dilluns, 5 de gener de 2015

El setge de Barcelona. Una nova perspectiva dels fets de 1713-1714, per Neus Iborra

En moments com els que s'estan vivint actualment, no fa pas nosa una lectura que ens traslladi al setge de Barcelona de 1713-1714. A través d'aquestes cròniques, inèdites fins avui, podem seguir el testimoniatge d'aquells que visqueren els fets de la Guerra de Successió fins a la claudicació catalana de l'Onze de Setembre. Tots sabem, a grans trets, què va passar, però realment tenim idea de com visqueren els barcelonins, ja fossin austriacistes o filipistes, aquells catorze mesos d'assetjament? Una mirada enrere ens pot ajudar a tenir més clar d'on venim, què creiem i què defensem.

Després de la caiguda de la ciutat de Barcelona l'onze de setembre de 1714, la política d'amnèsia que va seguir la victòria de Felip Vva provocar la destrucció d'una gran part dels documents que van redactar durant aquells moments els mateixos autors. Alguns d'aquests documents, però, van sobreviure i han pogut arribar fins a nosaltres. És el cas dels testimonis inèdits que es publiquen en aquesta edició a cura d'Agustí A1coberroi Mireia Campabadal: Cròniques del setge de Barcelona de 1713-1714 (Barcino, «Els nostres clàssics», 2014).

Aquest recull de cròniques té una particularitat: ens proporciona una visió àmplia sobre l'episodi del setge de 1714. No es tracta d'un llibre d'història amb una visió general i completa d'aquells fets, sinó d'una mostra de perspectives i reaccions de diversos testimonis reals d'aquell moment, testimonis que havien passat desapercebuts fins fa poc temps perquè havien quedat amagats i dissimulats com a part d'uns altres textos. Els cinc cronistes de l'any 1714 que podem llegir en aquesta edició, tres austriacistes i dos filipistes, ens parlen des de diferents punts de vista que encara podem retrobar en l'actualitat.Tal com expressen, la seva intenció era la d'escriure sobre els esdeveniments del moment i servir així com a exemple per a les generacions futures.

El primer testimoni, Manuel Mas Soldevila, és un advocat que ens aporta la visió dels fets d'un home del Govern de la Generalitat del moment. Comença el seu relat amb la partença de la reina Elisabet Cristina al març de 1713. Gràcies a la seva professió, tenia accés a certs documents, que cita textualment a la seva crònica, com ara una part del tractat de pau entre Anglaterra i Felip V, i domina altres informacions ben concretes, com per exemple el nombre de morts de la Coronela durant el setge. Ens parla, com ens en parlaran també quasi tots els altres testimonis, de la fam i dels preus desorbitats, de les bombes i la destrucció de la ciutat, i ens informa també sobre aspectes més particulars, com ara la situació del transport de queviures des de Mallorca, els treballs per a preparar la resistència de la ciutat, els punts de la muralla derruïts per les bombes i els moviments de la ciutadania per tal de fugir dels atacs. Els intents de mantenir un mínim codi moral durant el setge els demostren fets explicats per aquest testimoni, com donar quatre sous «de socorro » als que anessin a fer guàrdia per «l'incessant treball y contínua fatiga suportàvan los indivíduos de la Coronela en entrar las guardas sens poder treballar de sos offícis». També, es provà de mantenir un cert esperit democràtic amb institucions parlamentàries com la Junta de Braços, on hi havia representants dels diversos estaments. Un cop presa la ciutat, es desencadena la dissolució de totes les institucions, amb la qual cosa, per l'autor, queda no solament una Barcelona derruïda, sinó també uns catalans deformats: «quedà esta [Barcelona] y lo Principat sens cap ni brassos». La gran decadència del present davant la grandesa d'un altre temps. Acaba el seu testimoniatge amb un sonet veritablement emotiu, molt entenedor gràcies a les notes dels editors, que expressa un sentiment de dolorosa resignació.

El segon testimoni és d'un anònim botifler que roman a Barcelona i acaba empresonat: «haver-me portat a la presó lo dia de vui per no entrar de guarda y tenir-me per affecte al rey nostre senyor (que Déu guarde]». Heus aquí la primera sorpresa del lector. El llibre, que semblava apuntar d'entrada en una sola direcció, n'indica també de ben diferents. La línia entre els «bons»i els «dolents» es difumina. De petit un aprèn que un personatge és el bo i l'altre el dolent, de gran un «entén» que tot és molt més relatiu i que els punts de vista poden canviar els fets per complet, però hom no ho «assimila» mai del tot, cal pensar-hi. Així, doncs, aquest llibre capgira els lectors, independentment de quines són les ulleres a través de les quals llegeix. Aquest testimoni presenta, en la seva Succinta memòria i relació breu del siti de Barcelona, una visió negativa i crítica del poble de Barcelona i de la seva resistència, la qual veu com una lluita de classes. Amb arguments vàlids com els de qualsevol altre, explica com es viuen els fets pertanyent a l'altre bàndol, deixa un testimoniatge detallat de la repressió contra els botiflers, les nombroses detencions i execucions que els assetjats dugueren a terme dins de les seves muralles. Allò que semblaven actes de bona fe pel que fa a l'economia i a l'alimentació de la Coronela, explicats per Mas i Soldevila, per a l'anònim són vistos amb una altra sensibilitat i esdevenen privilegis que no li permeten alimentar-se: «perquè los de la Coronela astesen contens, los dàvan quatre sisenas [de pa], [...] los dàvan tots los dias de socorro als que entràban de guarda y refors». A diferència d'altres testimonis, ens parla dels conflictes institucionals entre les autoritats catalanes, entre el poder civil i el poder militar, entre el Consell de Cent i la Diputació del General. No diu res, però, dels episodis de més crueltat per part de les tropes borbòniques.

El tercer testimoni s'anomena Aleix Claramunt, un notari que abandonà la ciutat durant el setge, com molts altres, i no tornà fins poc abans de l'ocupació borbònica. Era un barceloní benestant, botifler, que va escriure una crònica personal sobre el periode del setge de Barcelona: Per desengany dels esdevenidors. Aquest personatge prefereix el rei Felip V, però està en contra de la guerra per la gran tragèdia que va suposar «derramant- ne moltíssima [de sanch] per a pèrdrer nostres privilegis [...]; y haver-los volgut pèrdrer tant voluntàriament, no essent de la intenció de la magestad en llevar-los». A diferència de l'anterior, aquest no evita esmentar les actuacions de les tropes borbòniques, però sí que intenta desviar-ne les culpes o, si més no, justificar-les. Quan va abandonar Barcelona, el Govern de la ciutat li confiscà els béns. A partir d'aquell moment, els seus desplaçaments foren continus i forçosos, causats per nous conflictes com la crema de Premià per les tropes borbòniques en represàlia per haver oposat resistència, abans de tornar a prop de Barcelona al març de 1714. Encara que Aleix Claramunt comparteix la ideologia dels atacants, ha de fugir d'un lloc a un altre sense parar. Finalment es refugià a Sarrià, la part atacant, fugint de les ires populars que l'anomenaven «butifler traydor», lloc on finalment aconseguí una situació privilegiada. Els fets que conta des de la seva estada a Sarrià són pocs i s'esforça a minimitzar-los, com la dissolució de les institucions, substituïdes per altres de borbòniques, o els desterraments d'eclesiàstics. Després de la caiguda de Barcelona, no el deixen exercir la seva professió, ja que qualsevol titulació catalana quedava inhabilitada pel nou govern. No obstant totes les dificultats, aquest notari continuà defensant la causa borbònica. No descriu com quedà la ciutat després del setge i tampoc no diu res dels transcendentals episodis de repressió que seguiren la claudicació catalana.

Arribat el lector en aquest punt del llibre, havent llegit aquests tres testimonis i aprofitant la majoria botiflera, hauria de fer una petita pausa. Caldria que es deixés endur pels diversos punts de vista permetent una justa influència, els quals tan sols ajudaran a expressar les pròpies ideologies de manera més reflexiva i a polir aquelles que es mantenen per consuetud. El mateix caldria fer al final, en què la majoria dels testimonis serà austriacista. Podríem pensar que el testimoni està minimitzant tot allò que no li interessa que se sàpiga, però el de l'altre bàndol està fent el mateix. No ens n'adonem, perquè ens corrobora les nostres idees. Precisament per això és de gran interès, i no solament històric, aquest llibre. Perquè caldria no reafirmar-se sempre en la pròpia ideologia, caldria formar les nostres idees a partir de diverses perspectives. Aquest recull de cròniques ens acosta a la pràctica de tot allò que caldria fer presentant aquesta pluralitat ideològica.

El següent testimoni és un anònim combatent de la Coronela. La Gaceta de Barcelona és el diari que distribuïa regularment la informació a Barcelona abans que comencés el setge de la ciutat. Quan desapareix, aquest anònim decideix fer-ne la continuació. El seu relat, el més breu de tots, s'anomena Continuació del Diari. Destaca cinc dates: 1'11 d'agost, en què tingué lloc l'ofensiva que precedí la caiguda de Barcelona; el 14 d'agost, en què els defensors van aconseguir aturar-la; el 10 de setembre, inici de la presa de la ciutat, i 1'11 de setembre, en què té lloc la capitulació catalana: «y lo endemà se desempararen los puestos, com també Monyuïch, y ells se prengueren la possessió de tot». Aquest relat, que pretén tenir la mateixa funció d'un diari informatiu, és la narració d'un testimoni presencial que explica les seves vivències personals. La gran veracitat dels fets que descriu compensa la seva manca d'una visió general: «tenían altre cordó [...], qual no poguérem rompre per faltar-nos la gent».

El cinquè i últim testimoni recollit en aquest llibre resulta especialment interessant perquè no pertany a cap dels mons anteriors. En aquest cas es tracta d'un frare, fra Manuel Soler, del convent dels carmelitans descalços de Sant Josep de Barcelona. El seu relat, el Llibre d'òbits de religiosos, presenta el punt de vista d'un personatge que no es troba en el camp de batalla ni entre la gent que ha de prendre les decisions sobre la situació i del futur de la ciutat, però que així i tot viu com a testimoni directe tots els fets. Des de dins les parets del convent, sap què passa a fora, sent l'esclat de les bombes, el tràfec de la gent i, sobretot, és potser el testimoni més conscient del desastre que aquell episodi havia de significar. El dietarista, que ens ofereix la visió del baix clergat, comença el seu relat el primer dia del setge de Barcelona i s'atura el 30 de maig de 1714, quan ha d'abandonar el convent a causa de la duresa dels bombardeigs, i ofereix notícies posteriors molt breus. Per a aquest frare, no hi ha dubte que l'objectiu dels assetjats és la defensa de Catalunya i que aquesta causa és una raó sagrada. Tanmateix, s'esforça per presentar un relat imparcial d'aquells mesos. Aporta notícies sobre la repressió que van patir els botiflers dins de la ciutat, sobre la requisa dels béns d'aquells que fugiren, així com de les conspiracions arran de les noves ofensives de les tropes borbòniques. Se centra també en altres àmbits que viu en primera persona, com ara el fred de l'hivern, els bombardeigs, la fam, tot i que en aquest últim aspecte la situació d'un convent era molt millor que la que patien la majoria de famílies barcelonines. L'autor no s'està de remarcar tot allò que era bo, defugint el victimisme i donant així objectivitat a la seva crònica, com una persona poc tendenciosa en l'explicació dels fets. És capaç, també, de transmetre la consternació que regnava als últims dies del setge entre els barcelonins, per la ciutat que ja no existia, de tal manera que, tres-cents anys després, el lector pot sentir-la com si fos allà mateix. Fixa la seva atenció en allò que s'ha perdut, en el desastre que aquesta guerra va suposar, profetitzant l'esdevenidor de manera colpidora en els nostres dies —«Lo estrago no·s pot dir, però de vuy a 300 anys se'n recorderà [...] quedant lo cos de la ciutat feta un montó de pedres, de modo que los carrés no·s conexen [...], no serà Barcelona lo que era»—, així com en les persones i en les tràgiques emocions de viure una guerra: «pués no és home qui no tem las bombas».

Aquestes cròniques, doncs, ofereixen una visió calidoscòpica d'un moment fonamental de la nostra història. A més del seu valor documental, tenen la virtut d'obligar-nos a fer un exercici d'empatia i reflexió davant la pluralitat d'ideologies i interpretacions que comporta qualsevol conflicte de la vida social i política. Un punt d'inflexió en les nostres consideracions farà els nostres criteris més útils.

Neus Iborra

(publicat en Lletres, número 66, desembre 2014-gener 2015)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada