Que es rasquen la ronya

En l’entrada anterior sobre el cant III de l’Infern em vaig referir a un dels versos proverbials que hi apareixen, concretament el que Dante posa en boca de Virgili per expressar el menyspreu per tots aquells «que van viure sense infàmia ni honor»: «non ragionam di lor, ma guarda e passa» («però no parlem d’ells, mira’ls i passa»). 

Poques vegades deu haver-se expressat el desdeny d’una manera tan feridora. La reacció de Dante davant dels indolents, davant dels indecisos i pusil·lànims, mostra al viu la seua fibra moral més íntima, lligada a la consciència del propi valor. I, també, de la dignitat humana, que es revela en l’Infern, amb una vitalitat desesperada, en pecadors com Francesca i Paolo, Ulisses i Farinata, mentre que brilla per la seua absència en la gran multitud amorfa, «aquests desgraciats, que no han viscut». 

Hi ha un altre pas de la Comèdia (cant XVII del Paradís,versos 127-129), en què Dante torna a expressar un sentiment de menyspreu, aquesta vegada d’una manera més brutal i directa, i més insultant. Un dels esperits li diu que, quan torne a la terra, ha de contar tot el que ha vist, sense fer cas del que puguen dir o pensar els altres: 

Ma nondimen, rimossa ogne menzogna, 

tutta tua visïon fa manifesta; 

e lascia pur gratar dov’è la rogna. 

(I tanmateix, sense dir cap mentida, 

has de contar allà tot el que has vist; 

i deixa que hom es rasque on té la ronya.) 

El vers de Dante refà el refrany popular italià: «Chi ha la rogna, se la gratti», que retrobem, idèntic, en el català «Qui tingui ronya, que se la grati» i en la seua variant valenciana «Qui tinga ronya, que es rasque». 

El que diu l’esperit a Dante és que ha de contar tot el que ha vist, perquè així tota la maldat i tota la brutícia seran colpides com mereixen, tant en els morts com en els vius. Que es preocupe, únicament, de dir la veritat, de posar de manifest el pecat i la mentida, sense tenir en compte el ressentiment dels altres en veure’s tocats al viu. Que es rasquen la ronya, les seues immundes plagues descobertes. 

«E lascia pur gratar dov’è la rogna». El vers em ve sovint al cap. I no em pregunteu per què.