«Pedres disperses», un conte de Joan Plana

Diu el diari que s’ha mort l’editor. N´hauria d’estar content. Però, la veritat, aquí, assegut en l’avió que em porta als Estats Units, tan se me’n fot. Ell, al calaix, i jo, a ocupar la càtedra de filologia d’una universitat dels Estats Units. I la de llocs que podia haver triat. Quan es té un currículum com el meu i es dominen deu idiomes, les universitats se’t rifen. Em feia més peça anar a Alemanya. De totes les meves llengües, l’alemany és la que més m’estimo. No debades vaig ser traductor de l’entrevista entre Franco i Hitler, allà a Hendaia. Ja en fa de temps, d’això. I em convindria donar-ho per oblidat. Ara, a començaments dels anys seixanta, corren altres aires i la meva posició se’n podria ressentir de segons què. Inclús això de l’editor, fora d’Espanya, no seria gaire ben vist. 

L’editor. Quin malparit! Prim, alt, espatlles caigudes. Tot ell semblava caure. Groguenc, les faccions esvaïdes, semblava un malalt. I les seves dificultats per expressar-se en llengua castellana. I aquell accent! Em va venir amb la collonada de la seva merda d’editorial. Ja l’havien fet rodar per tot de despatxos i, quan ja havia omplert una munió de papers inútils, me’l van encolomar. Com feia dies que el marejaven, jo ja tenia un informe complet de les seves intencions i els seus antecedents. Era soci d’una llibreria ben emplaçada i d’una editorial devastada, a Barcelona. Ara, quan l’altre soci era a l’exili i no n’havia de tornar, ell ho menava. Ja els havia canviat, adequadament, el nom a la llibreria i a l’editorial. I, el ximple, s’havia fotut al cap que la reedició de clàssics catalans era un bon negoci.

Llibres catalans. Quins collons! El que estava expressament prohibit, ves per on! El que jo, peix gros del Servicio de Prensa y Propaganda, ja en el seu moment, m’havia encarregat de liquidar sense contemplacions. I ho havia fet amb tanta cura que se’m reconeixia el mèrit d’haver mort la literatura catalana, amb la meva gestió. I ara, aquest poca cosa, sorrut i neulit, em venia a demanar permís per publicar-ne unes escorrialles. En concret, pretenia reeditar les obres completes de Jacint Verdaguer.

—Per què?—li vaig engaltar—Per tornar a començar? No n’heu tingut prou, encara?

Amb el seu posat d’encantat, no va dir res. Capbaix, va començar el sabut desplegament de certificats d’adhesió al règim. Que si a la guerra no sé què feia a Burgos, que si la provada integritat, que la fidelitat inestroncable... Amb qui es devia pensar que parlava, aquest llagoter de merda? Amb un simple censor de províncies? Amb un governador civil curt de gambals? Amb un militarot carregat de medalles i tuf de caserna? Imbècil!

Al meu despatx no s´hi esqueien els llepes ni les ensabonades. Allò era un laboratori de delicada cultura i intel·ligència penetrant, coses de les que el meu interlocutor n’estava mancat. Jo, catedràtic de filologia i història, sé molt bé quina és l’essència de la literatura: mantenir la memòria del passat i assegurar-ne la continuïtat. Si les cultures no obliden és perquè tenen el seu passat escrit i és això el que els permet servar un vincle entre el passat i el present. És de calaix, això! I la meva actuació, al capdavant de Prensa y Propaganda, havia estat impecable: impedir als catalans recordar el seu passat, de manera que haguessin de viure el present que els imposàvem i fossin incapaços d’imaginar el seu futur. Calia trencar-los el vincle. Ensorrar-los el pont que els unia el passat amb el present. Fer-lo esclatar, esmicolar-lo i escampar-ne les putes runes com pedres disperses que ningú havia de recordar per a què havien servit.

Naturalment, quan aquell enze d’editor va venir, jo ja havia parlat amb qui havia de parlar. I havíem decidit, aquell any 1943, que era l’hora d’afluixar una mica. Li vaig donar, doncs, permís per publicar les obres completes del mossèn dels collons. Això sí, però, amb la meva astúcia, li vaig afegir un detall. Sols ho podria publicar amb l’ortografia prefabriana. Només un tocacampanes com aquell no se n’hauria donat de la càrrega de profunditat d’aquesta condició de la meva collita. Després d’anys de tasca normativa i quan gaudien d’un sistema enginyosament estructurat, tornar a escriure català amb el batibull de l’espontaneïtat lingüística i l’anarquia gràfica era una humiliació sagnant. Ell, femta burgesa atribolada, però, no era més que un botiguer ruc i cobejós i ho va acceptar sense manies.

Ara sé que vaig badar. No vaig comptar amb la malícia atàvica dels catalans. El seu congènit tarannà, interessat i especulador. Aquell malparit era alguna cosa més que un empresari entrampat i poc escrupolós. Com tots els de la seva corda portava una consigna amagada: «aprofitar-ho tot, no agrair res». I va publicar les obres completes d’en Verdaguer. I ho va seguir amb les d’un altre capellà. I després va publicar coses velles d’un que deia ser dels nostres. I encara les d’un dramaturg xaró i les d’un folklorista ranci. I més capellans. I clàssics de l’any de la picor. I vinga capellans, que aquests llanuts en tenen a cabassos. I després ja hi va fotre un pagès. Bé, un que se’l feia, el pagès.

Jo ja ho vaig veure que, amb el pagès, tindríem mala peça al teler. Aquell paio ja sabia el que es feia. Coneixia l’interès que tenen els papers vells i ja era ben clar que ell escrivia pels que venien darrera seu. Recollia, amb paciència, la runa de tot el que els havíem fet miques. I ara un còdol d’aquí, ara un roc d’allà, amb totes les pedres disperses que va arreplegar, entre ell i l’editor van anar reconstruint, altre cop, un pont ferm i segur entre el passat i el present.

Se’ls havia d’haver tallat d’arrel. Però jo ja no hi era. Amb la derrota dels alemanys a la guerra europea, bufaven altres vents. A nosaltres ens anaven arraconant i ens substituïen per una colla de buròcrates amb pa a l’ull. I jo em trobava molt a gust fent de rector en una universitat castellana de solera i m’havia allunyat de la política. I ja no era el cas de tornar a fer-se veure, denunciant conjures o reclamant essències perdudes. I ben fet que vaig fer! Avui, ja ben distanciat del règim, corro a fer de catedràtic en una universitat nord-americana. I, segons com, amb el temps, encara aprofitaré aquesta estada a l’estranger per fer-ho passar com una protesta o, fins i tot, com un exili. Dependrà com giri la truita. Ja veuré...

A hores d´ara, entre l’editor, el pagès i la colla de ressentits que els han seguit, porten publicats més de quatre-cents llibres, en català i amb l’ortografia fabriana. Quina merda de gent, els catalans! Un puta disfressat de pagès i un petit burgès amb maneres de llepaculs han acabat fotent enlaire una perfecta i immillorable operació d’extermini cultural. Una operació que, mal m’està el dir-ho, jo havia rumiat, planificat i executat amb la meva perícia i sang freda habituals.

Joan Plana