dijous, 20 de març de 2014

La nostàlgia té forma de casset, per Diana Buigues

Inevitablement, parlar de Xavi Sarrià és parlar de música, d’Obrint Pas, d’acords i versos combatius. Aquesta vegada, però, la literatura és el motiu per parlar-ne. La setmana passada va sortir a la llum el seu segon llibre, Totes les cançons parlen de tu, la primera llavor de la nova editorial valenciana Sembra Llibres. I com si d’un nou disc de la banda valenciana es tractés, no vaig esperar ni un dia a visitar la llibreria. És curiós. Quan un grup de música t’ha marcat a fons, tot el que orbita al seu entorn esdevé simbòlic.

Així, Xavi Sarrià ens endinsa en un record de joventut d’un testimoni de la València dels anys noranta, l’Ivan, amb qui assistim a la narració d’una història crua i colpidora, on la mort és present com un fantasma i on les desgràcies s’acumulen en qüestió de línies. I com si les lletres de les cançons compromeses culturalment i socialment amb què molts hem crescut s’hagueren disposat en forma de novel·la, hi trobem un rerefons històric i social que marca el tempo dels esdeveniments. La caiguda del mur de Berlín, la consolidació dels mercats que regeixen l’economia mundial, la immigració, la nova societat de consum... una sèrie de canvis que emmarquen, determinen i trenquen l’evolució natural de la quotidianitat de la València de fa dues dècades.

D’aquesta manera, el llibre s’ha teixit a partir d’un conjunt de referències musicals i cinematogràfiques, com claus que serveixen per obrir la caixa dels records del protagonista. Així, la música hi és present en totes les seues dimensions: com a estímul de records, com a refugi, com a eina de combat per canviar el món, com el mitjà que fan servir l’Ivan i la seva colla de joves músics per explicar la seva realitat més immediata. La música és, per tant, l’eix vertebrador del llibre que enllaça disputes i reconciliacions, amistats i enemics, el puny de l’odi i el de l’amor.

Totes les cançons parlen de tu reflecteix les conseqüències d’aquests canvis socials i, paradoxalment, també el resultat de molts aspectes que després de dècades no s’han aconseguit abolir. Un món complex situat dintre dels racons més profunds de l’urbs, una zona molt familiar per a alguns de nosaltres –el barri de Benimaclet– i ja tot un referent que ha experimentat el procés de despersonalització de la ciutat i, per extensió, de la societat valenciana. Una història humil, d’una barriada senzilla que lluita cada dia per sobreviure a les imposicions d’un món complex i hostil, que s’amaga enmig de l’aparent i imposat bucolisme de l’horta valenciana.

Diana Buigues

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada