«Vida de Rossini» de Stendhal

Estic llegint la Vida de Rossini de Stendhal, en la traducció al castellà de Consuelo Berges publicada per Aguilar. L'estic llegint amb interès, encara que de vegades he de reconèixer que m’avorreix una mica, sobretot quan comença a comentar una per una totes les àries, duets, tercets i quartets de les òperes de Rossini. M'hauria agradat que hagués contat més anècdotes. En realitat, de la vida de Rossini en diu ben poc, i el llibre consisteix bàsicament en un comentari de les seues òperes i en l'exposició de les teories estètiques sobre la música de Stendhal, que defensava el predomini del cant i de la melodia contra el pes de l'harmonia i de l'acompanyament orquestral de l'òpera alemanya. Està escrit d'una manera deslligada, però té encant, sobretot en els comentaris incidentals que Stendhal deixa caure a tort i dret, sempre intel·ligents o, com a mínim, amb gràcia. Parlant d'una cantant famosa, diu que «devia el seu talent a la seua lletjor». 

Als alemanys («per als quals aquest món és un problema no resolt»), i als compositors alemanys en particular, els toca rebre. Stendhal escriu que «fan dir simplement als instruments no sols el que haurien d'ensenyar-nos ells, sinó també el que el mateix personatge hauria de dir-vos cantant». Comentant l’òpera d'un d'aquests compositors, diu que «el primer allegro de l'obertura d'aquesta òpera mostra en quin abisme de trivialitats cau generalment un compositor alemany que pretén trobar melodies alegres». I que «el sentiment dels alemanys, massa deslligat dels llaços terrenals i massa nodrit d'imaginació, cau fàcilment en el que a França anomenem el gènere babau». 

D’un altre compositor alemany d’òperes, un Mayer, assenyala que «va ser per a la música el que Johnson per a la prosa anglesa: va crear un gènere emfàtic i pesat que s'aparta molt de la bellesa natural, però que, no obstant això, no deixava de tenir mèrit, sobretot una vegada acostumats. Aquest èmfasi ha estat la causa que la fama de Mayer fos aniquilada per Rossini en un tres i no res; aquesta és la sort que espera totes les afectacions en les arts». Stendhal contraposa l'elegància i la gràcia de Rossini, la força de la melodia, als «llocs comuns» de l'harmonia, «etern recurs dels compositors alemanys». I mostra reserves davant el que ell anomena les òperes a l'alemanya de Rossini, com Mose, Otel·lo i La gazza ladra. En aquesta última diu que es voldria que callés l'orquestra a cada instant per tenir una mica més de cant: més encant, més suavitat, més melodia simple i dolça encomanada a les veus humanes. 

Això sí, Mozart és una altra cosa. Tot i afirmar que «Rossini té una lleugeresa d'execució que no he vist mai en Mozart», que «Rossini alegra sempre» i que «Mozart no alegra mai», Stendhal anota amb una certa recança que «molt em tem que es seguirà parlant de Mozart quan l'estrella de Rossini haurà empal·lidit ja». Més endavant, insisteix que «la primera característica de la música de Rossini és una rapidesa que aparta de l’ànima totes les emocions fosques tan poderosament evocades en les profunditats de la nostra ànima per les lentes notes de Mozart. Veig en la música de Rossini una frescor que, en cada compàs, et fa somriure de goig. Per això totes les partitures semblen pesades i avorrides després de les de Rossini». En un altre passatge del llibre, Stendhal defineix Rossini amb una frase perfecta. Diu que és «el Voltaire de la música». I en un altre, encara, llegesc aquesta frase que em deixa una mica inquiet: «Vivaç, lleuger, mai avorrit, poques vegades sublim, Rossini sembla fet expressament per extasiar la gent mediocre».

De tant en tant, esmenta algun detall simpàtic o divertit del compositor. Stendhal conta que Rossini estimava la seua família apassionadament. Les cartes que escrivia a la seua mare les encapçalava sempre així: All'ornatissima signora Rossini, madre del celebre maestro. Quan cometia alguna falta contra de les regles de la composició, marcava una creu en la partitura i hi afegia: Per soddisfazione dei pedanti. 

Aquestes són algunes de les observacions incidentals de Stendhal que he subratllat mentre llegia:

«Jo desconfie més que ningú dels sentiments personals: quan són sincers ho són per a qui els sent, però resulten indiferents i fins i tot ridículs als ulls del veí que no els comparteix.» 

«Sempre es fa por als homes parlant-los de la mort; però parlar de la mort serà sempre una estupidesa o un càlcul de clergue. Com que la mort és inevitable, oblidem-la.» 

«Una timidesa malaltissa, que és també una de les formes de l'orgull.» 

Stendhal conta que va conèixer, mentre era Brescia, un melòman molt afable i cortès. Però quan es trobava en un concert i la música li agradava molt, es llevava les sabates sense adonar-se'n i, en arribar a un passatge sublim, les llençava invariablement al seu darrere, sobre els espectadors.