dissabte, 13 d’abril de 2013

Bits o vinil?

Fa uns dies David Morlà va publicar en Núvol un article molt interessant, Per què torna el vinil?, sobre el revival que està experimentant l’entranyable LP. Cada vegada es reediten més gravacions en aquest format i més grups de música actuals editen les seues gravacions tant en vinil com en format digital. En aquesta recuperació o retorn hi ha influït que els discos de vinil tenen un atractiu indubtable com a objecte físic i estètic, clarament palpable i visible, a diferència de l’arxiu de bits emmagatzemat al disc dur d’un ordinador o d’un reproductor de mp3, o en un CD. 

Em sembla, però, molt discutible que s’intente explicar aquest tornada de l’LP per la superior qualitat del seu so enfront del CD o de qualsevol altre suport digital. Quan David Morlà escriu que «el disc de vinil té una major qualitat de so» i «que el so és més càlid i més “real” malgrat les imperfeccions finals que pugui emetre», crec que es deixa portar per una sèrie de tòpics que no responen a cap experiència real o per unes apreciacions que són fruit d’una simple autosuggestió psicològica. 

Si feu la prova d’escoltar la mateixa gravació en un disc de vinil i en un CD, en un bon equip de música, no hi notareu, si sou sincers amb vosaltres mateixos, cap diferència. Tampoc no en notareu cap entre la mateixa gravació feta en format mp3, amb pèrdua d’una part de les freqüències, i en un format ape o flac, sense pèrdua. 

On sí que percebrem diferències, i molt grans, és en la qualitat de les gravacions. Hi ha gravacions que sonen opaques, sense relleu, o excessivament metàl·liques, o descompensades. D’altres en canvi, sonen molt nítides, brillants, o «càlides». Però això és un fet independent del format de reproducció del so. Simplement, hi ha gravacions dolentes i gravacions bones, tant en format analògic com en format digital. De la mateixa manera, en el cas de les gravacions analògiques que s’han passat a un format digital, de vegades el procés de transferència s’ha fet molt bé i de vegades no tant. En aquest últim cas sí que es pot parlar d’una pèrdua de qualitat sonora, explicable per la potineria humana i no per la major bondat d’un format sobre un altre. 

De fet, els elements decisius perquè una gravació sone millor, o més «càlida», no és el format analògic o digital, sinó els altaveus i l’amplificador. La mateixa gravació, digital o analògica, reproduïda en equips de música de diferent qualitat, no sonarà igual de bé, cosa que qualsevol persona amb una salut auditiva normal podrà apreciar immediatament. No és el mateix sentir música amb uns auriculars menuts, dels que s’enganxen dins de les orelles, connectats a un reproductor també mini de mp3, que sentir-la en uns altaveus exteriors de gamma alta connectats a un amplificador d’una qualitat semblant. Les diferències, en aquests casos, com us podeu imaginar, poden arribar a ser i són molt importants. S’ha de dir tot: aquests equips d’alta fidelitat són cars i, sobretot, necessiten un espai que no sempre tenim disponible al pis en què vivim. 

Les gravacions, és clar, sempre «sonaran» diferent segons l’equip de música utilitzat, i no necessàriament millor o pitjor. Les preferències per uns altaveus o per uns altres poden ser una conseqüència dels gustos de cada oient, dels seus hàbits —l’oïda pot haver-se acostumat a una determinada manera de reproduir el so― o del tipus de música que sol sentir. La Filharmònica de Berlín i la de Viena tampoc no «sonen» igual. Quan s’arriba a aquest nivell, segurament és una qüestió bizantina discutir quina té un so més «càlid». 

La menor o major qualitat del reproductor de CD sembla que no hi fa res. Fa temps, en un establiment d’alta fidelitat de València es va fer una prova d’audició a cegues entre un grup de melòmans, que van sentir diverses gravacions en un reproductor de 6.000 euros i en un altre de 50. Ningú no va notar cap diferència de qualitat entre tots dos. El propietari del reproductor de 6.000 euros va quedar anímicament molt afectat. 

David Morlà també remarca en el seu article, crec que encertadament, que el vinil, per les seues característiques de reproducció, imposa potser una audició més atenta. De nou, però, això és una característica que no té res a veure amb la «calidesa» del so, sinó amb la manera de sentir la música. N’hi ha que els agrada sentir-la al cotxe, o mentre corren, o com a música de fons, mentre que d’altres prefereixen sentir-la «escoltant-la». Tampoc no totes les músiques demanen una audició igualment concentrada ni necessiten les mateixes condicions de qualitat acústica. Siga dit amb tots els respectes, i sense ànim d’ofendre a ningú, no és el mateix sentir un quartet de Haydn que una cançoneta de Manel. 


1 comentari:

  1. El tema de la qualitat dels enregistraments i de la qualitat dels aparells reproductors és un pou sense sola, i és gairebé impossible no caure en tòpics o prejudicis. Goso senyalar, del vostre article, la frivolitat de categoritzar els aparells reproductors pel seu preu. Com amb el menjar, és complicat però no impossible trobar altes qualitats a preus baixos, i és molt fàcil trobar baixos nivells de qualitat a preu alt. Per altra banda, és complicat trobar un tribunal que jutgi justament les qualitats de les coses. Suposant que la qualitat es pugui valorar d'una manera absoluta... Però cada cop es troba menys gent que recordi els sons directes dels instruments, sense passar per amplificadors ni altaveus.
    Resumint: hi ha CD meravellosos i LP meravellosos, sempre procedents de bons enregistraments. No tots els aparells reproductors de CD sonen igual. Aneu amb un enregistrament ben fet (millor si és de sons naturals, sense gaire electrònica) a una botiga bona, de les que venen tocadiscos de 6.000€, i que us en facin un tast. Si teniu sort, passareu una bona estona.
    Pocs del bons toca-vinils són barats (en tinc un comprat per 5€ a un firaire) , però el resultat sonor acostuma a sorprendre amb alguns discos, per la intensitat de la música que fan sonar.

    ResponElimina