ningú, que la Divina Comèdia és més important que la guia telefònica de geografia. En fi, els vaig recomanar que resaren, que s’aprengueren de memòria l’oració de sant Bernat per demanar la intercessió de la Verge Maria. Debades. Els alumnes d’ara no creuen en els efectes beneficiosos de la pregària. Ho tenen molt malament.

1 comentari:

  1. jajajajaja

    Enric, si és qeu estem farts! Almenys jo! I damunt, un dilluns a segona hora... un cap de setmana dóna per a molt i resumir-lo baix la teua atenta mirada té el seu mèrit...

    ResponElimina