dijous, 13 de febrer de 2014

Acte de lliurament dels premis Ciutat de Barcelona

Fotografia de Pep Herrero

Dimarts passat va tenir lloc, al Saló de Cent de l'Ajuntament, a les set de la vesprada, la cerimònia de lliurament dels premis Ciutat de Barcelona. A les 11h vaig agafar l’Euromed i cap allà que me n'hi vaig anar. Vam arribar a les dues i, després de deixar la maleta a l’hotel, vam anar corrents a dinar amb Isabel Monsó i Enric Viladot, de Viena Edicions. Tots dos estan molt contents, perquè enguany Viena ha aconseguit dos dels premis Ciutat de Barcelona: el d'assaig per Un son profund i el de traducció en llengua catalana per la traducció de L'escuma dels dies de Boris Vian, que ha dut a terme Jordi Martín Lloret. Durant el dinar, vam parlar de la situació política valenciana, que sempre resulta exòtica per a la gent del Principat, i de llibres i del món editorial, cosa que m’interessava més. Isabel i Enric em vam comentar que costa molt vendre els llibres. No vam parlar de les xifres de vendes d'Un son profund; ni ells me'n van dir res ni jo els ho vaig preguntar. Massa prompte, encara. Però Enric Viladot em va dir que per què no escrivia una novel·la. Carlota també m'ho diu de tant en tant. Després del dinar vam tornar a l'hotel per descansar una mica i canviar nos. Em vaig posar jaqueta i tot. 

L'acte començava a les set, però els guardonats estàvem convocats a les sis. Tots hi vam acudir puntualment. Ens vam fer passar a un salonet adjacent al Saló de Cent i vaig parlar una mica amb alguns dels guardonats, com Joan Carreras, que ha obtingut el premi de literatura catalana per la novel·la Cafè Barcelona. Em va dir que havia començat a llegir Un son profund i que el seu pare és un gran lector de la Divina Comèdia. Cada dia se'n llegeix un cant. 

Al cap de poc es va afegir a la conversa Jordi Martín Lloret, el traductor de L'escuma dels dies de Boris Vian, aquesta novel·la tan divertida i tan trista, que no s'assembla a cap altra i que no té res a veure amb el realisme màgic. No em vaig poder aguantar i li vaig preguntar què estava traduint ara. Em va informar que acabava d'enllestir, per a Blackie Books, Quaranta nits amb Montaigne, d'Antoine Compagnon, crític literari de referència. Aquest llibre està fet a partir d'un programa radiofònic. Pel que em conta Jordi, i tractant-se de Compagnon, el llibre deu tenir un gran interès. Un més per a la llista, toujours recomencée! A la conversa s’hi va afegir també Javier Pérez Andújar, premi mitjans de comunicació per una sèrie de cròniques publicades en El País i Albert Serra, director del film Història de la meva mort. També vam estar parlant una estona amb Carme Jordi, del grup Gaia, que ha obtingut el premi de ciències experimentals i tecnologia. Ens va explicar breument en què consistia el seu treball. De seguida va entrar l'alcalde, Xavier Trias, acompanyat del tinent d'alcalde Jaume Ciurana. L'alcalde ens va saludar i felicitar a tots, un per un. Jaume Ciurana em va dir que havia començat a llegit Un son profund i que ja anava per Èdip rei

Fotografia de Pep Herrero
Finalment, es va fer una comitiva encapçalada per dos guàrdies de gala, l'alcalde i els regidors, i tots els premiats i vam fer la nostra entrada triomfal al Saló de Cent, que era ple de gom a gom. Ens van situar als nostres llocs respectius i de seguida va començar l'acte.Després d'unes paraules de l'alcalde i d’altres autoritats, va començar el lliurament ni b premis. Jo vaig ser el primer a recollir-lo, cosa que, per una banda, em va anar bé, perquè així em vaig poder relaxar de seguida. Per l'altra, vaig tenir l'inconvenient de no saber què havia de fer exactament. Tampoc no era massa complicat. Vaig encaixar la mà a l'alcalde que em va lliurar l'objecte commemoratiu del premi, una grossa lletra B de fusta, i. em vaig col·locar com un badoc de cara al públic per rebre'n els aplaudiments cortesament entusiastes, fins que vaig sentir al meu darrere que Xavier Trias em deia en veu baixa: «Senta't». I em vaig asseure de nou al meu lloc, mentre en una pantalla es projectava un vídeo enregistrat, molt breu, en què agraïa la concessió del premi. Amb la resta de premiats van fer igual. És la manera que han trobat d'evitar que la gent s'enrotlle massa, després d’anunciar el clàssic «seré breu». Entre premi i premi, va cantar Sílvia Pérez Cruz, acompanyada a la guitarra per Mario Mas. A tots ens va agradar moltíssim. L'acte es va tancar amb el ball de l'àguila i unes paraules finals de l'alcalde.

Fotografia de Pep Herrero


Fotografia de Pep Herrero


Fotografia de Pep Herrero

En acabat, ens van pujar a tots els premiats i els acompanyants respectius en un autobús i ens van portar a sopar al Palauet Albéniz. No havia sopat mai en un palau, però crec que vaig saber comportar-me. Continent a banda, el sopar va estar molt bé. De primer vam menjar botifarra amb patata confitada, de segon llobarro a la Florentina i de postres tatin de poma amb crema de llet. Per a beure, un Torelló blanc, un negre Vinyes de Barcelona i cava Juvé i Camps. L'alcalde va fer un brindis i cap a les onze ja havíem acabat. Vam eixir a passejar una mica pels jardins del voltant, encara que feia molt de fred. I vam pujar de nou a l'autobús, que ens va anar deixant en diferents punts de la ciutat. La tornada va ser animadissima. Tothom xerrava pels colzes. Tots estàvem molt contents.

A l’endemà, vam agafar l’Euromed de les 10h, de tornada a València.

Clicant aquest enllaç, podeu veure la gravació completa de la cerimònia de lliurament dels premis Ciutat de Barcelona: 


Fotografia de Pep Herrero




D'esquerra a dreta: Enric Viladot, Jordi Martín, Enric Iborra i Isabel Monsó


1 comentari:

  1. Quant me n'alegre Enric d'aquest merescut premi i de l'experiència que suposa. Una forta abraçada.

    ResponElimina