En la sessió del vuit de març, abans de les vacances falleres, vam acabar amb L'educació sentimental. Vaig començar recordant el comentari que fa Milan Kundera, en el seu llibre d’assaigs El teló, d'un episodi de la novel·la:
«Després d'una vetllada mundana en presència de madame Arnoux, de qui està enamorat, el Frédéric de L'educació sentimental, embriagat pel seu futur, torna a casa i s'atura davant d'un mirall. Cito: “Es va trobar guapo —i es va passar un minut mirant-se”.
“Un minut.” En aquesta mesura exacta de temps, hi ha tota l'enormitat de l'escena. S'atura, es mira, es troba guapo. Durant tot un minut. Sense bellugar-se. Està enamorat, però no pensa pas en la que estima, enlluernat com està per ell mateix. Es mira al mirall. Però no es veu mirant-se al mirall (com Flaubert el veu). Està tancat en el seu jo líric i no sap que la dolça lluïssor de la comicitat s'ha posat damunt seu i del seu amor.
La conversió antilírica és una experiència fonamental del novel·lista; allunyat d'ell mateix, de sobte es veu a distància, se sorprèn de no ser aquell per qui es prenia. Després d'aquesta experiència, sabrà que cap home no és aquell per qui es pren, que aquest malentès és general, elemental, i que projecta damunt la gent (per exemple sobre Frédéric palplantat davant del mirall) la dolça lluïssor de la comicitat. (Aquesta lluïssor de la comicitat, descoberta de sobte, és la recompensa, discreta i preciosa, de la seva conversió.)»
Aquest episodi el vam comparar amb un altre de semblant de Madame Bovary, en què Emma, en tornar a casa després d'haver estat amb Rodolphe, també es mira a l’espill: «quan es va veure al mirall li va estranyar la seva cara. Mai no havia tingut els ulls tan grossos, tan negres, tan profunds. Una cosa subtil s'expandia sobre la seva persona i la transfigurava. Es repetia: “Tinc un amant! un amant!”, es delectava amb aquella idea com si fos una nova pubertat. Per fi podria posseir aquelles joies de l'amor, aquella febre de felicitat que ja havia desesperat d'obtenir».
Emma no s'hi veu guapa, sinó transformada, i no resulta tan patèticament narcisista com Frédéric. Però en el seu cas, el narrador hi fa aparèixer també el contrapunt ironic, remarcant de seguida que «aleshores es recordà de les heroïnes dels llibres que havia llegit, i la lírica legió d'aquelles dones adúlteres es posaren a cantar a la seva memòria amb unes veus germanes que l'encisaven. Ella mateixa es convertia en una part veritable d'aquelles imaginacions, i realitzava el llarg somni de la seva joventut, considerant-se dins del tipus d'enamorada que tant havia envejat».
Sempre el desinflament de les pretensions humanes, la voluntat del novel·lista, com diu Kundera, de mostrar que «que cap home no és aquell per qui es pren, que aquest malentès és general». La literatura dels moralistes és al darrere de moltes pàgines de Flaubert.
Vaig aprofitar la referència a Kundera per parlar una mica de la literatura txeca, que m'interessa tant. Comentant una mica Les aventures del bon soldat Švejk (Edicions Proa), de Jaroslav Hašek, vaig assenyalar que es podria llegir paral·lelament a La marxa de Radetzky, de Joseph Roth, i a El món d'ahir, de Stefan Zweig. Els tres llibres parlen, de fe, del mateix món. La novel·la de Hašek és una obra corrosiva, rabelesiana, mentre que la de Roth i les memòries de Zweig constitueixen una elegia del món que Hašek, com a membre d’una nació emergent, ensorrava joiosament amb la seua sàtira. Roth i Zweig eren jueus i ensumaven amb precisió sismogràfica l'adveniment de la gran catàstrofe.
També vaig parlar una mica de Bohumil Hrabal, un autor que s'ha de situar dins de la mateixa línia oral i rabelesiana de Hašek. Els en vaig recomanar Jo he servit el rei d'Anglaterra, que de fet constitueix una mena de continuació de Les aventures del bon soldat Švejk, des dels anys trenta fins a l'etapa comunista.
Tornem a L'educació sentimental. El protagonista apareix caracteritzat, fonamentalment, a partir de les relacions que estableix amb altres personatges de la novel·la, que, al seu torn, estableixen sovint entre ells una relació de contrast. La més evident és la que es produeix entre Mme Arnoux i Rosanette. Les dues obsessions romàntiques de Frederic representen dos tipus de dona molt diferents, entre els quals oscil·la Frederic, igualment atret per totes dues. Mme Arnoux gairebé sempre se'ns mostra en un medi domèstic, càlid i acollidor. Quan arriba Frédéric, sol estar-se asseguda al costat de la llar, cosint, sovint amb un xiquet a la falda. Rosanette, en canvi, és tot nervi i moviment, sempre està organitzant festes. Turbulenta, «es distingia per les seves ocurrències divertides, com ara correr a quatre grapes o posar-se una gorra de cotó».
Tant Arnoux, el marit de Mme Arnoux, com Frédéric se senten atrets per les dues. Cada una sembla satisfer una necessitat diferent. Mme Arnoux, seguretat i comoditat; Rosanette, diversió i un atractiu excitant. Aquesta doble relació femenina de Frédéric està duplicada, al seu torn, per la que manté amb Arnoux i amb Deslauriers. Frédéric segueix i copia Arnoux: vol la seua dona i, quan descobreix que Rosanette és l'amant d’Arnoux, també comença a anar darrere d'ella. Deslauriers segueix i copia Frédéric igualment, intentant embolicar-se amb Mme Arnoux i amb Rosanette. Cada un intenta imitar l'altre, cosa que al final condueix a la traïció.
La novel·la realista abandona, encara que no sempre del tot, el seguit de coincidències típiques de la ficció anterior, però la reemplaça sovint per una sèrie de motius temàtics i formals, com aquests que acabe de comentar, que contribueixen a cohesionar la matèria narrativa. Abans, tot es justificava per la progressió dramàtica de la intriga argumental. Ara, els elements que proporcionen cohesió narrativa no són tan evidents, ni tan inversemblants, si més no de manera immediata, però actuen en la mateixa direcció. Sovint, però, aquests elements cohesionadors de la novel·la resulten massa marcats, massa recercats, com les coincidències de la ficció anterior.
Vaig acabar la sessió comentant alguns dels trets de l'estil de Flaubert, a partir de l'anàlisi d'alguns fragments de Madame Bovary i de L'educació sentimental. Ja us en parlaré, si tinc temps, en una pròxima entrada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada