dijous, 5 de febrer de 2015

Una Madame Bovary sueca?

En Un son profund vaig escriure unes pàgines sobre El doctor Glas, l’esplèndida novel·la de l’autor suec Hjalmar Söderberg (1869-1941), que Gabriel Ferrater va traduir al castellà, i que ha estat publicada no fa molt en català per Adesiara. Ara, Viena Edicions ha tret una altra novel·la de Söderberg, El joc seriós, l’última que va escriure, de la mateixa qualitat que l’anterior, anunciada en la contraportada com «la història de desig, passió i fatalitat més perdurable de la literatura sueca».

El joc seriós està situada a Suècia, a finals del segle XIX. Arvid, un jove culte i ambiciós, coneix Lydia, la filla d’un pintor. Tots dos s’enamoren, però Arvid no vol compretre’s en una relació formal. No vol casar-se. «Només tinc vint-i-dos anys; tinc tot la vida per endavant. Lligar-me ara… i per a tota la vida! No… un ha d’anar amb compte de no comprometre’s. Almenys abans s’ha de procurar viure una mica». Així reflexiona o es justifica.

Tots dos ho deixen córrer. Al cap d’un temps, cada un fa un matrimoni de conveniència. Ella, amb un home ric i culte, i vell. Deu anys després es retroben casualment i reprenen el seu amor de joventut, que es revela com una relació passional, ara doblement adúltera, detall que allunya El joc seriós de la novel·la realista d’adulteri del segle XIX. La novel·la de Söderberg té un aire més modern i retrata un ambient bastant lliure; la iniciativa sexual parteix de la dona, que ni «cau» ni és seduïda per l’amant. El joc seriós recorda, més que Madame Bovary, La dama del gosset de Txékhov, relat que també segueix l’esquema del doble adulteri. Ni Txékhov ni Söderberg fan servir, com la novel·la realista de la segona meitat del XIX, el tema de l’adulteri per qüestionar l’ordre social. L’únic inconvenient que planteja l’aventura dels protagonistes és la insinceritat respecte als respectius cònjuges enganyats, el fet de portar una doble vida que acaba esdevenint incòmoda materialment i moralment. Lydia resol el problema aviat. S’espolsa el marit amb facilitat, que es mostra increïblement generós i racional. Arvid, més covard o més indecís, intenta prolongar la doble vida i es troba abocat a un impàs que no sap resoldre. Quan pren una decisió, ja ha passat el moment. 

Segurament, la realitat no el tracta com ell voldria. Però la veritat és que ell tampoc no actua. «No gosava confiar plenament en els seus propis sentiments», apunta el narrador. Arvid vol controlar i dirigir el propi destí, cosa que es revela com una il·lusió que la vida li desmenteix a cada pas. Un company del diari on treballa li ho remarca ben clarament: «Nosaltres no triem! No triem el nostre destí, com tampoc no triem els nostres pares o la nostra pròpia persona: la nostra fortalesa física, el nostre caràcter, el color dels nostres ulls o les circumvolucions del nostre cervell. Això ho sap tothom. De la mateixa manera que tampoc no triem la dona, l'amant o els fills. Els aconseguim, els tenim, i possiblement els perdem. Però no els triem!»

D’altra banda, es poden reprendre els episodis vitals que han quedat pendents? Arvid apareix com un adolescent, sempre a l’espera del gran esdeveniment. L’espera de la gran oportunitat, sempre hipotètica, comporta una falta de compromís, una vida en el buit, i que les oportunitats actuals passen. Potser, quan Arvid va conèixer Lydia era massa prompte per a ell. Ara, massa tard. Arvid és un personatge que no encerta el tempo. Els decalatges temporals i vitals són una de les dificultats principals del «joc seriós» —el joc de les relacions amoroses. 

En un passatge de la novel·la, Arvid esmenta a un amic un fragment de Marc Antoni i Cleopatra de Shakespeare, que expressa la seua perplexitat davant la vida: «M'he quedat tan enrere en aquest món que he perdut el camí per sempre més» («I am so lated in the world that I have lost my way for ever.» Acte III, escena IX.) 

A més d’Arvid i Lydia, l’altre gran personatge de la novel·la és la ciutat d’Estocolm: els seus carrers i avingudes, els parcs, els cementiris, l’arxipèlag, el port, els colors del cel, els cafès i els hotels…

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada