dijous, 1 de desembre de 2011

Els comentaris de Sagarra sobre la Divina Comèdia i unes consideracions sobre el comentari de text

Em plau comunicar-vos que ja he acabat de penjar en el web de literatura universal de la serp blanca els comentaris de Sagarra dels vuit primers cants de l’Infern. El procés d’escaneig dels textos, a causa de la tipografia original, ha estat una mica laboriós. Els he acompanyat d’il·lustracions ad hoc, sobretot de William Blake i de Gustave Doré. Ací teniu els enllaços per a cada un d’aquests comentaris, per si voleu fer-hi una ullada des d’ací: 

Josep M. de Sagarra, Comentari del cant I de l'Infern
Josep M. de Sagarra, Comentari del cant II de l'Infern
Josep M. de Sagarra, Comentari del cant IV de l'Infern
Josep M. de Sagarra, Comentari del cant V de l'Infern
Josep M. de Sagarra, Comentari del cant VI de l'Infern

En una entrada anterior ja vaig assenyalar que aquests assaigs són comentaris complets de cada cant, que es llegeixen molt bé i que poden ser molt útils per als alumnes. La setmana passada vaig dir als meus que feren un comentari d’un fragment de l’Infern (els vaig donar a triar entre els versos 1-57 del cant III i els versos 28-49 del cant V) i els vaig recomanar que llegiren i aprofitaren, com a guia i com a model alhora, els comentaris de Sagarra. 

De la mateixa manera que sóc partidari de fer la primera lectura d’un text literari sense introduccions, sense pròlegs ni contextualitzacions, també crec que en el cas dels clàssics aquesta primera lectura quedarà incompleta si no es llegeix una part de la literatura crítica sobre aquests textos. A més, perquè la lectura personal siga una experiència plena, ha de contrastar-se amb altres lectures, sobretot les que ha portat a terme la crítica literària digna d’aquest món, que també és literatura. 

Ja us podeu imaginar que els alumnes no han fet cas del meu consell de llegir Sagarra. I que els comentaris presentats han resultat, com era d’esperar, llastimosament escolars. L’inconvenient o el defecte principal que hi trobe és que no comenten el text. No entren en el joc. El comentari es converteix així en una modesta exhibició de coneixements memorístics o simplement transcrits que dispensen de portar a terme l’activitat personal d’encarar-se amb el text o, fins i tot, de llegir-lo. El comentari de text, en canvi, només té sentit si es practica com una forma de lectura atenta. La típica reacció defensiva enfront d’aquesta pràctica és sepultar el text sota una sèrie d’informacions i consideracions fabricades prèviament, sense atrevir-se a preguntar què diu i què es pot dir a partir d’ell. 

Pel que fa a la contextualització dels textos clàssics, que sovint es considera un pas previ imprescindible de qualsevol lectura i interpretació, convé recordar que la característica fonamental dels textos literaris és que poden llegir-se fora del seu context. Més encara: ells mateixos creen el seu context i proporcionen una gran informació sobre el marc social i cultural en què van ser escrits. Tenint això en compte, sempre resultarà més estimulant reconstruir el context que assenyala el mateix text literari que no fer-ho des de fora a partir d’altres llibres. Plantejat en aquests termes, reconec que el comentari pot resultar massa difícil per als alumnes. Però el comentari a l’ús, a partir d’esquemes i platilles, encara que siga més assequible per a ells, es converteix a la llarga en una activitat mecànica i inútil. Una manera de cobrir l’expedient. 

En definitiva, es tracta de llegir: de preguntar-se què diu el text, què ens diu, què planteja, sobre quins implícits està construït, com el podem relacionar amb els altres textos que hem llegit. Potser no és tan difícil al capdavall, si ens atrevim a fer-ho. En aquest punt, val la pena de recordar els versos del Faust

«El món dels esperits no és impenetrable; 
ho és la teua ment i el teu cor, que són morts.»

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada