Proust des d’un camp de concentració

Durant l’hivern del 1940-1941, al refectori glaçat d’un convent que servia de menjador en un camp de concentració d’oficials polonesos a la URSS, després de treballar amb un fred que arribava als 45° sota zero, els presoners s’amuntegaven per escoltar les conferències que alguns dels seus companys havien preparat sobre temes com la història del llibre, la història d’Anglaterra o la geografia d’Amèrica del Sud. Era una manera de superar l’abatiment i l’angoixa, i de defensar els seus cervells de la inactivitat. 

Un d’aquells presoners era Jósef Czapski. Nascut en una família de l’aristocràcia polonesa, pintor i escriptor, va ser un dels pocs oficials de l’exèrcit polonès que va poder escapar de la matança de Katyń el 1940. Però va ser fet presoner de seguida. El seu llibre En tierra inhumana és un testimoni de la seua estada als camps de concentració soviètics i també el relat de la recerca dels desapareguts. Dels quinze mil oficials i soldats polonesos que van ser fets presoners pels soviètics només en van sobreviure uns quatre-cents. La resta van desparèixer sense deixar rastre en alguna banda per davall del cercle polar i en els confins de Sibèria. 

Czapski va donar als seus companys de captiveri una sèrie de conferències sobre pintura francesa i polonesa, així com sobre literatura francesa. El text de les conferències sobre Proust va ser mecanografiat en francès després del seu alliberament, l’agost del 1941, a partir dels quaderns redactats al camp que van escapar a la destrucció. Potseriorment, van ser editades en francès i en una traducció al polonès. L’editorial Siruela les va publicar l’any passat en castellà amb el títol de Proust contra la decadencia. Conferencias en el campo de Griazowietz. 

De vegades, aquests llibres escrits en condicions d’extrema penúria, sense poder consultar cap llibre, basant-se només en la pròpia memòria personal, donen un resultat esplèndid de concentració i de síntesi. Aquest llibre sobre Proust n’és un exemple. En la introducció que hi va escriure el 1944 Czapski remarcava que «lo que me esforzaba por evocar con una exactitud relativa era únicamente recuerdos sobre la obra de Proust. Esto no es un ensayo literario en el verdadero sentido del término, sino más bien recuerdos sobre una obra a la que debía mucho y que no estaba seguro de volver a ver en mi vida». Czapski hi va reconstruir escenes completes d’A la recerca del temps perdut, arribant a citar-ne frases amb suficient precisió com per permetre als editors de retrobar sense dificultat les citacions concretes, reproduïdes en les notes que acompanyen el text. Proust contra la decadencia és una introducció molt suggestiva a l’obra del novel·lista francès, plena de pistes, que es llegeix molt bé. 

M’han interessat particularment les pàgines dedicades a situar l’obra de Proust en el context dels principals referents artístics del seu temps. Proust desenvolupa la seua formació literària i la seua visió del món cap als anys 1890 i 1900, i és entre 1904-1905 i 1923 quan crea quasi tota la seua obra literària. Quin significat tenen les dates que emmarquen la seua formació literària? Cap al 1890 es produeix la reacció antinaturalista. És el moment de l’escola simbolista, amb Mallarmé com a cap del moviment, i Maeterlinck, que aconsegueix un èxit internacional. L’última dècada del xix ve marcada a París pel triomf de l’impressionisme, pel gust pels primitius italians que difon Ruskin, pel wagnerisme, pels cursos de Bergson al Collège de France. Després del 1900 arriben els ballets russos de Diaghilev i l’òpera Pélleas et Mélisande de Debussy sobre un text de Maeterlinck. 

Czapski remarca que el naturalisme (última etapa del realisme) i els seus contraris, sobretot el simbolisme, topaven entre si i al mateix temps estaven travats els uns amb els altres: «sólo en los manuales de escuela, aparecidos después, estas corrientes están catalogadas y delimitadas estrictamente». Per a Czapski és el pintor Degas el qui representa en la seua forma més alta aquest entrellaçament d’elements, de conceptes suposadament incompatibles, que formen tota la trama de l’art d’aquell temps. Degas, aquest naturalista per excel·lència, que va dur l’anàlisi de la realitat en la pintura fins al límit, que va ser el primer a explotar els descobriments de la fotografia, estudiava amb enorme precisió la vida de París en els seus aspectes més inexplorats per l’art i al mateix temps combatia els seus amics impressionistes pel seu desdeny de la composició i de les regles abstractes que regeixen la pintura clàssica. Degas, que sempre es va esforçar per unir aquest sentit abstracte d’harmonia, de construcció, amb la sensació immediata de la realitat, és citat pel narrador de la Recerca com la major autoritat sobre l’art del seu temps. Durant aquest fi de segle, del qual deriva la visió proustiana, s’aconsegueix un art de síntesi. Però aquest època de plenitud durarà poc i quan Proust escriu la seua obra la continua amb independència absoluta dels corrents artístics d’aleshores. 

Czapski també s’esforça a relacionar la vida de Proust amb la seua obra. Destaca com a punt clau la transformació de Proust en escriptor, quan es tanca en la seua habitació folrada de suro fins a la mort, en contrast amb la primera etapa de la seua vida, mundana i sentimental. Czapski recorda que «Goethe decía que, en la vida del hombre creador, la biografía debe y puede contar hasta los treinta y cinco años más o menos, después no es la vida, sino el resultado de su lucha con la materia de su obra lo que debe de volverse central y cada vez más lo único interesante». Per a Czapski, mai la ruptura entre aquestes dues vides de l’home va quedar delimitada amb tanta força com en el cas de Proust. 

Faríem bé de llegir aquest llibre de Czapski com una invitació a la lectura de la Rercerca de Proust, cosa que demana una inversió de temps i de concentració considerables. Czapski conta que es va llegir el cicle novel·lístic de Proust aprofitant un tifus.