dissabte, 1 de desembre de 2012

Dues lliçons infernals de Galileo

El 1588 Galileo Galilei va llegir públicament davant l’Acadèmia Florentina dues lliçons sobre «la forma, la ubicació i la grandària de l’infern de Dante». Els manuscrits d’aquestes lliçons van quedar oblidats fins que, a mitjan segle XIX, un pedagog italià, Ottavio Gigli, els va descobrir mentre regirava papers en una biblioteca de Florència. L’editorial La Compañía les ha publicat ara en castellà amb el títol de Dos lecciones infernales, acompanyades d’una introducció de Riccardo Pratesi i d’un postfaci de Matías Alinovi, que ha tingut cura també de la traducció. 

Quan vaig veure el llibre a Tres i Quatre, em va sorprendre que tot un Galileo hagués dut a terme una anàlisi matemàtica de l’Infern de la Comèdia. Em va sorprendre i em va intrigar. Ricardo Pratesi, en la introducció, explica que les lliçons de Galileo cal inserir-les en una tradició. En un dels comentaris més antics de la Comèdia, l’anomenat Ottimo Commento, ja s’hi troben esbossos d’una investigació geomètrica de l’arquitectura infernal. Poc després, altres comentaristes van dur a terme càlculs més sistemàtics, i més audaços, de les mesures de l’infern dantesc. 

El significat literal dels versos en què Dante fa referència a les dimensions dels espais infernals no es posava en discussió i es pensava que, si les mesures de l’Infern havien estat calculades a partir de les dimensions de la Terra, aleshores es podien reconstruir matemàticament. Molts creien que Dante havia viatjat realment a l’infern, de manera que la lectura literal de la narració s’imposava d’una manera inevitable. Com a mínim, la construcció dantesca era un món possible, que com a tal estava basat en la necessària correspondència entre la ment i la realitat, entre la raó i el món exterior. De fet, avui també llegim l’Infern de Dante, com si fos una experiència real. De més a més, l’Infern es prestava al joc de l’anàlisi matemàtica, perquè una de les característiques principals de l’esperit de Dante és la precisió: en són proves el contrapàs, la nítida arquitectura dels tres regnes d’ultratomba, la simetria, la claredat amb què contempla els comandaments morals, les lleis lògiques de la vida i la coherència en el curs d’una existència singular. 

Quan tot això queda dit, el lector actual no pot deixar de plantejar-se si els comentaristes de la Comèdia, i també Galileo, creien de veres que Dante havia dibuixat un plànol infernal minuciós basat en mesures precises d’acord amb les lleis de l’arquitectura. Com és que no posaven en dubte les condicions de possibilitat d’aquesta operació? No entenien que les veritats de la Comèdia eren més poètiques que geomètriques? Galileo devia saber que l’operació que duia a terme en les dues lliçons no tenia sentit, però callava. Per què? 

El 1588 Galileo estava allunyat dels fòrums públics. La seua situació era inestable i aspirava a aconseguir una càtedra universitària. Feia prop d’un segle que el florentí Antonio Manetti havia elaborat una sèrie de càlculs a partir dels indicis numèrics dispersos en el poema. Seixanta anys més tard va aparèixer a Venècia una edició de la Comèdia a cura d’Alessandro Vellutello, intel·lectual de la ciutat de Lucca. En el pròleg, Vellutello afirmava que els càlculs de Manetti eren erronis. Els acadèmics florentins es van prendre l’afirmació com un insult a tota l’Acadèmia, que havia manifestat la seua creença en els càlculs de Manetti. L’afrenta demanava venjança. Però el ritme vital dels acadèmics, aleshores i ara, tendeix a la parsimònia. I van passar uns quaranta anys abans que convocassen Galileo perquè amb la precisió dels seus càlculs i la subtilesa de les seues argumentacions els vengés públicament de la injúria, cosa que Galileo va dur a terme per a la completa satisfacció dels acadèmics florentins. No sé si al final el van recompensar o no amb a algun càrrec. 

Perfectament. Però la perplexitat o la inquietud continua. ¿Es creia Galileo el que afirmava en aquestes lliçons? O simplement deia el que els altres volien sentir i es limitava a complir un encàrrec? Hauríem de llegir aquestes lliçons en clau paròdica? Com hem de llegir aquest fragment, en què Galileo calcula l’alçada de Lucifer? 

«En el canto trigesimocuarto tenemos estas palabras: 

El monarca del reino doloroso 
medio pecho sacaba sobre el hielo; 
y más me mido yo con un gigante 

que los gigantes con aquellos brazos: 
calcula, pues, cuál puede ser el todo 
que con tal parte así se configura. 

Siendo pues nuestro objetivo investigar el tamaño de las esferas de hielo, y sabiendo que Lucifer sobresalía de la menor (que de ella se habla en el lugar citado) desde la mitad del pecho hacia arriba, y sabiendo además que el mismo Lucifer tiene el ombligo en el centro del mundo […] Si conociéramos entonces el tamaño de Lucifer, tendríamos también la distancia del ombligo al medio del pecho, y en consecuencia el radio de la esferita menor. Pero en cuanto al tamaño de Lucifer, sabemos de los versos citados que es tal que mayor conveniencia tiene Dante con un gigante, que un gigante con el brazo de Lucifer. Si nosotros conociéramos entonces el tamaño de Dante y el de un gigante, podríamos a partir de esos tamaños deducir el tamaño de Lucifer. Pero sabemos que Dante, de acuerdo a los que han escrito sobre su vida, fue de estatuta mediana, digamos unos tres brazos. Nos queda entonces, solamente, estimar el tamaño de un gigante, y así habremos resuelto nuestro problema, que era el de encontrar el tamaño de las esferas de los traidores, con el único requisito de investigar el tamaño de un gigante, de donde luego, con orden deductivo, podremos conseguir nuestro intento. Puesto que si nos es dado el tamaño de un gigante, será conocida la proporción que tiene con un hombre, que no es otra que la proporción que tiene un gigante con un brazo de Lucifer. Pero la proporción que tiene un brazo con todo el cuerpo es conocida, de donde el tamaño de Lucifer nos será manifiesto. Y conocido éste, tendremos la distancia del medio del pecho al ombligo y, en consecuencia, el radio de la esfera menor, y finalmente el tamaño de la esfera misma, con el que asignaremos los tamaños a las esferas restantes. Pasemos pues a investigar el tamaño de un gigante.» 

Etcètera. 

Si això ho hagués escrit un Antonio de Messina o un Alessandro Vellutello, no ens plantejaríem, segurament, cap dubte sobre la seua seriositat. Però Galileo… Què en pensava, íntimament, de tot plegat? S’estava fotent davant dels nassos dels acadèmics florentins? En cap moment de les seues lliçons declara que la polèmica no té sentit, que és impossible deduir de la Comèdia un espai infernal unívoc, mesurable matemàticament. Simplement, no planteja aquesta qüestió. El acadèmics volien demostrar la seua superioritat municipal. Galileo volia aconseguir un càrrec. 

Una altra qüestió. Per què hi havia una tradició, diguem-ho així, de discutir sobre les mides de l’infern, i no sobre les del purgatori o del paradís? Sembla que hi ha unes raons teològiques, i també estrictament literàries, que explicarien aquesta preferència. Des del punt de vista teològic cal recordar que, a mesura que l’ànima progressa cap a Déu, la personalitat es dilueix per fondre’s en una presència immanent. Pel contrari, cadascun de nosaltres és únic en el pecat. Ergo, per una regla de tres teològica, l’arquitectura de l’infern ha de ser singular. D’altra banda, des d’un punt de vista estrictament literari, els desgraciats i els pecadors donen més rendiment que els afortunats i els virtuosos, perquè, com s’ha dit tantes vegades, els homes i els pobles feliços no tenen història. Recordeu l’inici d’Anna Karènina: «Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera.» Per això, en l’Infern cada condemnat amb qui es troba Dante pot contar, i conta, la seua història. 

Per acabar, he de confessar que, en trobar Dos lecciones infernales a Tres i Quatre, em vaig comprar el llibre tot il·lusionat, però la veritat és que la lectura m’ha resultat bastant avorrideta. Vaig aguantar fins al final, esperant que en algun moment, encara que fos mig d’esquitllentes, hi trobaria alguna observació irònica, alguna irreverència o alguna observació interessant sobre l’obra de Dante. No res. Galileo anava per feina. Els acadèmics florentins en van quedar satisfets. Tots contents, llevat de mi.

1 comentari:

  1. Les circumstàncies fan virar les nostres actituds vitals. Si més no, a vegades.

    Bona vesprada i salut.

    ResponElimina