diumenge, 19 d’octubre de 2014

Literatura catalana dels anys trenta i el que va dir Nostre Senyor en la creu

L’altre dia vaig presentar una panoràmica de la literatura catalana dels anys trenta en un grup de segon de batxillerat. Els vaig comentar que l’objectiu de crear una cultura moderna en català, compartit tant pel modernisme com pel noucentisme, encara que des d’ideologies i estètiques diferents, es va aconseguir en bona part durant els anys de la Repúblic. Durant aquest període el català va passar a ser, en un grau molt elevat, la llengua de l’administració, dels mitjans de comunicació —ràdio, premsa, revistes— i de l’ensenyament. I també, és clar, de la producció lilterària. 

Els anys de la República van ser també favorables per a impulsar el procés de modernització de la literatura catalana al País Valencià, gràcies al grup que naix entorn de la revista Taula de Lletres Valencianes (1927-1930) amb escriptors i intel·lectuals com Carles Salvador, Adolf Pizcueta, Francesc Almela i Vives o Miquel Duran. Amb Taula comença el que alguns han anomenat la segona Renaixença, perquè, en pocs anys, va fer més per la recuperació i la normalització del català al País Valencià que durant l’etapa que va començar amb Llorente i que va continuar fins a la fi de la dècada dels vint. 

Durant els anys del noucentisme la novel·la va ser un gènere poc practicat, fins al punt que es va parlar de «La por a la novel·la» i d’«Una generació sense novel·la», títols de dos articles ben coneguts de Sagarra i Riba publicats el 1925, en què van polemitzar sobre els motius de la manca de novel·la en català i dels perills que comportava aquest fet.

El final d’aquesta polèmica va coincidir amb la publicació de diverses novel·les per part d’escriptors modernistes que havien editat anteriorment, com Jo! Memòries d’un metge filòsof de Prudenci Bertrana i L’home que tenia més d’una vida de Joan Puig i Ferreter, i amb l’aparició de les primeres obres de Miquel Llor (Història grisa) i Francesc Trabal (L’any que ve), dos dels novel·listes més importants dels anys trenta. D’aleshores ençà, la novel·la esdevé el gènere predominant, com la poesia ho havia estat durant el noucentisme.

Van aparéixer novel·listes nous i alguns escriptors van intentar professionalitzar-se combinant la novel·la amb la pràctica del periodisme. Les principals novetats europees i nord-americanes es van conèixer gràcies als crítics i a col·leccions com «A tot vent» de l’editorial Proa, que va publicar traduccions excel·lents dels clàssics de la novel·la europea i dels novel·listes més importants del moment.

En aquesta producció novel·lística van participar escriptors de procedència i de tendències molt diverses. Sagarra, encara que més conegut per la seua obra teatral, poètica i periodística, va fer una contribució molt important al gènere amb Vida privada, crònica novel·lada de la Barcelona dels anys vint i trenta. Joan Puig i Ferreter, que provenia del modernisme, es va convertir en un dels novel·listes de més èxit. El 1927, Josep Pla va publicar Relacions, una de les obres més ambicioses i més renovadores de la literatura catalana d’aquell temps., Quan es va incorporar a l’edició de l’Obra Completa, Relacions va ser censurada i va quedar destruïda en bona part.

La novel·la psicològica és el corrent predominant en la narrativa dels anys trenta, amb autors com Miquel Llor i Carles Soldevila. Les novel·les de Miquel Llor se centren en l’anàlisi intimista d’una personalitat, en conflicte amb el medi social on li ha tocat viure. Els seus protagonistes solen ser personatges poc rellevants, que lluiten sense èxit per escapar de la mediocritat que els envolta. Les novel·les més conegudes de Carles Soldevila són Fanny (1929), Eva (1931) i Valentina (1933), en les quals presenta com a protagonista la dona jove i moderna que apareix en aquells anys. En Fanny, la seua novel·la de més èxit, se centra en els pensaments, les sensacions i els dubtes d’una xicota davant d’una relació sexual. Amb aquesta obra Soldevila va introduir en la novel·la catalana la tècnica del monòleg interior a la manera d’Arthur Schnitzler. L’alternativa a aquesta narrativa psicològica vindrà de la paròdia o l’experimentació amb el gènere d’autors com Francesc Trabal o Pere Calders. 

A classe, com a il·lustració, vam llegir un fragment de Fanny, de Carles Soldevila, i un altre de Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor. El text de Llor està molt elaborat literàriament i té una estructura molt clara i marcada. Resulta fàcilment comentable, per tant. El podeu llegir a continuació:


«Tràfec dels dies sants; compunció ritual; abstinència suculenta; dejunis llaminers; ciris enflocats; clavells encesos; refrec de glacé; mantellines aromades de pomes del calaix; processó nocturna, carnavalesca; dol oficial; Set Paraules mal escoltades; Ofici de tenebres; furor de congregants amb la maça als dits i la il·lusió als ulls d’esberlar cranis de jueus. Per sobre de tot la gran lluna de Nisan, que projecta l’ombra negra, crestada, de les teulades contra els empedrats blancs, que esfuma les llunyanies i posa una boirina entorn dels trèmols de la riera, que fa lladrar els gossos a les pagesies perdudes pels fondals i llisca pels bladars i els horts estàtics. Primavera incerta que ha fet germinar les llavors, que duu l’amor als insectes de la terra fecundada, que fa estremir els homes a la veu misteriosa que els diu qui sap quina meravella inèdita, que es repeteix cada abril i no té mai acompliment.

Aquella nit la Laura surt al balcó del jardí, inquieta pels tres dies d’absència d’en Pere. És la mateixa hora que en Pere fuma i fuma en el silenci del seu estudi, vora el foc. De sobte rebota a terra el Medina-Marañón que fulleja dies ha, endebades; treu el cap al balcó per orejar-se en l’assossec de la nit clara.

La Teresa, desvetllada pel neguit, per l’enyorament de l’absència d’en Pere, sent el trepig de la Laura pel passadís.

S’aixeca del llit, mira per l’escletxa, veu com la cunyada surt al balcó. Una sospita enorme fulgura com un llamp, sacseja la germana d’en Tomàs. Potser és que la Laura i en Pere… Aquell diàleg en tornar de Sant Roc; l’allunyament sobtat de l’amic; indicis vagues, certituds per a la gelosia.

Surt del dormitori, cautelosa com en aquelles nits quan parava l’orella al pany de la cambra nuvial; es posa darrera la persiana. No res; la Laura mira enllà de la nit i prou. Talment com ella, la impaciència de l’amor, la set insaciable! I la lluna de Nisan il·lumina aquells tres éssers torturats, que cremen com ciris oferts en holocaust a la divinitat impassible.» 


El primer paràgraf presenta un ambient social dominat per la religiositat formulària i hipòcrita, que el narrador descriu enumerant parelles de termes contradictoris, com ara «compunció ritual», «abstinència suculenta», «dol oficial» o «Set Paraules mal escoltades». Aquest paràgraf prepara i explica la descripció que es llegeix a continuació de la situació anímica de tres personatges , els quals viuen turmentats per l’aïllament i la incomunicació. Laura i Teresa són cunyades i se senten atretes totes dues per Pere, encara que Teresa no ho acaba de reconéixer. Laura té un caràcter somiador —«la Laura mira enllà de la nit i prou»—, mentre que Teresa, que sempre ha viscut la sexualitat amb una gran repressió, es refugia en la gelosia, la sospita i l’odi. El fet de mirar per l’escletxa, d’espiar Laura, revela la seua por davant la realitat. Els noms de totes dues tenen una clara connotació literària: Laura recorda el nom de l’enamorada de Petrarca, prototipus de la dona angèlica, ideal; Teresa, el de Teresa de Ávila, símbol de l’ascetisme religiós.

Finalment, hi ha un contrast entre l’ambient social i els personatges, d’una banda, i l’estació de l’any en què transcorre l’acció, de l’altra. L’ambient social impossibilita els personatges de viure la vida d’una manera sincera i plena, sense hipocresies ni formalismes. La primavera, estació de l’any en què transcorre l’acció d’aquest fragment fa estremir els personatges i els invita a l’amor, a la meravella de la vida, que «es repeteix cada abril i no té mai acompliment».

Abans de comentar aquest text amb els alumnes, els vaig explicar el significat d’algunes de les paraules del primer paràgraf, com ara «compunció» i «esberlar». I com que val més no donar per suposades certes coses, els vaig preguntar a què feia referència l’expressió «Set Paraules». Silenci sepulcral. Ni idea. Em vaig mostrar santamentt indignat, més que res perquè això és el que s’espera de mi com a professor. Indignat, però no sorprès. Els alumnes, a més d’uns descreguts, ho ignoren tot de la cultura religiosa. La seua ignorància en aquest punt és granítica, sense fissures. Els vaig explicar què eren les Set Paraules i, en un últim intent, els vaig preguntar si recordaven algunes de les paraules que va dir Jesucrist a la creu, que s’han convertit en expressions proverbials. De nou, silenci i astorament, fins que, de sobte, a una alumna se li van il·luminar els ulls i va exclamar, tota contenta:

—Ah, sí! Va dir: carpe diem!

Acudit o blasfèmia, l’alumna va clavar l’estocada fins al mànec. Nostre Senyor, agonitzant en la creu i recomanant viure el dia. D’això se’n diu generositat, optimisme i confiança en l’espècie humana. He de fer constar que en classe de literatura universal hem donat fa poc Horaci i segurament a l’alumna se li van creuar els cables o el que fos. Siga dit en descàrrec.

De les Set Paraules, només els en vaig recordar una: «Pare, perdoneu-los, que no saben pas el que fan» (Lc, 23: 34). El que fan, o el que diuen.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada