diumenge, 24 d’abril de 2016

Un repertori de gimnàstica mental

Josep C. Conill ha publicat Sic transit gloria, mindundi, el seu segon llibre d’aforismes després de Submarins de butxaca: Impertinències sobre la societat, el llenguatge i els déus. Els més de dos mil d’aquest nou recull es presenten organitzats en una sèrie de blocs temàtics, com si fos una mena d’enciclopèdia personal. Així, Predicar en el desert comprèn aforismes sobre aquesta forma literària, Aguaita en la bellesa el nom de Déu, sobre l'escriptura i la música, El sentit del verb, sobre la llengua, No està bé vendre's la primogenitura, sobre política, o L’etologia transcendental, sobre la moral. De tota manera, els creuaments de temes i motius són constants, cosa que contribueix al caràcter unitari de l’obra, que no es llegeix com una miscel·lània formada per acumulació. 

Al llarg del llibre, l’autor du a la pràctica l’alternança i la combinació de les diferents formes que pot prendre l’aforisme. Com assenyala Conill en el preàmbul, «el repertori de recursos que posa en joc l'obra que al lector li arriba ara a les mans és bastant divers, i va de la greguería a l'evocació impressionista, de l'estocada verbal a la paròdia intertextual, de la màxima en imperatiu, tan típica dels moralistes francesos, fins al microconte i la reflexió de caire filosòfic, polític o teològic, sense desdenyar tampoc el tracte sovintejat amb el nonsense». 

Alguns dels aforismes de Sic transit gloria, mindundi estan dedicats a delimitar aquest forma literària, almenys tal com la practica el seu autor. Per a Conill, l’aforisme, al contrari que l’assaig, «és tot sovint una il·luminació més que no una temptativa». O dit amb un altre aforisme: «El discurs discorre, l’aforisme ocorre». En un altre, encara, promulga el que ell anomena les tres is de l’aforisme: «ha de ser irònic, insolent i irreverent, en comptes de veraç, bondadós i bell». 

La il·luminació ve donada sovint per la imaginació verbal, que juga amb l’efecte sorprenent o simplement humorístic, com ara «Textosterona: hormona de l'escriptura» o «El poema és un rai fet de versos, testimoni d'algun naufragi interior». En els millors exemples, però, els aforismes de Conill són la conseqüència d’un enfocament inesperat, provocatiu, o d’una observació lúcida. Vegeu-ne aquest, que farà botar de la cadira, indignats o consternats, els qui practiquen el noble ofici de la docència: «Poques tasques tan improductives com la correcció d'exàmens: és com pretendre curar algú d'una úlcera d'estómac tot removent-ne els vòmits». 

Fa tres anys, vaig comentar en aquest bloc un altre llibre de Josep C. Conill, l’assaig de sociolingüística Entre Calimero i Superman. Una política lingüística per al català (vegeu Pensar contra els límits: un assaig de Josep J. Conill sobre la dinamització de l’ús del català). Hi destacava l’esforç que havia dut a terme l’autor per pensar contra els límits, per superar la paràlisi i el bloqueig que envolta la reflexió sobre l’ús del català. En aquest nou llibre, en canvi, Conill ha triat de pensar dins dels límits imposats per la forma literària de l’aforisme, fragmentària i comprimida, que utilitza com una mena de catalitzador del pensament. L’aforisme, en les seues mans, es converteix en l’expressió d’una inquietud mental enjogassada, i també angoixada, perquè «l’irreparable no és el que es diu, sinó allò que no arriba a formular-se» i perquè tot el que no es diu «va creixent en silenci com una arrel amarga». 

Com que m’agradaria que us vinguessen ganes de llegir Sic transit gloria, mindundi, us deixe aquí una tria dels aforismes de Josep C. Conill. Potser m’ha eixit una mica llarga, i això que he reduït la que m’havia eixit inicialment. No l’acurte més, perquè crec que m’ho agraireu:






Citar un autor, si no se l'emplaça a combat a tota ultrança en el propi text, constitueix una mostra imperdonable de banalitat o, el que és pitjor, un frau. 


Gent en qui el passat emmalalteix en forma d'obra d'art. 


El sarcasme és un menjar salat. 


Al contrari del que afirma el més pedestre sentit comú, la major part de les coses són molt més fàcils de fer que no de dir. 


La Lengua del Amperio: un idioma parlat per gent amb molt escasses llums. 


No hi ha llengües pròpies, sinó llengües de les quals un s'apropia. 


Tot ordre, pel mer fet de ser-ho, acaba esdevenint inevitablement cronològic. 


El principal inconvenient de l'ordre cronològic és que es confon massa sovint amb la fatalitat. 


El ressentiment és també una modalitat de consentiment. 


Escriu Joseph Joubert (no sense raó) que «els pobles lliures són aquells que tenen la facultat de desfer-se de les seves lleis quan els desplauen». Jutjada d’acord amb aquest patró, la Constitución Española se'ns revela plenament com el que és: una de les més pomposes expressions de l’Immobilisme. 


El feixisme és el conservadorisme rabiós dels ressentits. 


Com molt bé saben la major part dels diplomàtics, la manera més còmoda d'incomplir un pacte no passa per oposar-s’hi, sinó per ratificar-lo. 


El radicalisme, quan no l'acompanya la lucidesa, acaba degenerant en una mera pallassada: la perfomance de la progressia. 


Sostenir que el fet d'haver estat triat per un cos d'electors que dipositen el seu vot en una urna erigeix un candidat en representant libèrrim de la voluntat popular, qualssevol que en siguin les decisions ulteriors, sense que hi pugui ser revocat si no és en virtut d'una altra elecció sotmesa a requisits semblants, constitueix un dogma de pura teologia política, tan inacceptable, posem per cas, com la transsubstanciació —al qual s'assembla en tantíssimes coses, per cert—, i ofereix un exemple canònic del mecanisme de l'alienació. Ben mirat, es diria que la democràcia representativa no és més que l'alienació de la democràcia en nom de si mateixa, reduïda a pur formalisme teatral. 


Diu el filòsof que ningú es pot banyar dues vegades en el mateix riu. Hi ha una altra qüestió, però, i consisteix a saber si qui neda a favor del corrent ho fa o no sempre pel mateix riu. 


Ésser creats a imatge i semblança d'un Déu iconoclasta, que prohibeix la seua representació. Què és això, un misteri o senzillament una presa de pèl? 


Com més parlem de natura humana, més s'entesten que no tingui res a veure amb la natura. I és que, en el fons, la humanitat no ha cessat mai de manifestar un profund ressentiment contra la fisiologia. De fet, hi ha gent tan imbuïda de sentiments morals que no es poden permetre el luxe de dilapidar-se en cap fisiologia. 


Intuïció, dèbil sinònim civilitzat d’instint


L’humanitarisme és a l'humanisme, si fa no fa, el mateix que el sentimentalisme als sentiments: la degradació demagògica d'un origen suspecte d’hipertròfia des del primer moment. 


Els exàmens de consciència més exhaustius i radicals acostumen a ser inconscients, sense dolor dels pecats ni propòsit d'esmena. 


En comptes de premonicions, caldria parlar de post-monicions, atès que només el seu acompliment els atorga a posteriori algun sentit. 


Un punt de vista és un angle massa obtús. 


La primera lliçó que ensenyen les ciències —no sols les socials— és que les persones no són de fiar. 


L'ignorant cultivat: suma a la seva ignorància la dels seus mestres. 


Pedagogia: disciplina dedicada —segons sembla, amb notòria eficàcia— a infantilitzar els que s'han d'encarregar de transformar els infants en adults. 


La fórmula formació permanent ha esdevingut un sinistre eufemisme de degradació permanent


Títol d'un manual d’antipedagogia: De les catàstrofes que es deriven de la prolongació desmesurada de l'edat pueril


«Els alumnes mengen» —escriu Karl Kraus— «el que els mestres digereixen». Però, seria més exacte afirmar que tot el seu aliment consisteix en el que els mestres caguen. 


La veritat és més fàcil d’escopir que no d'engolir. 


Dir que no hi ha fets i que tot són interpretacions no passa de ser tampoc una interpretació una mica pretensiosa. O és que es tracta d'un fet en tota regla? 


La figura més brutal del nihilisme: «Tot és veritat». És a dir, la consagració de la indiferència. 


Per regla general, les concepcions estètiques del món contenen un pòsit excessiu de narcisisme i una dosi massa raquítica de món. 


Boig és aquell que no és capaç trobar un contradictor en si mateix. 


La modernitat, gràcies sobretot a la literatura, ha popularitzat el prejudici estúpid de l'existència del monòleg interior; els antics, per contra, sabien massa bé que la interioritat només tolera el diàleg, sota pena de bogeria. 


Els nens prodigis són sempre nens fracassats, i la prefiguració paròdica d'un adult que mai no hi arribarà a fructificar. 


Alliberar-se d'un mateix —vet ací la manifestació definiva de l'oci per a la major part de la gent. 


La major part de les persones s'assemblen en el tracte a seients incòmodes. 


El grau de veritat de les relacions entre les persones es mesura per la seva capacitat de preservar el silenci i la solitud de què és portadora cadascuna. 


Gent que viuen els mateixos anys, però en dimensions temporals molt diferents. 


La vida, aquest populós atzucac on els humans s’apilen, com indigents enmig de les escombraries dels dies ja difunts. 


Resignació. Amb el transcurs dels anys, acaben per reconèixer que el seu destí es va consumar ja en el passat i s'enfronten al repte d'estimar-lo, perquè aquest és l'únic amor fati que els serà concedit de practicar. 


Festa de Tots Sants. Els futurs cadàvers fan cua a la porta dels cementiris, plens a vessar. 


Li agradaria tant, esdevenir l'arqueòleg de si mateix i excavar en els jaciments ocults de la seva existència… 


Oblidar és la forma més literal de desconèixer. 


Una humanitat lliurada al consum massiu de combustibles de procedència orgànica, que incinera a gran escala el passat de la vida del planeta. Sens dubte, es tracta d'un dels signes més sinistres de l'esperit dels temps que corren. 


(Josep C. Conill, Sic transit gloria, mindundi)

1 comentari:

  1. Excel·lent llibre, sí. I excel·lent crítica, també. Felicitats als dos.

    ResponElimina