dissabte, 2 d’abril de 2016

Intentant recuperar la normalitat

Ja fa quasi dues setmanes que no escric res en el bloc. I no és per falta de ganes ni de temes, però estic tan desbordat pel que porte entre mans que no arribe a tot. No em puc girar de feina. Estic acabant un manual de literatura universal per a primer de batxillerat, que publicarà Bromera. Dilluns he d’enviar l’última unitat, sobre la novel·la del segle XX. El que més m’està costant és la selecció de textos de cada unitat i les activitats de comprensió i de comentari per a cada un. Al final, dec haver-ne fet prop de vuit-centes, cosa que està molt bé, perquè així els alumnes i els professors, com a mínim, tindran on triar. Però de seguida m’ha vingut al cap que, quan acabe amb el llibre, he de redactar el solucionari d’aquestes vuit-centes activitats, i una suor freda m’ha recorregut l’esquena. 

A més d’aquest manual, estic treballant també en la part de literatura catalana d’un llibre de text segon de batxillerat de l’editorial Oxford. I he de preparar les classes del curs de literatura universal: el pròxim dimarts, dia 5, dedicarem la sessió a La mort a Venècia de Mann. Encara que la conec prou bé, he hagut de tornar-la a llegir, prendre’n notes, i llegir algunes coses sobre aquesta narració, encara que no tantes com hauria volgut. Abans de dimarts vull llegir el Tonio Kröger, on hi ha, en embrió, tota l’obra de Mann. El crític Marcel Reich-Ranicki deia, amb raó, que es tracta d’una obra bastant maldestra literàriament. Així i tot, resulta fascinant per a molts lectors, entre els quals hi havia Kafka. Per a Reich-Ranicki, Tonio Kröger és el relat del segle XX, i «el manual poètic de tots aquells el lloc dels quals és en dos mons o entre dos mons i no se senten bé en cap, d’aquells que no aconsegueixen mantenir-se a flor d’aigua perquè no troben el seu lloc, d’aquells que se senten cansats sovint de representar el que és humà o de criticar aquesta representació, perquè temen que que és humà puga escapar-se’ls o esdevinga una cosa inaccessible». 

Quan acabe amb La mort a Venècia he de posar-me de seguida a preparar el comentari de Dublinesos, de James Joyce. Ara per ara, per tant, em queda molt poc de temps per a fer noves lectures, o per a escriure. Tinc entre mans un nou llibre, que des de gener està totalment aparcat. 

Sant Climent de Taüll
Tot això és veritat, però no és tota la veritat. Ja sol passar. He de confessar-vos que del 24 al 28 de març vaig fer un viatge a la Vall de Boí, per veure’n les esglésies romàniques i fer-hi senderisme. Allí, la primavera encara s’ho està pensant. A la nit, la temperatura baixava fins a dos graus, però no tenia sensació de molt de fred. Un dia vam fer una caminada pel parc d’Aigüestortes i estava tot ple de neu. Calia portar cura de no eixir-se de la sendera, amb la neu trepitjada, perquè si te’n separaves t’afonaves de seguida fins a la cintura. Vam arribar fins a l’Estany Llong, que estava glaçat encara en tota la seua extensió allargada. Un altre dia vam agafar una sendera des de Boí fins a Durro, que està entre muntanyes, no com els altres pobles, situats tots a la part més baixa de la vall. L’església romànica de Durro té un porxo que dóna a un cementeri i a unes vistes excel·lents sobre les muntanyes. Com a curiositat, la porta del porxo té el forrellat romàntic més antic que s’ha conservat. A la paret, hi havia un banc de pedra. M’hi vaig asseure una estona, a soles. El silenci era absolut i feia un sol agradable, que escalfava i no cremava. Però calia reprendre el camí. Per una altra sendera vam baixar des de Durro fins a Barruera, al fons de la vall. Durant la pujada de Boí a Durro vam passar per una tartera, que és com s’anomena l’extensió de terreny, al flanc d’una muntanya, coberta de pedres despreses dels cims. Ens vam allotjar tot el temps a Taüll, en un hotel que us recomane de totes totes si alguna vegada aneu per allí. Es diu Hotel el Rantiner

Ja veieu, per tant, que no tot ha estat patiment. El que passa és que quan vaig tornar del viatge la feina la tenia tal com l’havia deixada. Indignant! Tant se val. Ara ja puc dir que, com a mínim, veig el final del túnel. O això vull creure.

Us deixe algunes fotos d'aquesta escapada, que vaig fer amb el mòbil:



Santa Maria de Taüll



Aigüestortes



Aigüestortes



Aigüestortes



Estany Llong, Aigüestortes



Tartera, sendera de Boí a Durro


3 comentaris:

  1. COM POTS?...JO FERIA VIA EL FRENOPATIC.

    ResponElimina
  2. Enric, per res del món canvies això del "forrellat romàntic". És tremendament suggestiu. Què pot tancar, o obrir, aquest forrellat?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glups! Vaig escriure l'entrada d'una tirada i a penes la vaig corregir. Una repassada per sobre i avant. Bé, et faré cas i ho deixaré com està. Com que ets tu qui m'ha detectat l'errada, supose que tens dret a demanar-me que la mantinga. Per cert, en el pany que hi havia en aquest forrellat romànic i romàntic hi havia gravats en el ferro uns dibuixos d'unes figures, com si foren uns grafitis. Molt suggestiu tot: el pany i el forrellat, els dibuixos i el lloc. I, per rematar la feina, el meu lapsus.

      Elimina