dimecres, 26 de setembre de 2012

Contra el comentari de text de segon de batxillerat

Aquest curs, a causa de l’augment d’hores lectives, m’he vist pràcticament obligat a agafar un segon de batxillerat. Fins ara havia procurat evitar-ho, perquè hi ha unes quantes coses en aquest curs que no em fan gens de gràcia, com ara una part important dels continguts i objectius de la programació, que considere erronis i/o inútils. O l’absurd, compartit per una part del professorat, de considerar-lo com una preparació de l’examen de selectivitat. Ja vaig comentar aquest aspecte, fa temps, en l’entrada La farsa de la selectivitat

Però el pitjor d’aquest curs és que està dedicat, sobretot, a practicar un model de comentari de text, basat en les teories de la lingüística del text, que obliga a prestar atenció a aspectes secundaris, sense interès o simplement obvis. O tot plegat alhora. Vegem-ne alguns exemples. Un dels punts d’aquest model de comentari fa referència a la tipologia textual a què pertany el text objecte d’anàlisi. Així, els textos es classifiquen en expositius, argumentatius, narratius, descriptius, instructius, etc. L’inconvenient és que aquestes tipologies textuals no apareixen mai en estat pur. I és per això que es parla de la tipologia textual predominant en un text, cosa que obliga a fer generalitzacions òbvies sobre el text comentat o a manipular-lo per encaixar-lo en una tipologia o altra, predominant o no. 

Un altre punt habitual del comentari és l’anàlisi de la dixi, paraula que en l’argot de la lingüística textual fa referència als elements de l’enunciació: les persones del discurs i el temps i el lloc de l’enunciació. Es demana a l’alumne que s’entretinga identificant aquells elements gramaticals que assenyalen la proximitat o la distància respecte de l’emissor del text com els demostratius aquest o aquell o els pronoms neutres açò, això o allò. De nou, una activitat escolar, en el mal sentit de la paraula. Per no dir res de quan es pregunta en quin canal està escrit el text. L’alumne ha de respondre que el text està escrit en el canal escrit! De tant en tant, algú s’equivoca i diu que està escrit en l’oral, cosa que s’agraeix, perquè com a mínim introdueix una mica d’imaginació en el procediment. Algunes vegades, s’introdueix el refinament de precisar que el canal, oral o escrit, pot ser també unidireccional o multidireccional, o unilateral o multilateral. Disculpeu-me que no em pare ara a analitzar aquests conceptes tan abstrusos. 

Un punt del comentari que produeix resultats especialment deplorables és la identificació de la varietat dialectal geogràfica en què està escrit el text. Quan s’hi detecta algun subjuntiu en i o un possessiu com meva, teva o seva de seguida molts es llancen com uns miures a afirmar que està escrit en català oriental, oblidant que a Lleida, territori que pertany al bloc del català occidental, utilitzen també el subjuntiu en i i els possessius meva, teva i seva

S’ha de tenir en compte que la diferenciació entre català oriental i català occidental es basa en diferències fonètiques, que l’escriptura no reprodueix, de manera que no té sentit plantejar-se si un text escrit pertany al català occidental o al català oriental. Aleshores, què s’ha de fer? Parlar de textos valencians o catalans? En aquest cas, el remei em sembla pitjor que la malaltia. Per no dir res dels casos en què, com que no es detecta cap tret dialectal, s’inventa i avant. Recorde haver llegit no fa molt en un llibre, on es recollien diversos textos comentats per al selectiu, que una novel·la d’Enric Valor estava escrita en valencià, perquè utilitzava les formes perifràstiques del pretèrit, quan aquestes formes són les generals en tot el domini lingüístic de la llengua catalana. Errors i pífies a banda, convé recordar que en les cultures consolidades, com l’anglesa o la francesa, no es dedica atenció a les diferències dialectals geogràfiques. Es considera que no valen la pena i que la dialectologia ve a ser una mena d’entreteniment, per a qui ho trobe divertit, semblant a la filatèlia o a la numismàtica. 

La buidor d’aquest model de comentari encara es posa més de manifest quan s’aplica a textos literaris. En aquest cas, a més d’insistir en la idea peregrina que aquests textos es caracteritzen sobretot per l’ús del llenguatge figurat, s’introdueixen conceptes perfectament inútils com el d’autor model i lector model, que, a més, solen provocar resultats hilarants. Vegeu, si no, les banalitats que escriu Maria Josep Cuenca, en el seu llibre Gramàtica del text, sobre l’autor i el lector models de Les veus de Pamano de Jaume Cabré: «llegint aquest fragment, i millor encara la novel·la, podem fer-nos una idea d’un autor de mitjana edat (entre cinquanta i seixanta anys) que ha conegut la Guerra Civil espanyola i la postguerra, probablement a través de familiars directes, i que es posa del costat dels republicans; igualment, podem fer la hipòtesi que el lector model serà una persona d’unes característiques semblants, que puga valorar la tragèdia de què es parla per haver-la viscuda o per haver-ne viscut les conseqüències.» Ja posats, hi hauria pogut afegir que l’autor model de les novel·les de Jaume Cabré, per a la majoria dels seus lectors, té com a característica fonamental el fet de ser un senyor amb ulleres i bigot, la qual cosa resulta fonamental per a entendre no sols el text, sinó el mateix procés de la creació literària. 

No continue repassant més punts per no cansar-vos. Només voldria remarcar per acabar que l’inconvenient principal d’aquest model de comentari de text que es practica en segon de batxillerat és que converteix el comentari en un exercici mecànic, que aplica a qualsevol text la mateixa plantilla, fins a la nàusea, de manera que el text no és més que una excusa o un pretext. La conseqüència immediata és que, literalment, s’evita la lectura del text. El que diu el text, en definitiva, no és pertinent. I no val a dir que tot això té com a finalitat ajudar a entendre els textos, perquè només es fixa l’atenció en el que és obvi o el que, sense ser-ho, no és pertinent. 

De tota manera, s’ha de reconèixer que la pràctica d’aquest tipus de comentari produeix un efecte agradablement anestèsic sobre l’activitat neuronal. És un avantatge que no es pot menysprear.

8 comentaris:

  1. Bona vesprada.
    Una reflexió aclaridora i oportuna.
    Gràcies.


    ResponElimina
  2. Completament d'acord amb tot.
    He reproduït el text, amb el teu permís, al meu bloc de segon.

    ResponElimina
  3. Enric, com sempre, la teua ironia m’ha arrencat un somriure. Llegir el teu manifest “en contra del comentari de text de segon de batxillerat” no em sorprén. Jo mateix en l’última reunió de coordinació li vaig dir a Joan-Rafael Ramos que ens hauríem d’actualitzar en la manera de comentar textos. Però de moment és el que tenim. (Joaquim López Río fa un estudi ben interessant al seu llibre, Per una pedagogia del discurs. El comentari de textos com a eina educativa, de Perifèric edicions ).
    Respecte a la classificació dels textos en les anomenades “tipologies textual” es deu a la necessitat, no ja en aprofundir (i encertar) en la naturalesa del text sinó en la necessitat de poder entendre la realitat a partir de la seua categorització (necessitat de tot investigador).
    Pel que fa a la dixi o al canal de transmissió, són elements de la relació que establim en la comunicació entre les nostres paraules i l’entorn (entre el text i el context). I precisament reflexionar sobre aquestos aspectes fan possible entendre que no serà igual la producció textual d’algú que prepara una conferència per escrit, que si aquest mateix personatge concedeix una entrevista que apareixerà publicada en una revista o si decideix escriure un article per divulgar-lo en un diari o si li conta al seu fill menut el tema que porta entre mans (perquè el tema s’ha repetit en tots els discursos que ha fet, orals i escrits, però la dixi, les veus del discurs, el registre lingüístic, el canal, etc., no han estat el mateix). Clar que això resulta evident , com tu dius, però si els ensenyem als nostres alumnes a descobrir la vertadera intenció comunicativa de l’autor fraccionant el resultat final, també aprendran a expressar-se i sabran llegir més enllà de les paraules. Discerniran els escrits, la intenció dels quals puga ser manipular-los. I també, dominaran les formes que els permetran expressar allò que pensen.
    Estic totalment d’acord amb tu respecte a l’anàlisi de la varietat diatòpica perquè establir les línies de les isoglosses (lèxiques) és ben complexe i innecessari.
    En resum, Enric, jo porte molts anys explicant als meus alumnes de segon de batxillerat que llegir un text no és un acte innocent, llegir un text és llegir la vida. Comentar un text des de la lingüística textual, l’anàlisi del discurs, la pragmàtica, la sociolingüística, la psicolingüística, etc., com diu Josep Mª Castellà ens ajuda a descobrir aspectes insospitats del funcionament de la llengua i a recercar en la naturalesa social i humana del llenguatge.
    No és què els ensenyem sinó com.
    Una forta abraçada

    ResponElimina
  4. D'acord en tot.
    Això per no parlar de l'evidència sagnant que el temari està sobredimensionat.
    I ja si parlem del trist papeer a què ha quedat reduïda la literatura (uns quants temes posteriors a la guerra civil que els alumnes memoritzen perquè pràcticament no hi ha temps d'aturar-se a llegir ni a pair res), ens posaríem a plorar.
    A banda de protestar i de doldre'ns íntimament, molts companys posen en pràctica una solució que, sembla, tu ja has descobert fa temps: fugir de 2n de batxillerat!!!!!
    Que trist.

    ResponElimina
  5. Totalment d'acord! Jo ja fa alguns anys que no agafe el 2n de Batxillerat per les raons que has dit, en canvi m'encanta la Literatura Universal. Espere que els meus companys i companyes del departament no em paren els peus, que algú veig que ja s'està cansant.

    ResponElimina
  6. Cordials salutacions de blogger indonesi, el seu article està ple d'inspiració

    ResponElimina
  7. Jo també sóc un blogger d'Indonèsia, encantat de conèixer-te per a tots

    ResponElimina